Els suplements de l'Avant

Butlletí de difusió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 9

(Ja al damunt del dia del referèndum us enviem el pronunciament de Josep Lluís Carod Rovira, publicat a l'AVUI del dia 16. Ens ha semblat força sòlid. És un bon al·legat pel NO. Nosaltres potser hauríem fet més força sobre els dèficits socials d'aquesta Europa i, d'alguna manera hauríem assenyalat que votant NO, ho fem per Catalunya (València en el nostre cas?), però també per Europa, perquè volem una Europa sobirana, composada per pobles sobirans, en lloc d'aquesta Europa ocupada i sotmesa militarment, composada per estats infeudats a l'imperi USA.

Al marge del tema central, hem subratllat amb negreta una curiositat ben curiosa que ens ha obligat a adjuntar un breu comentari de la redacció de l'AVANT

En quansevol cas, ben be podem dir que la política estratègica que ací expressa Carod, seria la nostra política ... si no fos per coses estranyes, com ara la que hem subratllat)

Per Catalunya, diguem no

Josep-Lluís Carod-Rovira

Aquest diumenge tindrà lloc el quart referèndum d'aquest període democràtic, després dels convocats a propòsit de la Constitució espanyola, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i l'OTAN. Contràriament a allò que pot desprendre's de la propaganda oficial o de la que procedeix dels partits polítics partidaris del sí, el dia 20 de febrer no se'ns demana la nostra adhesió o el nostre suport a Europa, no se'ns reclama un sí o bé un no a Europa, perquè això no tindria cap sentit. Ja som europeus i, doncs, està fora de lloc que se'ns pregunti si som favorables o contraris a nosaltres mateixos. En canvi, sobre el que haurem de pronunciar-nos és sobre si donem suport al Tractat constitucional o el rebutgem. D'Europa només n'hi ha una, però de projectes de futur per al Vell Continent, i formes de construir-lo, ja n'hi ha diverses. I aquest Tractat només és una forma precisa i un projecte concret, dels molts que podria haver-hi. I, aquest, no ens agrada. És a aquest Tractat, doncs, que diem no, a aquesta manera de fer, a aquest projecte pel demà, no pas a Europa.
No s'hi val, doncs, a fer demagògia o falsejar la realitat, atemorint la gent, com si el fet de rebutjar una Constitució comportés rebutjar també l'Europa que hi ha al darrere. Afirmar, com algú ha fet, que el rebuig a la Constitució feia perillar les ajudes europees al barri del Carmel no sols és simplement mentida, sinó que pertany a la categoria de la demagògia més barroera. Existeix una visió apocalíptica que ve a dir que, si el Tractat no s'aprova, la Unió Europea s'atura i sembla que s'acabi el món. Nova mentida, ja que, si el conjunt d'Europa rebutgés aquest text, simplement s'hauria de substituir per un altre de millor, després de ser retornat al Consell. Són les mateixes premonicions catastrofistes que van precedir el no de Dinamarca a Maastricht o el rebuig irlandès a Niça. I, després d'aquells resultats democràtics clars, ni es va acabar la UE, ni Irlanda, ni Dinamarca, precisament... Una Constitució europea és necessària, desitjable i útil, però, a més, ha de servir per millorar les condicions de vida dels ciutadans i els pobles europeus. De tots sense excepció i no tan sols d'aquells europeus i europees que pertanyen a pobles que tenen Estat.
Lamentablement, la manera freda, burocràtica, distant de la gent, que és com es fa aquesta Europa, ja va generar una abstenció més que alarmant al nostre país a les darreres eleccions al Parlament europeu, davant un projecte sense vida, ni passió, ni il·lusió. No ens podem permetre el luxe de deixar que ara passi el mateix o més... L'abstenció és del tot legítima, però, en aquest cas, servirà de ben poc. Serà interpretada com un gest de passotisme, quan, de fet, en molts casos, serà viscuda com una expressió més de disconformitat. Però serà més útil el no. Si el rebuig al Tractat es fa notar, visiblement, al nostre país, voldrà dir que mantenim vives de cara al futur les reivindicacions de la nostra ciutadania, tan socials, com democràtiques, com nacionals. El no és una inversió de futur que mantindrà permanentment la porta oberta a la nostra realitat i que ens permetrà continuar negociant en el futur si el Tractat canvia. I com més gran sigui el no català, més gran serà la força dels nostres drets.
Com que no tenim Estat, únicament el no ens permet aparèixer en el mapa dels pobles vius, de les nacions amb personalitat pròpia, com a capdavanters en la defensa del benestar, la democràcia, la pau i la diversitat nacional, cultural i lingüística. Només si ens comportem electoralment de manera diferent dels nostres veïns serem vistos i reconeguts com un poble diferent. El no ens reforça i singularitza. El sí ens debilita i ens dilueix. No podem aparèixer, davant d'Europa com un poble que ha dimitit de ser-ho, com una nació que es resigna, com un país que plega. Hem de dir no perquè existim i volem continuar existint. No tenim cap més alternativa. Perquè, si ara no expressem el nostre malestar, quan ho farem? Si acceptem aquesta Constitució, acríticament, com podrem demanar modificar-la en el futur? Si ara no anem a dir no, demà no ens podrem queixar del tracte que rebem d'Europa. Votar sí serà acceptar que no ens importa gens ni mica que la nostra llengua no estigui reconeguda, malgrat ser el desè grup lingüístic europeu, malgrat que sí que en siguin vint-i-un idiomes, molts dels quals parlats per força milions menys de ciutadans europeus que no pas el català. Votar sí serà admetre que ens sembla bé que les regions amb capacitat legislativa, i fins i tot amb competències exclusives, no tinguin cap paper protagonista ni decisori i sí tan sols consultiu. Serà veure com a normal que no es reconegui el dret al treball o a la salut, que s'obligui a augmentar la despesa militar i que, fins i tot, en determinades circumstàncies, algun Estat pugui aplicar la pena de mort al seu territori.
El nostre serà un no català, davant una Constitució que ens fa invisibles com a poble, que amaga la nostra llengua, que no articula satisfactòriament l'accés directe de governs subestatals com els nostres -Generalitat i Govern Balear- a les institucions europees, que no garanteix disposar de circumscripció electoral pròpia per a la cambra europea, etc. No és, però, tan sols una qüestió de coherència política. També es tracta de la necessitat de reaccionar amb dignitat, amb dignitat nacional. N'hi ha prou recordant que Catalunya va ser l'únic país que va organitzar una Convenció Catalana per a la Constitució Europea, on van participar els sectors més representatius de la nostra societat. La Convenció va culminar els seus treballs en un document rigorós i sòlid en què, al llarg d'una vuitantena de conclusions, resumia la posició catalana. Doncs bé, cap ni una de les propostes relatives a Catalunya no va ser presa en consideració pels promotors d'aquest text que alguns partits catalans ens demanen de votar favorablement. Però, com podríem votar contra nosaltres mateixos? Per quin motiu hem d'acceptar nosaltres com a normal per al nostre país i la nostra llengua allò que els altres no acceptarien per al seu? Algú es creu que Zapatero o Rajoy votarien sí a una Constitució en què l'espanyol no figurés entre les llengües europees oficials? Com pot ser, doncs, que hi hagi polítics catalans que estiguin a favor d'un text que ens fa invisibles com a país i muts com a parlants d'una llengua?
El nostre no també serà democràtic i social. El menyspreu a la iniciativa legislativa popular o la impossibilitat d'escollir el president de la Comissió són tan sols alguns dels exponents dels dèficits democràtics del Tractat. Ni el combat per la pau o la violència i discriminació de gènere apareixen, realment, com a peces que pertanyin a l'àmbit de prioritats constitucionals. Per això molta gent a Europa diu que no i pensa que no, en clau progressista i democràtica. Cal reconèixer, però, que no tothom que votarà una cosa o l'altra ho farà pels mateixos motius. Que Maragall i Mas acabin votant el mateix que Aznar, Berlusconi i G. Finni no els fa coincidir en tots els plantejaments. Com tampoc que hi hagi, en alguns punts d'Europa, rebuig conservador al Tractat ens hi fa coincidir a nosaltres. Tan legítim, democràtic, europeu i català és el no com el sí. Llàstima, però, que la majoria de gent que acudirà a les urnes ho farà sense saber ben bé prou què va a votar. I això no ho resol un debat televisiu arraconat en una segona cadena ni uns blocs informatius tan banalitzats en què, finalment, una simple calçotada acaba esdevenint notícia. I, per si fos poc, notícia constitucional europea. Per Catalunya, diguem no! Un no que no serà de partit, sinó un no de país.

Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

“que no articula satisfactòriament l'accés directe de governs subestatals com els nostres -Generalitat i Govern Balear- a les institucions europees”

Sigueu sincers, no és una joia aquesta frase?

De segur que ens diran que li volem treure punta a tot, que ens aprofitem d'un simple error. Com si això fora una bona excusa! Com si no fora pitxor i més explicatiu un error involuntari!!

Resulta que aquells que fa més de quinze anys estan per València afirmant que els Països Catalans són una nació, i no un projecte nacional de futur sinó una nació feta, completa, arrodonida per no se sap exactament qui ni quan. Aquells que fa més de quinze anys han estat torpedinan tots els intents de formació política del nacionalisme valencià d'esquerres, que han usat el prestigi de les sigles històriques d'ERC i de 'lo català' en València per a socarrimar qualsevol intent de creixement autònom, imposant com a prèvia el “trágala” de la nació preexistent, del mapa ja traçat, de les pertinences ja decidides. Aquells que no han tingut cap inconvenient en vagarejar per València com autèntics “marcianos” durant més de quinze anys ...

Resulta que ara que semblava que finalment una carambola política els anava a treure en València del simple deliri autoproclamatori, que van a ser 'algo' finalment en València, ara va i se'ls cau la 's'.

Podrien haver escrit 'Generalitats i Govern Balear' i tot hauria estat correcte (malgrat que no es nomena per a res als Països en tot el text i de segur que no és per error, potser perquè és tan senzill dir-li ...). Però no. La 's' s'ha caigut. I ens ha revelat de forma clamorosa, per ser una ocasió de festa grossa, allò que ja intuïem: que ERC és un partit seriós, que els republicans i catalans d'esquerres no són gent enlluernada, que saben fer política.

I per això ara la gran pregunta pren més força si cap: per què no ens deixen als valencians que fem política igual que ells? Per què ens exigeixen condicions ideològiques suplementàries que ells mateixos no se creuen? Com poden ser tan assenyats en Barcelona i tan irresponsables en València? Com no adonar-se que els PPCC “unidad de destino en lo universal” no representen cap cost polític important en Catalunya (de moment), però són un obstacle quasi insuperable al País Valencià? Per què els valencians no podem ser només catalanistes i cal etiquetar-nos ja com a catalans?

I sobretot, per què es posa en perill el projecte nacional en nom d'un espantall ideològic que no té i no pot tenir contingut?

La redacció de l'AVANT

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: esquerravalenciana.info@ono.com , interromprem aquestos enviaments.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.