INTRODUCCIÓ

La situació política a l'Estat espanyol ve marcada pels fracassos, decepcions i limitacions de l'acció de govern del PSOE. Només l'aval servil i injustificable que li presten IU i ERC manté encara la pàtina de 'talante' que li queda a Rodriguez Zapatero.

El PSOE actual manté i prolonga el pacte constitucional monàrquic de la 'transición'. Els enfrontaments amb el PP es cenyeixen a les normes del 'catch' i cada cop tenen menys credibilitat. La historia de les negociacions per a formar el govern de progrés en Navarra demostra ben a les clares què poden esperar els votants del PSOE del govern que han votat.

A l'Estat espanyol, igual que al País Valencià, el problema polític irresolt és la manca de capacitat dels sobiranistes (confessos o sobrentessos) per a presentar una alternativa progressista amb la credibilitat necessària per a arrencar els votants del PSOE de les capitulacions i compromisos que atenallen aquest partit. Els intents de 'substitució' que semblaven haver reeixit, el BNG a Galicia i ERC a Catalunya, han perdut gas, han decebut o han assumit complicitats injustificables amb els partits d'Estat. L'ampliació del suport electoral més enllà del 20 o 25 per cent, i l'eixamplament del discurs polític que comporta, mai no s'hauria de confondre amb els retocs estratègics. Retocs estratègics que mai no es limitaran a enviar a les 'calendes gregues' el dia de la independència, sinó que exigiran gestos de major valor pràctic immediat, com ara l'oblit o la sordina amb la “Ley de Partidos”.

Molt més injustificable encara és la pretensió de que el suport a Rodriguez Zapatero ve forçat per la necessitat de fer front comú contra el PP. En cap cas, no mai i sota cap circumstància es pot donar la impressió des del nacionalisme sobiranista d'esquerres que es pot fer front al PP seguint les directrius del PSOE. Bàsicament perquè això és impossible. El PSOE només farà polítiques progressistes marginals, que no molesten massa el PP i que tinguen el suport d'una part significativa de la plutocràcia imperialista multinacional. ¡Per a donar suport a les bodes homosexuals no cal un pacte de legislatura!

Això no lleva que l'actitud respecte al PSOE, la seua direcció i les seues bases, sempre ha de ser fraternal, si més no, quan es tracte del PP. Nosaltres SEMPRE estem contra el PP. Nosaltres no estem emmerdats per pactes constitucionals ni compromisos internacionals inconfessables. Nosaltres els donem suport incondicional per a formar govern. I de vegades, no sempre i no amb moltes ganes, podem pactar amb ells una legislatura o un govern. Però aquest pacte ha de tenir una sèrie de qualitats inexcusables: ha de ser taxatiu, públic i amb algun contingut simbòlic. O dit d'altra forma, el públic ha de conèixer el pacte i el seu contingut, i la d'entendre, i a més el pacte no sols ha de ser seriós sinó que ho ha de parèixer.

RODRIGUEZ ZAPATERO ÉS LA CONTINUÏTAT D'AZNAR

El suport dels partits pretesament sobiranistes al govern del PSOE confon l'opinió pública i ens posa a tots als peus dels media espanyolistes que no deixaran d'usar les escletxes obertes per intentar dispersar les nostres forces.

Allò que genera la confusió en l'opinió pública és la contradicció entre el 'marchamo' progressista que l'esquerra present al parlament, sobiranista o federalista, li atorga al govern ZP i la continuïtat amb la política d'Estat del govern Aznar.

• Presència militar a l'exterior i política de terrors diversos: ZP i el seu 'talante' vàren guanyar les eleccions embolcallats en un aura de 'paz y diálogo'. Per contra, la seua gestió ha anat orientada a assegurar que als islamistes, reals o suposats, no els faltaran els motius per continuar la seua tasca sobre la pell de brau, derivant aquestos, sobretot, de la presència del 'glorioso' a l'Afganistà i el Líban. En quant als 'malos' casolans ZP s'ha preocupat d'evitar cap acció de govern -com ara, l'aplicació de la llei general penitenciaria en els seus termes literals- que pogués denotar que el seu diàleg era en alguna cosa diferent d'un dictat. El resultat és innegable: tot està igual o pitjor que abans, ni ha desaparegut cap amenaça ni s'ha rebaixat el més mínim el nivell de les crispacions, de forma que l'única perspectiva de pau que se'ls deixa vore als 'españolitos' és la pau dels cementeris. Per a major glòria de Rajoy i el PP.

• L'ensenyament i l'Església: el govern socialista no sols no treu l'adoctrinament de la religió catòlica de l'escola pública, sinó que reforça l'asserviment de l'Estat a l'Església en fer cas omís a la recomanació de la Comissió Europea -a la que tant veneren quan diuen alguna cosa contra els drets dels treballadors o dels llauradors- per a que s'evite la competència deslleial dels clergues fent-los pagar l'IVA corresponent a les transaccions comercials. Doncs ni IVA, ni IBI ni res de res. Les protestes dels bisbes no són altra cosa que una nova mostra de la descarada hipocresia que els és pròpia. Nosaltres estem d'acord en que s'ensenye religións a les escoles ja que és una part important de la Historia i, per suposat que acatem l'aplicació del mandat constitucional de donar un tractament especial al catolicisme, però aquest ensenyament ha d'estar impartit per professors seleccionats, titulats i retribuïts igual que els altres, i els continguts han de ser objectius, racionals i científics, com correspon a qualsevol altra assignatura i a un ensenyament modern i profitós per a la societat i per a la joventut.

• Política de mercadeig i xantatge de les inversions en les autonomies: aquesta és una política que, cal reconèixer-ho, sembla interessar a tots. El PSOE fa vore que dona graciosament, i 'els autonòmics' fan vore que aconsegueixen més del que els volien donar. Tots queden al remat com a hàbils i generosos, contents i pagats d'haver-se conegut. Però el govern de Madrid comptabilitza com inversió autonòmica les obres que ell ha decidit i dissenyat, com ara l'AVE o les carreteres, i que per casualitat passen per tal o qual autonomia ... com si el pas per eixa terra fos una concessió esplèndida que, en cas contrari el govern hauria pogut evitar. El problema de les inversions estatals no és només que les coses de primera sempre són per a Madrid, sinó que a més la gestió centralista està orientada a alimentar monopolis privats casposos que en conjunt formen un monstruós clientelisme polític de tall carpetovetònic i furiosament espanyolista. La imatge del president de l'oligopoli elèctric Endesa rient-se del Parlament de Catalunya i dient-los als catalans “si no voleu apagons pagueu-nos més”, i els independentistes oficials callant i acotant el cap, ho diu tot de com ha canviat la política d'infraestructures del govern en mans del PSOE.

En general, el govern ZP no ha canviat res d'essencial de l'herència d'Aznar, i a penes res de les coses superficials. Especialment en el terreny simbòlic: continuen tant la mega-bandera de Madrid, com les matrícules dels cotxes estrictament espanyoles. També cal dir que ningú no li ha demanat amb massa insistència cap modificació simbòlica que li donés coherència i credibilitat al tan quequejat “estado de las autonomias”. ZP com Aznar no vol parlar de “chapas”, però ni Puigcercós ni cap dels seus propers o limítrofes pareix que volen tocar el tema. ¿Quina importància poden tindre dos o tres milions de 'xapes' rodant per tot l'Estat, al costat de la fastuosa feina de conseguidors que desenvolupen en les Corts tot votant al costat del PSOE i sense condicionar per a res la governabilitat de l'Estat?

En política social s'han fet algunes millores superficials, que els medias esbomben a cor que vols tan alabant-les com criticant-les desmedidament. Però, sembla que per alguna mena de maledicció les accions positives solen acompanyar-se de mesures tan 'radicals' que converteixen el que semblava una acció benèfica en una amenaça per a principis fonamentals i elementals de la democràcia. I així el reconeixement dels drets matrimonials dels homosexuals es barregen inexplicablement amb la reglamentació per a l'adopció de menors tot forçant que, al marge de tota demostració científica o intuició elemental, els tècnics que supervisen i valoren les sol·licituds d'adopció han de considerar de la mateixa idoneïtat una família homo o bi sexual, tot deixant de banda el dret fonamental del menor adoptat a tenir la millor una família possible.

Igualment, tímids avanços en els drets laborals i familiars de les dones s'aprofiten per a imposar per llei la paritat sexual en les llistes electorals obligant els ciutadans a elegir la idoneïtat política dels seus representants en funció dels atributs sexuals que el candidat posa de manifest. I aconseguint de pas, i és molt sospitable que aquest era l'autèntic objectiu, reduir la competència política per l'esquerra posant un nou obstacle, pràcticament insalvable, per a que els partits de nova creació i pocs recursos puguen fer-se un espai electoral.

En qualsevol cas, cal un pronunciament inequívoc. Encara que es donara el cas, que ni es dona i es pot donar, que estigueren regant Catalunya, València i Euzkadi amb inversions multimilionàries, els parlamentaris sobiranistes no poden deixar de recordar cada setmana i en cada intervenció en públic o en privat que la “Ley de Partidos” és una norma infame que condiciona i falseja tota la vida política, que crea l'inaudit delicte de silenci, que deixa els drets fonamentals de participació política a l'arbitri dels funcionaris i polítics de torn, i que només persegueix satisfer el desig dictatorial del bloc monàrquic de desfer-se de la competència política que consideren més molesta.

I finalment, la política continuista del PSOE es reconeix, sobretot, en l'estil de governació basat en les prohibicións i la persecució dels ciutadans, estenent el clima d'opressió, por i sospites generalitzades evitant amb cura que el públic puga arribar a tenir un coneixement racional de la natura dels problemes públics. El bàsic és que l'Estat mai no té culpa de res, la culpa sempre és dels ciutadans en general, o d'uns ciutadans en particular. I els mèrits sempre són de l'Estat, o dels seus servidors i amics.

APROFUNDIR L'ESCLETXA

L'actual situació política neix d'un fet que no estava programat: La victòria electoral de ZP després del terrible atemptat dels trens d'Atocha. La vinculació evident i innegable entre aquest fet espantós i les ridícules fotos d'Açores posaren el PSOE en el “disparadero” forçant-lo a una victòria que no esperava i que li caigué damunt inevitablement. Les mentides grolleres d'Acebes i cia. reblaren la derrota del PP. I en definitiva ZP va pujar al govern envoltat d'una onada d'il·lusions confuses i, de vegades, contradictòries però que abastaven la major part de l'espai electoral tradicional del PSOE. La tasca de govern de Rodriguez Zapatero s'ha centrat en anar defraudant poc a poc, amb molt de 'talante' i caradura, el bo i millor d'aquelles il·lusions.

Al País Valencià la maniobra absolutament execrable del pacte amb el PP per a redactar un nou Estatut d'Autonomia, ha portat el PSPV-PSOE al fracàs sense pal·liatius en les eleccions autonòmiques i municipals. I darrerament un fet magníficament revelador ha vingut a donar nova llum a la política espanyola: el PSOE ha preferit lliurar el govern de Navarra al PP-UPN abans que formar un govern de progrés amb els 'separatistes' de Nafarroa Bai. Una cosa és ser moderat, una cosa és ser reformista, però una altra cosa és ser col·laborador necessari per a que la caverna governe. Això no és ser moderat això és compartir amb el PP moltes coses essencials.

La realitat està enviant un missatge molt clar a tot l'electorat: el PSOE no és l'eina més adient per mantenir el PP fora del govern, el PSOE no serveix per a fer front a les ofensives de la dreta, la patronal, la jerarquia catòlica. A poc que es presente en l'escena pública un altre projecte polític que afirme la seua voluntat de “fer el que el PSOE no fa i la gent espera que faça”, i que s'acompanye d'un mínim de credibilitat, es segur que guanyarà el suport d'una porció important de l'espai electoral i ideològic del PSOE. L'aparell polític sociata intentarà defensar-se sobre la línia de les trinxeres de la por que formen el seu darrer, i en realitat únic, argument: hem d'ajupir-nos més i més per a que els amos no ens peguen. I, no ens hem d'enganyar, durant molt de temps encara aconseguiran el seu propòsit i una part majoritària del seu electorat continuarà bescanviant llibertat per seguretat. Només paulatinament la gent anirà assumint que és al contrari, que quan més llibertat s'abandona més seguretat es perd.

Cal dir, però, que en el cas de Navarra correspon a NaBai, i al lidratge en aquesta coalició d'Aralar i Pachi Zabaleta, el mèrit d'haver arribat a una situació tan favorable. Si el pacte no s'ha fet ha estat, en primer lloc pels compromisos inconfessats del PSOE amb les clavegueres de l'estat i amb l'electorat que comparteix amb el PP, però en segon lloc per la fortalesa de NaBai que no ha practicat l'entreguisme tan habitual a la política 'nacional', ni ha donat a entendre que amb sous milionaris i despatxos oficials tot es pot comprar. Si el PSOE haguera vist que era possible corrompre i humiliar una nova bandera 'separatista' no ho hagués deixat passar de cap manera.

El cas es que ens trobem davant d'una ocasió que podem qualificar d'històrica per les poques vegades que s'ha presentat durant la transició del franquisme. Hi ha oberta una escletxa en la muralla del Poder centralista i capitalista, uns quants milers de ciutadans s'han adonat que el PSOE és 'fulero', que al capdavall juga a la 'cominó' amb el PP, i que li importen un pebrot els seus votants, els seus afiliats i fins i tot els seus militants. I alhora estan apareguent alternatives a l'esquerra que, amb millor o pitjor fortuna, presenten projectes alternatius creïbles i engrescadors. ¡¡ És l'hora de fer ben ampla eixa escletxa !! ¡¡ És hora de treballar per donar credibilitat i confiança als electors tradicionals del PSOE i guanyar-los per a la causa de la sobirania popular, la democràcia i la república !!

EL POSICIONAMENT DE CARA A LES GENERALS

El missatge és molt clar: a Espanya les coses no s'arreglen perquè el PSOE deixa perdre els seus milions de vots fent només la política que el PP li consenteix. El PSOE sembra decepcions i el PP cull vots. Per tant per evitar la tornada a la Moncloa de l'odiosa caverna cal agrupar vots i recuperar abstencions en un pol d'esquerres i plural que es base en el respecte mutu i en el principi d'igualtat entre els ciutadans, i entre els treballadors, que implica el respecte a la sobirania política de tots aquells col·lectius territorials que vulguen fer-ne ús. Aquesta és l'única posició no violenta, civilitzada i dialogant, l'única que la consciència d'una persona vol el millor per a la seua gent i el seu país hauria d'admetre.

Aquest pol aglutinador i alternatiu ha de guanyar credibilitat comprometent-se a:

• votar sempre i incondicionalment contra el PP en la investidura.

• en les qüestions on es juguen drets fonamentals o necessitats bàsiques de la gent, mai plegar-se a les conveniències de pactes de governabilitat. Tirar sempre al dret sense trencar res, i que siguen els altres els que trenquen el que hi haja que trencar, si és que així ho volen.

• Pressionar parlamentàriament per a que un govern d'esquerres aplique polítiques d'esquerres. I denunciar les polítiques de dreta, més enllà de l'existència d'acords o no amb el govern.

L'eina política o el vehicle per a fer la campanya de les generals ha d'eixir, com és natural, de la feina política feta fins al moment, de les posicions guanyades i dels plantejaments ja assumits. Aprofitar l'avinentesa electoral per a tornar a 'centrar' el Bloc, o per a enfonsar-se novament en les proclames autoafirmatives, seria una bogeria. El Compromís pel País Valencià ha tingut la virtut de resituar el valencianisme polític a l'espai natural que li pertoca. Cal seguir eixe camí fins treure-li tots els fruits.

Per tant, el problema que tenim és com recompondre el

conjunt polític del Compromís després de tots els esgarraps de vestimentes que s'han produït en encetar-se la legislatura.

Sobre aquest punt cal ser molt ferms: no es pot excloure del projecte la majoria actual d'EUPV. És més, cal que des del Bloc se'ls emplace ja en setembre de 2007 a que se sumen al projecte, però sense tolerar maniobres dilatòries com les que varen entorpir la creació del Compromís. Això vol dir que EUPV hauria de fer una Assemblea extraordinària per tal d'aclarir els seus temes interns, i l'hauria de fer ben aviat.

I, en aquest cas, l'emplaçament també s'hauria de fer a ERPV, màxim després del recent pronunciament del seu eurodiputat Bernat Joan, amb criteris semblants als esmentats en el cas d'EUPV.

Siga quin siga el resultat de les invitacions a la unitat a les altres organitzacions, la nostra proposta és que el Bloc encete tan aviat com puga ser els contactes amb Aralar per tal d'explorar l'abast de les coincidències en els respectius projectes polítics i, cas de que tal com esperem es confirmen amplament, es posen els mitjans per arribar a una sòlida aliança de caràcter estratègic que ens permeta un increment del pes polític del sobiranisme polític no espanyol en la política de l'Estat espanyol.

Nosaltres entenem aquesta aliança com el primer graó d'una vasta política de construcció d'un Front Nacionalista Ibèric que seria l'eina dels partits sobiranistes de l'Estat espanyol per a intervenir en la política de l'Estat amb vocació de govern i voluntat de transformació. Però aquells que encara no veuen clar que eixe és l'únic camí de la victòria han de reconèixer que l'aproximació a Aralar, avui per avui, explica més que mil discursos i ens posiciona en un espai polític que indubtablement és el nostre amb una fermesa sense escletxes. Per començar proposem que imitem el nom que ha fet servir en Navarra ja que porta camí de convertir-se en una marca política a nivell d'Estat que comporta uns continguts assimilables als nostres: la coalició amb la que hi ha que acudir a les eleccions s'hauria de dir “País Valencià, Sí”.

I, a més, el temps se'ns tira al damunt de forma que per al 9 d'octubre, o per al darrer diumenge, s'hauria de visualitzar ja la coalició estant clars els seus components principals i l'essencial del programa i la imatge electorals. Esquerra Valenciana es compromet a ajudar tot el que estiga al seu abast per a que aquesta política arribe a ser una realitat.