Els suplements de l'Avant

Butlletí de difusió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 11

(Hui presentem tres textos que poden interessar a molts dels nostres lectors:

1. La proposició no de llei que Esquerra Valenciana ha presentat per al seu debat a la Mesa de L'Entesa, per tal que el grup parlamentari defense el dret d'autodeterminació en les Corts Valencianes.

2. La declaració d'Esquerra Valenciana valorant els resultats del Referendum sobre la 'constitució' europea.

3. Un article d'Andrés Piqueras, profesor de sociologia vinculat a l'esquerra alternativa, que analitza la legitimitat del referendum i dels seus resultats.)

PROPOSICIÓ NO DE LLEI

Les Corts Valencianes consideren:

1. Que les entitats internacionals que generen el Dret i les Normes internacionals per a les relacions civilitzades entre els pobles del món, han fet seu el Dret d'Autodeterminació perquè s'ha revelat com una eina molt profitosa per tal de resoldre els conflictes de base territorial que enfronten els pobles i les nacions, les ètnies i les cultures, els grups humans més diversos, i que sovint degeneren en violència.

2. L'autodeterminació no presuposa una forma d'estat, un grau o altre de descentralització, una forma jurídica o altra dels ens públics. L'únic que cal és que totes les parts estiguen d'acord en que l'única font de sobirania legítima és la voluntat popular, i que aquesta legitimitat només es perd quan es preten perpetuar una majoria governant tot negant a les minories l'exercici dels Drets Fonamentals, que són l'única garantia de que permaneixerà sempre oberta la possibilitat de que les minories podran deixar de ser-ho quan es guanyen la voluntat política de la majoria.

3. El Poble Valencià encara no ha expressat el desig de fer ús del Dret d'Autodeterminació, però això no pot ocultar el fet que no hi ha en l'ordenament jurídic vigent a l'Estat Espanyol cap possibilitat d'exercir eixe dret de forma ordenada i segura.

4. Aquesta mancança està donant peu, a d'altres indrets d'Espanya, a situacions de tensió que amenacen en derivar cap a confrontacions irracionals i al marge de les normes bàsiques del respecte i la convivència.

Per tot això, les Corts Valencianes acorden:

Instar al govern d'Espanya i al Congrés dels Diputats a que prenguen les iniciatives més adients per tal que els espanyols pugam dotar-nos dels mitjans legals i reglamentaris que permeten l'exercici del Dret d'Autodeterminació en condicions d'equitat, seguretat i racionalitat, donant així una eixida pacífica i democràtica als conflictes que semblen dibuixar-se en l'horitzó.

Tornar

Valoració política d’Esquerra Valenciana, i anàlisi dels resultats del Referèndum del proppassat 20 de Febrer pel que s’establix un Tractat sobre la Constitució Europea

Començant per allò més obvi, i que tothom ha posat de manifest, els dos trets més cridaners han estat l’abstenció i el vot en blanc.

En general hem de tenir cautela a l'hora d'atribuir vots abstencionistes a la simpatia pels diferents partits, ja que no disposem d'un treball de camp objectiu que correlacione el vot al referèndum amb el record o la intenció de vot a partits als comicis generals o autonòmics.

De tota manera la dada més destacada és l'abstenció, que prima facie es pot explicar per dues causes:

a) La manca d'incertesa, ja que tant el PSOE com el PP defensaven el SÍ. Això desincentivava el vot ja que hom ja preveia el resultat per endavant i no pensava que el seu vot fos decisiu.

b) La manca d'informació de la gent sobre què anava a votar exactament. Però fóra error polític que algú es vulga atribuir l'abstenció.

El que si podem i hem de fer és denunciar, com ja férem en el nostre comunicat demanant el NO, el joc brut que ha suposat la forma de presentar-lo, i l’intent de traslladar a la ciutadania la responsabilitat que es derivarà de l’aprovació del referèndum, que bàsicament podem resumir en la liquidació de l’Estat del Benestar i la marginació dels pobles i nacions sense estat.

En aquesta línia, cal destacar també la tremenda opacitat política del procés. Per definició, un referèndum és sempre la culminació d’un procés democràtic i transparent, dut a terme per persones democràticament escollides pels ciutadans . En aquest cas però, les condicions que han precedit a la consulta, han estat absolutament contraries a aquests principis, i no és forassenyat atribuir a aquesta mancança democràtica, l’elevada abstenció per una banda i la insòlita dimensió del vot en blanc i del vot negatiu per l’altra. Aquestes dues darreres manifestacions responen a les mateixes raons, i creiem doncs que és poden sumar sense desnaturalitzar l’anàlisi.

Sistematitzant:

1.- Aspectes generals

1.A) S’ha abonat la confusió sobre la naturalesa de la votació pretenent fer-li empassar a la ciutadania un referèndum vinculant per un que només era consultiu, i per aprovar una Constitució que no era tal, quan el que es pretenia era donar-li el vist i plau a un Tractat que no necessitava d’aquest tràmit, i amb una formulació de la pregunta que esperonava a respondre SI als més desinformats en identificar el vot afirmatiu amb Europa i el negatiu amb l’anti-Europa , cosa que ni de lluny respon a la realitat, i a més amb una campanya institucional suposadament feta per esperonar la participació, que escandalosament estava orientada al vot afirmatiu. .

1.B) No només el text posat a referèndum ha estat confegit per persones anomenades a dit pels poders constituïts dels Estats, sense cap consulta prèvia a les seues respectives ciutadanies, i a l’ombra de la mirada dels pobles i ciutadans, sinó que en la confecció del tractat, s’ha menyspreat l’única aportació seriosa que des de la política se li ha intentat fer: Les 80 propostes de la Convenció Catalana, transmeses pel Govern i el Parlament de la Generalitat de Catalunya, que han estat ignorades olímpicament pels representants espanyols i els organismes europeus en un procés que ara es vol fer passar com a model de participació democràtica.

Desconsiderant a més una proposta tan raonable i tan vital per nosaltres, sobre el català com la que proposava la Convenció consistent en que: “qualsevol llengua europea oficial en el seu territori (siga o no siga el d'un Estat sencer) i parlada almenys pel mateix nombre d'europeus que una de les llengües oficials de la UE ha de ser també oficial a la Unió”.

Aquesta marginació del català l’ha deixat doncs fora de les dinàmiques més importants de la societat mundial del coneixement que s'està començant a construir, el que ens obligarà als europeus catalanoparlants a passar per una altra llengua per poder actuar com a ciutadans en totes les relacions amb les institucions europees. El resultat, és que no existirem com a catalanoparlants davant la llei ni les institucions, i de retruc, aquesta mesura anirà debilitant progressivament en tots i cadascun dels països de llengua catalana, el traç més poderós de la nostra identitat com a possibles subjectes jurídics col·lectius: la llengua. El cop que hem rebut com a poble és doncs d’una magnitud encara no ben avaluada, però sense dubte molt considerable.

Cal fer notar que ni bascs ni escocesos ni irlandesos del nord, per posar exemples ben coneguts de nacions europees sense estat, són ni la meitat de dependents que nosaltres en la seua identitat nacional, del fet lingüístic. Alguns d’ells no necessiten en absolut aquesta característica perquè la seua “identitat col·lectiva” no queda amenaçada i les subsegüents reclamacions en nom del “subjecte col·lectiu de dret” resten incòlumes. Per contra, per nosaltres és un cop mortífer que caldrà mot d’esforç per redreçar i evitar les seues conseqüències que poden arribar a diluir-nos com a pobles diferenciats.

1.C) Un tercer punt general a destacar, de caràcter inqüestionable, per haver estat testat i posat de manifest en diverses enquestes, és el fet que ha estat precisament la part del cos electoral més informada, polititzada, dinàmica i democràticament participativa, -més enllà de les meres consultes electorals cada quatre anys-, la que s’ha decantat pel vot negatiu i/o en blanc.

2. – Repercussions concretes al País Valencià

Des d’un altre punt de vista en l’anàlisi, passant ara de les conseqüències generals a que ens ha abocat el resultat del referèndum, a l’anàlisi polític estricte que ateny a la política valenciana, cal destacar que al País Valencià, la gran majoria de les forces que han impulsat el NO han estat de naturalesa d’esquerra i/o sobiranistes:

L’ENTESA (EUPV, Esquerra Valenciana, els Verds-EE), que aplega a l’esquerra plural espanyola no hostil amb les qüestions nacionals que aplega al seu si i a la poderosa corrent Esquerra i País declaradament nacionalista: EUPV, passant pel sobiranisme valencià d’esquerra que encarna Esquerra Valenciana: EV, fins a l’expressió política més depurada de l’ecologisme d’esquerra: els Verds Esquerra-Ecologista: EV-EE.

Bloc Nacionalista Valencià (BLOC) L’expressió més poderosa bastida històricament al País valencià del nacionalisme polític valencià.

Esquerra Republicana del País Valencià (ERC/ERPV), L’expressió del catalanisme polític al País Valencià amb base al Principat.

Per contra, només una força de dreta amb una certa entitat política ha demanat el NO amb la boca petita: Unió Valenciana (UV), l’expressió política més genuïna del secesionisme lingüístic de dreta.

No podia ser d’una altra manera la inhibició mostrada, acompanyada com es trobava de “rojos i catalanistes” a l’hora de demanar el vot negatiu.

És per tant absolutament lícit i versemblant l’atribució del quasi 25% de vot NO+ vot en BLANC al conjunt de l’ENTESA + BLOC i en bastant menor mesura a ERC/ERPV.

Per contra, el SI ha estat demanat pel PSOE i pel PP, els dos partits d’estat que es relleven en la gestió de la cosa pública tant a l’Estat com al País Valencià, amb una presència mediàtica aclaparadora.

Siga com siga, el que tenim és un segment de l’electorat valencià d’aproximadament un 25% que no segueix les consignes dels dos grans partits i per tant és susceptible de ser captat i capitalitzat per una tercera força política encara no bastida que té els seus principals pilars per aquest ordre, en: L’ENTESA, el BLOC i en un tercer lloc ja a bastant distància a ERC/ERPV. . La unificació electoral d’aquest espai ÉS L’ÚNIC MITJÀ SEGUR DE DERROTAR EL PP I EL BIPARTIDISME NEOLIBERAL AL 2007. Aplicar-se a teixir els vímets d’eixa complexa unitat és la tasca més noble del moment, i a ella va dedicar-se Esquerra Valenciana. Tot convidant a participar-hi, sense cap condició prèvia, a tots aquells que consideren que no serien suportables quatre anys més amb el PP, i que l’alternativa no pot ser una altra vegada 15 anys més de majoria absoluta del PSOE.

L’important però, és que aquest referèndum ha deixat bastant clar, abundant en la mateixa direcció que ja ho feren les eleccions europees que ens cal una força política que arreplegue eixe quasi 25 % de valencians que de forma manifesta no se senten representats pel PP ni per el PSOE.

En València a 28 de febrer de 2005

Signat: Consell Polític d’Esquerra Valenciana

Tornar

Referéndum, Kioto, OTAN e ingobernabilidad

A ninguna persona que tenga el más mínimo sentido de lo que es la democracia participativa se le escapa que los resultados del referéndum del 20-F revelan una palmaria ilegitimidad de los intentos de las elites dominantes de la economía y la política españolas por elevar al rango de Constitución el Tratado que han redactado con sus congéneres, los grupos de poder europeos. La absoluta mayoría de la población española no ha votado a favor de ese proyecto. Casi 24 millones de personas (el 81.85% de los llamados a las urnas), votaron no, en blanco o se abstuvieron, de un electorado de 34.687.888. Con una participación que no llega ni al 43% ningún referéndum está legitimado, salvo que quiera parecerse más a los plebiscitos organizados por las dictaduras. Seguir adelante como si tal desafecto a lo que se propone no hubiera ocurrido es profundizar el camino de la no-democracia.

El referéndum ya había tenido una ilegitimidad previa, emanada del desconocimiento de lo que se iba a votar. ¿Cómo puede ser legítimo un referéndum en el que días antes de su celebración más del 90% de la población declaraba que no sabía cuál era el contenido de lo que tenía que votar?. Una ignorancia, no lo olvidemos, promocionada por miembros del gobierno y del PSOE, que nos insistían en que no hacía falta que leyéramos la Constitución para aprobarla.

Pero además tenía otras carencias de legitimidad derivadas del propio proceso consultivo, como la falta absoluta ya no sólo de explicaciones, ni siquiera de debates rigurosos sobre el Tratado (esta vez nadie del “sí” estaba interesado en los televisivos); la promoción del “sí” con dineros públicos por parte de las instituciones; el cerramiento de espacios mediáticos a la opción del “no” y negación de la mínima financiación a las organizaciones y movimientos sociales que sostenían esa opción, cuando los partidos del “sí” se dieron a sí mismos 8.287.587 euros para su campaña; insistencia, aun en el día de reflexión y el mismo domingo 20, de la necesidad de votar “por la libertad” y “por Europa”, son algunos de los ejemplos.

Mas ni todo ello, ni la puesta en escena de famosos, folclóricos, futbolistas, sindicalistas fieles e “intelectuales” de orden, ha bastado. La pinza PSOE-PP, sumada a la de las burguesías nacionales catalana y vasca, no han podido esta vez doblegar el recelo popular respecto a su proyecto europeo.

¿Qué harán ahora?. ¿Nos han dicho acaso qué pasaría si un Estado no suscribiese el Tratado?. ¿Repetirían la votación hasta que la gente “deje de equivocarse”, como en el caso de Dinamarca e Irlanda cuando sus ciudadanos dijeron “no” a entrar en la UE?.

No, más bien parece que buscarán la huida hacia adelante hasta conducir a las sociedades europeas a situaciones de ingobernabilidad, cuando la población vea reducidos sus derechos laborales y sociales a meras declaraciones bonitas impresas, sin traducción en sus vidas; mientras la calidad de las mismas va decreciendo de forma perceptible para todos.

El asunto es muy serio, pues estamos ante un modelo de crecimiento e incluso civilizacional que se agota (léanse las previsiones para España en el siglo XXI que recoge el propio informe del Ministerio de Medio Ambiente). Un modelo que las elites que lo pseudo-dirigen no saben cómo enmendar, ni siquiera a través de parches como el Protocolo de Kioto. Y no saben porque no hay mucho margen de enmienda posible para un sistema regido básicamente por el interés privado de las grandes corporaciones, y que está apostando de nuevo en Europa, en aras de la tan reiterada “competitividad”, por prolongar el derroche ingente de energía.

Todo ello mientras que a los ciudadanos comienzan a pedirnos medidas de “ahorro” con la luz o el coche, por ejemplo. Precisamente cuando uno de los pilares de este modelo insostenible ha sido la privatización del transporte y la individualización de su uso.

Después de destruir líneas y servicios de transporte colectivo, hoy mismo se prepara en los ferrocarriles la privatización y la generalización de los trenes de alta velocidad a precios inasequibles para amplias capas de la población, que se verán abocadas al transporte por carretera, con el consiguiente mayor gasto energético (de un producto como petróleo que tenemos que importar en su totalidad a precios cada vez más elevados), el aumento de la contaminación, la saturación de carreteras y el notable incremento del riesgo de accidentes. Problemas todos ellos que podrían evitarse en gran parte con un transporte por ferrocarril diseñado para todos y entendido como un servicio social más. Todo lo contrario a lo que se planea.

También los planes para la comercialización de la educación universitaria han comenzado con el Acuerdo de Bolonia (para el conjunto de los países miembros de la OCDE la enseñanza supone el último de los grandes mercados, más de 875.000 millones de euros al año calculan sus grupos industriales-financieros dominantes que pueden ganar en ese sector). Mientras, en la escala más olvidada del sistema educativo, los directores de los institutos públicos valencianos se tienen que reunir para reclamar fondos para pagar la luz.

A todo esto Bush llega a Europa para decirnos quién es el que manda aquí: la OTAN, es decir, ellos. Dispuestos a exigirnos dinero para su invasión de Irak y arrastrarnos de paso a nuevas locuras bélicas.

¿No les parece que ya está bien de irracionalidad?. Zapatero, y con él el gobierno y el PSOE, han comenzado una vez más a cavar la zanja que les separa de la voluntad ciudadana, empeñándose en camuflar la realidad con declaraciones triunfalistas sobre la victoria del “sí”. Las mentiras políticas, cuando son tan flagrantes, terminan muy mal para quien las usa como apoyo para sus acciones, y si no que se lo digan a Aznar.

En el otro lado, ninguna fuerza parlamentaria puede atribuirse el relativo éxito contra viento y marea del “no”, pues ninguna ha estado a pie de calle aprovechando para construir movimiento y tejido social. En adelante, las más de 400 organizaciones políticas, sindicales y sociales de izquierda del Estado Español agrupadas en la Coordinadora por el “no” al Tratado por el que se instituye una Constitución para Europa, tienen el reto social y político de ir construyendo alternativas sociales y políticas creíbles y organizadas, a una Europa y una “España” que no proponen ningún futuro a las grandes mayorías.

Andrés Piqueras

Profesor de Sociología. Universitat Jaume I de Castelló

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: esquerravalenciana.info@ono.com , interromprem aquestos enviaments.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.