EL COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ: VALORACIÓ I PERSPECTIVES

LA POLÍTICA D'ENTESA

El Pacte electoral entre Esquerra Unida del País Valencià i el Bloc Nacionalista Valencià, i altres partits menuts del seu entorn, ha estat la darrera concreció possible d'allò que en Esquerra Valenciana hem denominat durant molt de temps “política d'Entesa”.

Aquesta política ha estat l'eix vertebral de la nostra actuació pública i ha estat i és l'element més definitori de la nostra personalitat com a partit: valencianistes ni ha molts, esquerres també n'hi ha moltes, però només EV, des del valencianisme sobiranista d'esquerres, treballa per, i ha fet expressament seua, la missió d'aconseguir que la majoria social que formen les classes treballadores es tradueixca en majoria política, en Poder polític, capaç de transformar la societat en funció de les necessitats i els interessos d'eixa majoria social productiva, creativa i garant de la civilització democràtica, republicana, laica i científica.

Aquesta majoria política capaç d'expressar-se també i sobretot en el terreny electoral, només es pot construir contra l'actual majoria que representa els interessos del sistema: capitalisme econòmic i espanyolisme polític. La majoria electoral sobre la que descansa el poder de les minories opulentes, en el moment actual de democràcia formal asservida pel sistema, és la formada pels resultats electorals obtinguts pel PP i el PSOE. El bipartidisme expressa el domini polític i ideològic del gran capital multinacional sobre la massa que viu i treballa sobre el territori controlat per l'Estat espanyol.

La força d'aquesta majoria reaccionària resideix en el seu caràcter bipolar. Encara que el PP i el PSOE defensen els mateixos interessos bàsics i serveixen als mateixos amos, si més no en el pla internacional que és el determinant avui per avui, no són exactament el mateix. El Partit Popular és la representació directa del sistema, de l'organització de la violència institucional contra els drets i interessos de les persones i de la societat. Tota la violència física i moral, l'estultícia funcional i el caos econòmic, que genera el capitalisme i el seu instrument, l'Estat, s'expressen políticament en el PP. I ho fa sense dissimular gaire els continguts o les intencions que, recoberts amb una lleugera capa de moralina jesuítica, són el reclam per agrupar la seua gent. El PP és i vol ser l'abanderat del sistema econòmic i del règim polític, amb total sinceritat i sense enganyar ningú que no desitge ser enganyat. Per contra el PSOE és una organització dual i contradictòria, dedicada bàsicament a enganyar. Per un costat el seu aparell polític és seleccionat amb criteris tant o més reaccionaris com els que actuen al si del PP, i el seus equips dirigents sempre estan composats per elements directament lligats a les classes dominants i alhora per elements “plebeus” que per alguna raó connecten amb la massa treballadora. La seua base electoral està formada per la massa treballadora, proletària o petitburgesa, que tendeix a adaptar-se als desitjos del Poder però que espera d'aquest un comportament amable. Aquesta massa espera i desitja que el sistema siga reformable i que es deixe reformar, i el PSOE és l'organització política d'aquesta quimera. I de la por que la fa possible. Aquesta massa electoral (o abstencionista) que té al PSOE com referent polític és la força del règim monàrquic i, fins i tot, de sistema econòmic. Només el vincle entre l'aparell reaccionari de PSOE i la seua massa de votants permet l'estabilitat política de l'actual mode de dominació a l'Estat espanyol, i també mutatis mutandis als altres estats d'Europa.

Per tant, nostre primer i, en darrer anàlisi, únic problema, és guanyar per al sobiranisme socialista els votants actuals del PSOE o, més concretament, ocupar l'espai polític que correspon a la direcció política de la gran majoria de les classes productives.

Aquest no és, però, un problema de fàcil solució. Com que l'aparell del PSOE és una peça essencial del sistema, aquest l'apuntala amb totes les seues forces i sempre li té preparats recanvis i substituts, per si de cas. Però, ¿hi ha cap punt feble al front polític del Poder?

Hi ha un que, amb notables dificultats, podem fer servir per obrir escletxa. El PP i el PSOE han d'orquestrar alguna mena de “competència” democràtica entre ells. I el PSOE ha d'“il·lusionar” ocasionalment els seus votants per a obtenir tal o qual engruna política o econòmica. I no sempre podrà acomplir les seues promeses, ja que ni el règim ni el sistema estan avui per a generositats de cap mena. Són eixos moments de decepció generalitzada els que ens poden permetre guanyar influència quantitativa i qualitativa entre la massa electoral d'esquerres. ¡¡ Però sempre a condició d'estar en eixos moments legitimats per a parlar-los “com un dels seus” !! I eixa legitimitat només es pot obtenir ocupant el lloc d'avantguarda en la lluita contra l'abanderat del sistema i de la monarquia, el PP, evitant acuradament que en cap moment puguem aparèixer com col·laboradors del PP en la seua competició amb el PSOE. Hem d'estar contra el PP ¡¡INCONDICIONALMENT!! sobretot en les votacions d'investidura. Sí, amb xec en blanc i tot. Sense por ni recança el nostre objectiu constant ha de ser obligar l'aparell del PSOE a descarar-se davant els seus seguidors. De cap manera hauríem de donar a entendre que la nostra pretensió puga ser el repartiment favorable del pressupost públic d'aquesta legislatura. Així és com ells ens volen vore, sempre emmerdats en la “rabatinya” per les engrunes dels diners públics ... o de coses pitjors.

En aquest sentit, cal fer esment de la digníssima actitud, del magnífic “temple torero”, amb que Aralar-NaBai ha portat les negociacions per a la formació del govern de Navarra. El PSOE s'ha havut d'abstenir per posar el PP al govern perquè tenien la plena convicció que NaBai els votaria a ells si no ho feien aixina i es votaven, com seria lògic, a si mateixos. Només els pobres d'esperit poden considerar que restar fora del govern en les actuals circumstàncies és una “pèrdua” per a NaBai. Ara s'han posat en el lloc que cal per a substituir el PSOE en el bo i millor del seu espai polític. Només les limitacions de la seua pròpia capacitat orgànica i política els impediran llençar a la marginalitat l'espanyolisme d'esquerres al panorama polític navarrès (i basc!). Aquesta serà sens dubte una fita històrica per al poble basc i, probablement, també per a l'Estat espanyol.

Lamentablement, res a veure amb el nostre Compromís i amb la circumstància política valenciana.

UN CAMÍ INDEFUGIBLE

És quasi segur que totes les crítiques que se li han fet al Compromís des de posicions esquerranes són certes. Ha estat un pacte mal girbat, sense un programa engrescador o versemblant. Sobre tot sense arrels ben conformades amb allò que es diu els moviments socials.

No podia ser d'altra manera. En la perifèria del PSOE no abunda la visió estratègica de la política, ni és freqüent l'absència de sectarisme. I la predisposició a l'acció unitària sol venir acompanyada d'una forta tendència a l'embadaliment davant de la brillantor dels despatxos oficials, de forma que massa vegades s'identifica 'prendre el poder' amb 'tocar poder' quan són coses diferents i, en ocasions, antitètiques. En realitat, només EUPV i BLOC tenen una certa entitat quantitativa i qualitativa, però tampoc es lliuren de les esmentades característiques generals.

Tant se val! La política d'Entesa no neix de les bones pensades dels polítics sinó de la pressió objectiva de la massa que, de forma instintiva, busca una sortida política que no siga la rendició incondicional. La virtut d'Esquerra Valenciana durant els darrers anys ha estat l'intent d'expressar aquesta realitat i donar-li una formulació política. No som els únics que ho hem fet, però sí som els que més prompte vàrem començar i els més ferms en la defensa i explicació d'aquesta política.

La pressió social ha estat tan objectiva que el Compromís s'ha signat entre dos aparells polítics un dels quals, EUPV, no el volia, i l'altre, el BLOC, no volia que se li notara massa que el volia un poc. Tots dos hagueren de dir “SÍ” al Compromís perquè l'alternativa, el “NO”, era el suïcidi, el vertigen del desastre amb responsables perfectament identificables.

Els resultats electorals han estat dolents per a l'esquerra. La manca de missatges positius ha col·laborat amb l'ambient d'estupidització general que ha generat el flux financer que ha inundat el País (i els països occidentals en general) i que està format principalment per capitals que, havent estat desplaçats de l'economia productiva per les deslocalitzacions, busquen refugi i guanys fàcils en l'especulació immobiliària. El caràcter de manà inesgotable d'eixe flux financer ha contribuït a animar la militància cavernícola espontània de la mesocràcia tradicional (petits propietaris agraris o urbans), ha focalitzat definitivament la nostra economia en la construcció i el turisme i ens ha enfonsat entre la gernació de regions i països subalterns centrats en la prestació de servicis de baix valor afegit.

Des de l'esquerra i el nacionalisme ningú no ha sabut treure les conseqüències d'una situació econòmica com aquesta. Les respostes i els missatges 'políticament correctes' no han estat els adients. Com és natural, en els moments de dificultats és quan més es noten les febleses programàtiques i estratègiques. Uns posicionaments clars sobre la carestia de l'habitatge i sobre la immigració eren indefugibles, si no per a invertir la tendència i vèncer, cosa que probablement era molt difícil, sí per a guanyar avantatge davant de la fase següent de reflux del manà especulatiu.

El Compromís ha conquerit, tanmateix, una penyora important: ha evitat el bipartidisme perfecte al Parlament valencià. Però el resultat més positiu i carregat de futur ha estat el càstig que, en general, han rebut els politicastres que, sent contraris a la idea de Compromís, no han fet, o no han pogut fer, res per dissimular-ho. La sortida d'EUPV dels ajuntaments d'Alacant i València és una derrota momentània per a tots, però obre portes per a un futur molt més prometedor. Els crítics del Compromís i l'Entesa (l'actual majoria de la direcció d'EUPV) poden dir missa, poden supurar totes les baves de verí que els seus nervis els exigeixen, però no poden presentar un projecte versemblant de tornada als consistoris de les capitals que no estiga confegit a base d'una política d'Entesa més creïble, més sincera, més sòlida que la que fins ara han fet o desfet.

I és que la política d'Entesa no té alternativa. No hi ha altre camí per trencar el bipartidisme i la dictadura dels partits monàrquics. Per tant, no és la realitat la que s'ha d'adaptar als dirigents, són els dirigents els que s'han d'adaptar a la realitat. Tot el que està passant en el grup parlamentari del Compromís ens envia un únic missatge: només sobreviuran les organitzacions les bases de les quals sàpiguen aixecar una direcció i una línia polítiques portadores d'un projecte d'Entesa amb aspecte de sinceritat.

ELS PASSOS SEGÜENTS. EL FUTUR I EUPV.

Efectivament, el que està passant al grup parlamentari del Compromís pel País Valencià no té nom. Cal ser molt i molt irresponsable per tractar els temes polítics de forma tan grollera.

Val que el nomenament d'Amadeu Sanchis per al consell d'administració de la TVV era una provocació a la que potser el més intel·ligent hagués estat no respondre. És possible, però és difícil saber-ho a hores d'ara. El que és segur, però, es que es tractava d'una provocació en tota regla. Es pretenia atorgar una sinecura daurada a la persona que havia simbolitzat al màxim nivell i de forma contumaç la lluita del sector “zorrocotroco” del PCPV contra la política d'Entesa, la persona que havia liderat totes les maniobres, plenes de jesuítica hipocresia (“és per la UNITAT excel·lent que torpedinem la unitat POSSIBLE”), per a impedir el Compromís a la ciutat de València, la persona que ha dirigit l'operació que ha tret del consistori valencià els dos regidors que l'Entesa hi havia posat a les eleccions anteriors.

És cert que li corresponia a EUPV nominar el candidat a ocupar eixe lloc. Però no és tan cert que pogués fer-ho en forma de “trágala”. No hauria de tractar els socis de coalició com a acòlits sense opinió ¡ni en el cas que ho foren realment!, si més no quan necessita el seu vot. Tots sabem que al si d'EU, i també al si del PC, i fins i tot al si dels seus corrents més 'ortodoxes(¿¡)', hi ha persones valuoses que simbolitzen altres coses i que haurien facilitat un consens. La majoria del grup parlamentari ha fet un vot polític en votar contra Amadeu Sanchis i no haurien de donar altre tipus d'explicacions. No fan falta. Votar políticament és el que tots esperen d'ells. La destitució de Glòria Marcos l'ha forçada ella mateixa en vincular-se irreversiblement a la candidatura d'Amadeu. El perquè d'aquesta fèrria vinculació és el que ens hauria d'explicar algú als votants del Compromís. Al crit de “¡res sense Amadeu!” Glòria Marcos s'ha enfrontat amb mals modos a la majoria del grup parlamentari que tot just l'acabava d'elegir com portaveu i ha procurat deixar-ho tot ben trencat abans de començar la feina.

En tot cas, el més xocant i definitiu seria comprovar com aquells que han adoptat durant llargs mesos el paper de cagadubtes programàtics, que s'han escudat sistemàticament en la sospita de diferències programàtiques, mai no explicitades, per retardar la signatura del pacte fins l'últim moment, quan ha arribat l'ocasió han fet saltar pels aires tot el que han pogut ... al·legant qüestions de diners!!! Primer va ser la sinecura de TVV i després, ja en plena canícula, s'han desmelenat perquè volien la titularitat del compte corrent del grup parlamentari, a la majoria del qual estaven vilipendiant tots els dies ...

Encara estem esperant que Ricardo Sixto o Glòria Marcos expressen cap problema polític amb els seus socis de coalició o de partit, que siga d'interès general i pel qual valga la pena comprometre la unitat d'acció de l'esquerra valenciana per als propers mesos o anys. ¿El seu problema és emancipar la classe obrera o omplir l'olla? Seria la pregunta que legítimament podríem fer-nos. És clar que EUPV té dret a cobrar, i sembla que ningú no ho ha negat, una part dels emoluments dels seus parlamentaris segons marquen els seus estatuts, però això no pot significar que Ricardo Sixto tinga la potestat personal de decidir cada mes qui cobra què. El secretari d'organització d'EUPV no és, en aquest cas, un ens neutral.

Allò que els fets demostren és el que ja molts sospitàvem: l'actual direcció d'EUPV no està a l'altura de les circumstàncies. El seu estil de gestió no es correspon amb la correlació de forces real amb la que treballen, i és més que dubtós que es corresponga amb les necessitats actuals del moviment obrer i/o nacionalitari. Han llençat un envit de 'fallanca' i no han pogut sortir-se'n de forma decorosa. Això és un problema per a la gent d'EU, però també per a tota l'esquerra d'aquest País. EUPV és, ara per ara, un puntal orgànic del moviment emancipador a l'esquerra del PSOE, i mentre això siga aixina EUPV serà també el nostre problema.

Enfortir EUPV reorientant-la és la tasca que algú hauria de mamprendre des de dins i que nosaltres hauríem de recolzar des de fora. Contribuir a l'accentuació de les tendències disgregadores al sí d'EU, o alegrar-se per la seua existència, és una irresponsabilitat política, a més d'una actitud canalla impròpia de gent d'esquerres i valencianista. Hem de ser, però, molt clars: l'única EU que li interessa al PV és aquella que estiga plenament decidida ha posar totes les seues capacitats, que en són encara moltes, al servei de la promoció i lideratge de la unitat d'acció política a l'esquerra del PSOE.

Estem segurs que la gent de trellat de totes les tendències al si d'EUPV, trobaran la manera de reorientar la direcció política de l'organització en temps útil i de forma adient. Només en el cas que l'actual direcció i els seus aliats estigueren disposats, de forma fefaent, irreductible i irreversible, a dinamitar-ho tot abans de permetre que les coses fluiexquen espontània i democràticament, només en aquest cas seria legítima i comprensible una operació de substitució orgànica.

En aquest sentit, sembla clar que les majors responsabilitats recauen en la gent d'Esquerra i País. Sobretot perquè el PCPV sembla no ser capaç, ara per ara, de generar una alternativa constructiva i aglutinadora dedicats com estan a llepar-se les ferides donant per trencat(¡¿) el Compromís, a mirar-se el 'perfil' per si de cas s'ha desdibuixat, a llençar amargs reprotxes al sector de la Humanitat que tenen més pròxim i a insinuar terribles venjances i inapel·lables justícies reparadores. Menys alternatives són esperables d'Espai Alternatiu, per molt que puga semblar paradoxal, ja que tenen menor capacitat orgànica, llevat potser de la ciutat de València, i perquè han fet tot el procés polític de la passada legislatura de la maneta del sector 'dur(¡¿)' del PCPV, tot ofrenant-li debades el 'marchamo' esquerrós i suggerint-li tota mena de d'arguments per emboirar i confondre les bases i per donar esplendor als dirigents.

Per contra, Esquerra i País s'ha posicionat sempre sobre una línia política d'Entesa i, a més, ha demostrat la seua sinceritat públicament i en incomptables ocasions. Constituint-se, per fi!, com partit polític demostrarà la voluntat d'assumir les responsabilitats inherents al moment polític i de combatre per l'espai polític que li és propi.

El pròxim formulari que ha d'emplenar la direcció del PCPV i d'EUPV és el de les eleccions generals espanyoles. A les passades varen posar una diputada a Madrid -pertanyent al sector d'EiP- fent servir de forma bastant deslleial el nom de l'Entesa. Ara han tingut la magnífica visió política de socarrimar el Compromís per tal d'assegurar-se que no hi haurà cap diputat valencià a l'esquerra del PSOE al proper parlament espanyol. La proposta d'aprofitar l'ocasió per a retocar-se el perfil és una invitació al suïcidi col·lectiu adreçada a tots els afiliats i simpatitzants d'EUPV. Cal esperar que no arriben a cometre tan imperdonable error. Però més cal esperar que algú no els deixe jugar al doble joc habitual: proclamar-se els més partidaris de la unitat i de la lluita contra el bipartidisme, i alhora torpedinar tot progrés i posar mil pegues insubstancials a tot aquell que s'interessa pel projecte unitari però comet l'imperdonable pecat de tenir opinió, i ¡perfil!, propis. De moment, sembla indefugible que alguna cosa hauria de canviar de forma immediata a la cúpula d'EUPV per a facilitar una recomposició de les files del Compromís pel País Valencià salvant l'esperit unitari i la voluntat de tirar endavant sense exclusions.

Des del punt de vista dels interessos generals de la classe treballadora valenciana, els partidaris d'una sincera política d'Entesa al si de totes les tendències d'EUPV no haurien de tancar-li ninguna porta al grup dirigent del PCPV, però tampoc haurien d'admetre cap maniobra dilatòria ni cap tipus de dependència. Han de fer marxa, han d'aglutinar gent, han de refer les files i han d'enfrontar els reticents, i els fidels fins la mort als totems estalinistes, amb l'escenari de marginalitat al que se'ls vol arrossegar.

ELS PASSOS SEGÜENTS. EL FUTUR I EL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ.

Ara el Bloc es veu confrontat amb un repte que molts no sospitaven que fos possible. La força de les coses en el seu esdevenidor incontrolat els/ens empenta per assumir la direcció política i moral de la política d'Entesa al nostre País. Immersa EUPV en una crisi de direcció que pot ser cainita i destructiva, el seu pretés lideratge del Compromís, que realment li corresponia per haver liderat abans l'Entesa, ha quedat molt en entredit. S'ha produït un evident buid de representació moral i simbòlica al capdavant del moviment objectiu de les classes treballadores del nostre País per resistir l'ofensiva global del capitalisme i els seus aparells polítics. La picabaralla domèstica que els dirigents d'EUPV s'han empenyat en posar al primer pla mediàtic, els ha invalidat per a ser els portaestendards del moviment unitari.

Ara el Bloc hauria d'ocupar eixe lloc suaument, naturalment i amb plena legitimitat.

Però no confiem que ho faça. No està preparat. Potser la direcció actual sí que ho podria fer, però el partit no està preparat. Els quadres locals, que són encara la columna vertebral de l'organització, estan encara corpresos per altres preocupacions. Molts d'ells no saben, no poden i, sobretot, no volen eixa mena de lideratge. Les milongues estranyes del tipus “el que cal és centrar el partit” encara tenen molt de predicament al si del Bloc. L'essència del Bloc -i de l'antiga UPV- dificulta les readaptacions a situacions noves perquè es tendeix a funcionar com una federació de regnes de taifes locals on ningú no vol que hi haja projectes de partit o de país que els puguen obligar a anar per allà on no els ve de gust, ara o en el futur. La majoria dels quadres locals creu saber que els vots que obtenen no es deuen a un lideratge polític o personal de tipus 'nacional'. Es tracta de lideratges locals teixits a partir de nuclis familiars o d'amistat i que quasi mai no acaben d'eixir d'eixa esfera que els manté lligats a una mena d'infantilisme ideològic.

Per a crèixer políticament el Bloc hauria de superar d'alguna manera la contradicció que l'atenalla: els seus vots locals són alhora el seu èxit i el seu fracàs. Hi ha una porció significativa d'eixe vot local 'nacionalista' que en les autonòmiques vota PP. Per a alguns la conseqüència és que no cal allunyar-se massa del PP. Per a nosaltres és que cal canviar de votants o, com a mínim, que cal explicar-los millor de què va tota aquesta història. L'objectiu d'arribar a liderar tot un Poble és incompatible amb el seguidisme dels vicis adquirits per eixe poble, que solen ser fruit de segles de submissió embrutidora més que de la consciència d'interessos de classe més o menys mesocràtics. Esquerra Valenciana s'ofereix per a ajudar a analitzar, en general i en concret cas per cas, els processos que cal enllestir per a augmentar la fidelització de l'electorat local i el contingut nacional dels discursos dels nostres líders locals.

En realitat, el Compromís pel País Valencià, amb totes les seues pregones deficiències, és allò més semblant a un projecte nacional que mai ha tingut el Bloc-UPV. I la política d'Entesa és l'únic camí visible per a bastir un projecte nacional i social consistent, seriós, il·lusionador i amb capacitat per a concitar noves adhesions i treure el nacionalisme polític del guetto, ben bé la reserva, en la que es troba. Però per a extreure tots els avantatges que aquesta política ofereix cal la voluntat política de situar-se en l'espai polític des del que es pot extreure algun d'aquestos avantatges: l'esquerra. I, més concretament, l'esquerra del PSOE. L'assalt a l'espai polític de la social-democràcia s'ha de fer necessàriament des de l'esquerra. Des de la dreta no pot ser, ja que mai no serem capaços de córrer tan a la dreta com la burocràcia dirigent del PSOE. En canvi, córrer més a l'esquerra que eixa 'pandilla' de buròcrates hauria de ser fàcil per a nosaltres.

L'horitzó polític que té davant el Bloc consisteix bàsicament en trobar la forma d'explotar convenientment les posicions adquirides. I la principal d'aquestes posicions noves són els parlamentaris. Com que aquesta 'explotació' pot ser eventualment dura i plena d'obstacles, Esquerra Valenciana proposarà al proper Congrés del Bloc que s'adopte la normativa del Partit Nacionalista Basc i resten estatutàriament separades les figures del candidat institucional i del líder, secretari o president del partit.

Per a nosaltres el primer objectiu seria guanyar la imatge d'oposició. No pot ser d'altra manera ja que només tenim dos, quatre o set diputats, segons els casos.

Contra el que podria parèixer aquesta no és una tasca fàcil. Els partits institucionals i els media es resistiran ardorosament a atorgar-nos aqueix paper. Tots els seus esforços aniran destinats a mantenir-nos en la marginalitat. I per tant ens ningunejaran o, el que és pitjor, ens tractaran com a bons minyons. Nostra única oportunitat de rendibilitzar el Compromís i la presència al parlament valencià és obligar-los a que ens identifiquen com a enemics, que ens assenyalen com a tals, un dia sí i l'altre també. Com que és difícil que els arribem a inspirar por, doncs la cosa està clara: cal provocar-los, amb imaginació i sense descans, fins aconseguir que expressen, que verbalitzen, l'odi que els inspirem. Al capdavall l'autenticació de l'oposició només la pot donar el govern.

Per suposat, aquest tipus de provocació no té possibilitat d'èxit si no va embolcallada amb uns posicionaments polítics clars i encertats que impedisquen la rèplica mordaç. Els media ens cobriran de ridícul si poden ocultar l'essencial de la nostra política, o si aquesta resulta confusa, o si, el que seria el pitjor, resulta ser irrellevant. Fins i tot fent-ho tot perfecte, els media sempre ens presentaran com a ridículs o com a dignes de llàstima, en quant intentem ampliar el nostre espai en l'escena pública.

Els posicionaments que donen solidesa en la polèmica pública són bàsicament aquells que es refereixen a les grans qüestions d'Estat. Un partit que no és capaç de diferenciar-se en aquestos temes no mereix existir. Quan es tracten temes d'Estat, o del funcionament bàsic de l'economia capitalista, posar-se en el pelotón pot ser tranquil·litzador però no és rendible. El públic pot semblar molt estúpid i poregós però no ho és, i al final sempre entén que aquell que no vol ser identificat és perquè no val la pena identificar-lo.

En definitiva, ara podem fer dues propostes concretes:

1) Per tal de donar una imatge trencadora dels polítics i dels parlamentaris, els nostres diputats -els dos, quatre o set, si fora possible- farien una compareixença pública mensual davant de la premsa i del públic en general. L'ordre del dia hauria de ser fix i sempre igual: informar de què és el que fan les Corts dels cortesans valencians dels Borbons, i després simplement parlar de política. Un diputat farà de ponent sobre un tema elegit per ell i després un torn d'intervencions limitades. Esquerra valenciana s'oferirà per a preparar un model inicial d'acte tant en la vessant de continguts, com en les de publicitat i de seguretat.

2) Amb Aralar tenim notables coincidències en els temes d'Estat: la valoració del “diálogo” del PSOE, la “Ley de Partidos”, la via pacífica a la sobirania. O no? Doncs si realment és que sí, que coincidim i que ells tenen parlamentaris al parlamenten navarrés i nosaltres els tenim al parlament valencià ¿perquè no fer un pacte parlamentari que permeta prendre iniciatives i posicionaments conjunts i sincronitzats? Esquerra Valenciana ofereix igualment tota la seua ajuda per a que el Bloc i els parlamentaris del Compromís exploren aquesta possibilitat.

Nostra proposta principal va, però, en el sentit de la defensa del Compromís pel País Valencià:

a) El Bloc i els seus diputats no poden deixar en el clarobscur el suposat trencament del pacte. En concret no es pot acceptar el terme 'donem per trencat el Compromís'. SI ALGÚ SE'N VOL ANAR DEL COMPROMÍS QUE SE'N VAJA PERÒ QUE HO DIGA, CLARAMENT I PER ESCRIT, I QUE ASSUMEIXCA TOTES LES RESPONSABILITATS QUE LI PERTOQUEN. No ens interessa el que 'donen', ens interessa si trenquen o no trenquen. Qualsevol 'malcrio' que es consenteixca per aquesta via significarà compartir amb els cenacles de 'quintacolumnistes' les responsabilitats del bloqueig que li volen imposar a la construcció de la unitat d'acció de l'esquerra, el sobiranisme i l'ecologisme, més enllà del control dels aparells ideològics i polítics de l'Estat.

b) I abundant en l'orientació anterior proposem que el Bloc emplace ja a Esquerra Unida del PV a aixecar des de ja, i per a concórrer a les eleccions generals, l'alternativa PAÍS VALENCIÀ SÍ, basada en els principis i objectius del Compromís però amb uns missatges més en positiu i, sobretot, elaborats amb la participació, l'acord, el consens i la complicitat de la societat civil i els moviments socials. Al mateix temps que es fa aquest emplaçament, i en tant s'espera una resposta, caldrà començar ja els contactes per recabar la complicitat dels moviments socials, especialment els relacionats amb els temes sobre els que cal percutir especialment: aigua, infraestructures, sanitat, ensenyament, habitatge.

València, 31-08-2008