Esquerra Valenciana

PONÈNCIA POLÍTICA VIé CONGRÉS . ESQUERRA VALENCIANA

Al gener de l’any 2000 es va celebrar el Congrés Constituent del Bloc Nacionalista Valencià, amb l’objectiu de configurar-lo com moviment unitari, democràtic i plural del nacionalisme valencià. Per tal de participar-hi, Esquerra Valenciana que tot just acabava de refundar-se al 1998 per tal de ser-hi present, va congelar temporalment la seua organització i els seus militants gestionaren el seu ingrés individualitzat al BVN. Al llarg de tot el procés congressual es va manifestar clarament que la direcció d’aquell moment del BNV, sostenia una posició totalment contrària a acceptar la integració de cap proposta política o organitzativa que provingués d’EV, ni la de cap representant d’aquest partit en els òrgans de direcció. Finalment, EV va haver de presentar les seves pròpies candidatures alternatives al secretariat general, on va assolir al voltant d’un 15% dels vots, a la presidència de dues de les comissions sectorials , on va obtenir més del 30% dels vots, i al Consell Nacional on, per tractar-se de llistes obertes, van aconseguir l’elecció de dos dels seus candidats, mentre que diversos militants més quedaren justament després del tall que separava els elegits dels candidats que quedaven en reserva.

D’acord amb els estatuts del BVN, Esquerra Valenciana va presentar la seua sol·licitud de reconeixement com a partit membre del BNV per tal que fos debatuda al primer Consell Nacional, que es va celebrar el dia 17 de juny de l’any 2000. Malgrat que la proposta no comptava amb l’informe favorable de la Comissió Executiva nacional, el reconeixement d’EV va comptar amb 66 vots a favor, front a 30 en contra i 33 abstencions; tanmateix, l’exigència estatutària dels 2/3 favorables sobre els vots emesos va impedir la seua aprovació. El 4 de juliol següent, la Comissió Executiva d’EV s’adreçava al Consell Nacional del BNV i li manifestava la seua voluntat de superar “l’actual estat de la qüestió, debatent amb tota la flexibilitat que calga les divergències (...) encarant sense condicionament la problemàtica que suposa l’existència d’una organització política que ha de conjugar equilibradament la necessitat d’actuar amb coherència programàtica, fruit del màxim consens de les forces que la integren, i a la vegada ha de reflectir en el seu interior i de cara a la societat el seu pluralisme real”, i proposant “l’obertura d’un procés de desbloquejament i de negociació amb l’organisme més adient ... amb l’objectiu d’aclarir qualsevol malentès, i fixar les condicions que facen possible la nostra plena integració al BLOC”. No va haver-hi cap resposta per part dels òrgans de direcció del BNV i, finalment, el més de novembre es va notificar a tots els signants de la petició de reconeixement d’EV com a partit integrant del BNV el termini de cinc dies per abandonar EV o en cas contrari serien donats de baixa del Bloc, com així va ser.

Set anys més tard i després d’un llarg, i en ocasions dolorós, procés de treball polític dinàmic, creatiu i sempre expressat en positiu, la vocació original d’Esquerra Valenciana es podrà acomplir.

En aquest procés hi podem distingir dues fases que val la pena recordar.

TEMPTEJANT EL NOSTRE ENTORN

La primera fase es va encetar al IIIer Congrés, que tingué lloc a la primavera del 2001. En aquella ocasió es varen escindir un grup considerable de companys que transitaren cap allò que s’autodenomina Esquerra Independentista Catalana i que més be podem considerar com un reducte ideològic del nacionalisme identitari catalanesc més enervat. Lal majoria del partit va encetar, però, el combat per accedir a l’escenari públic, per participar en la política real i actual, sobre la base d’un nacionalisme sobiranista basat en la voluntat popular i orientat a la construcció de la Confederació Republicana del Països Catalans. Això implicava la inserció del partit, numèricament feble i sense una tradició política immediatament anterior, en una àrea política afí amb la que integrar-se i a la que contribuir amb el nostre bagatge ideològic i polític. I així la resolució política deia:

“A partir de l’anàlisi política desenvolupada anteriorment, Esquerra Valenciana desenvoluparà la seua tasca política amb l’objectiu de refer l’esquerra nacionalista del País Valencià i convergir en un moviment unitari de l’esquerra nacional dels Països Catalans, amb la finalitat d’assolir un País Valencià sobirà integrat lliurement en una Confederació dels Països Catalans independents que constituesquen una república pròpia en un marc europeu democràtic, superador a la vegada del model de societat actual per una altre més just, plural i solidari, sense discriminacions ni explotació i plenament respectuós amb el medi ambient. Per això, d’acord amb la seua tradició històrica, EV plantejarà a ERC-ERPV la constitució d’un comité d’enllaç que establesca les passes i les condicions d’una col·laboració política unitària i convergent per tal de començar a construir el Pol de l’Esquerra Nacional que el país necessita.”

I així es va fer, però després de llargs mesos d’espera quedà clar que ERC-ERPV, possessa per un sentit fortament patrimonial del partit, no volia integrar cap grup amb capacitat política per a concretar un criteri que, ¡oh terrible sospita! potser no seria ni idèntic al de la direcció ni dolçament submís a les seues indicacions. A finals d’octubre del 2001 EV donava per tancada aquella operació amb un comunicat en el que s’acabava dient: “...el nostre objectiu primordial serà a partir d’ara el de treballar per assolir un acord electoral ample per a les properes eleccions del 2003, de caràcter unitari i de matriu valenciana, establert sobre un programa compartit des de l’esquerra, el nacionalisme i l’ecopacifisme. Una aliança electoral que, des del nostre punt de vista, hauria d’integrar Esquerra Valenciana, EUPV, Bloc Nacionalista Valencià, Els Verds, ERPV i Esquerra Verda-Ipv.” Setmanes abans havia començat la gestació de l’Entesa.

Cal dir que el ‘diàleg’ amb ERC no ha estat l’únic intent d’apropament a l’esquerra independentista de base catalana. Hem tingut alguna relació, sempre marginal, amb Maulets. Amb l’MDT arribàrem a fer una reunió amb la seua direcció nacional que es va declarar ‘immadura‘ per a treure un comunicat conjunt amb EV. I Endavant ha preferit ignorar l’existència, sembla que molesta per a ells, d’Esquerra Valenciana. En general, hem pogut constatar que tot aquest mon participa dels deliris autoafirmatius d’ERPV, fins i tot ampliant-los, i que estan instal·lats en l’ideologisme pre-polític tot continuant la llarga tradició del PSAN de socarrar una generació de joves entusiastes rere l’altra. Es dediquen a malparlar d’EV en l’escalfor del seus cercles d’iniciats, però rara vegada en públic, si més no amb la nostra presència. El sector més susceptible d’evolucionar cap a un terreny en el que fos possible un diàleg constructiu està al voltant dels grups de direcció de l’MDT ja que tenen la formació suficient i una llarga experiència de combat polític o ideològic. Tanmateix, també hem constatat la lentitud exasperant d’eixa evolució. La iniciativa de les CUP, o la COS, tot i no trencar amb la dinàmica sectària, demostra una preocupació per l’actuació política, per la vida real, que potser facilite, anime o provoque el canvi de mentalitat que es fa cada cop més necessari. Tanmateix, més be sembla que la por a perdre el ‘nínxol de mercat’ que ara tenen els entrebanca tot moviment mínimament dinàmic. El seu discurs està més relacionat amb la psicologia, necessària per a cohesionar els cercles de joves rebels i aliens al món que els envolta, que amb la política.

De la nostra experiència dels darrers anys amb el món de l’esquerra catalanesca hem de concloure que, encara que la nostra aposta preferent a llarg termini continua sent la de la confederació dels Països Catalans, aquesta no pot ser, no és prudent que siga, una aposta exclusiva. Hem de contemplar i admetre altres possibilitats, tot impedint que la nostra filiació catalana es converteixca en un cosset ideològic que ens entrebanque l’aprofitament d’altres oportunitats. En el camp de la qüestió nacional nostra única fidelitat inalterable és amb el respecte i el servici a la voluntat sobirana del Poble Valencià. Els arrels culturals i històrics són ben importants en tant representen un factor de cohesió dels símbols, les institucions i la cultura que pot vehicular millor l’expressió i l’exercici d’eixa sobirania. Però la situació social de la cultura catalana i la situació política i ideològica del catalanisme d’esquerres amenacen de perllongar-se en el temps i poden arribar a fer inviable la nostra cultura, la nostra ‘aymada llengua’. Davant d’eixa possibilitat el Poble Valencià ha de diversificar riscs de futur, i nosaltres ho hem de fer en el seu nom.

De fet, la nostra coalició amb Aralar en les passades eleccions al Parlament europeu significà una aplicació pràctica, encara poc teoritzada, de la determinació que ara prenem formalment. Igualment les orientacions aprovades al IVrt Congrés pel “Front Sobiranista per la Pau, la Llibertat i la Justícia Social. Pel Grup valencià i d’esquerres al parlament espanyol.”, per a les eleccions europees i espanyoles, també van en eixe sentit i haurien de formar part del nostre posicionament com a partit al si del Bloc.

A més, la vessant republicana del partit ens obliga a no permanèixer indiferents davant de la monarquia, hereva i continuadora de l’obra del franquisme, i a aportar eficàcia i resolució a tot moviment antimonàrquic que es bellugue sobre la pell de brau. El republicanisme decoratiu del que fa gala ERC (i ara ja ni això ja que a l’ERC se li ha caigut la ‘R’ i ara és simplement ‘Esquerra’) és un verí per als pobles dels PPCC en un moment en que la ratlla més reveladora i edificant que separa les opcions polítiques sobre l’escena pública espanyola és la que separa els partits monàrquics, PP, PSOE i escolanets, dels que no ho són o diuen que no ho son. El posicionament republicà està prenyat de futur i cal conrear-lo amb atenció i respecte.

Per tot això, propugnarem que el valencianisme polític participe i fins i tot lidere les coalicions i agrupaments de signe republicà que siguen presents a l’Estat espanyol, tot i treballant sempre per consolidar la unitat d’acció contra la monarquia i l’assumpció del respecte a la sobirania popular par part del republicanisme espanyol. Així mateix treballarem per a formar un Centre Polític Republicà dels Països Catalans que agrupe totes les formacions polítiques, socials i culturals republicanes de l’àmbit cultural català, tot emplaçant a ERC a que prenga el lloc de lideratge que li pertoca en eixa iniciativa. I, per altra banda, propugnarem la formació del ‘Front Sobiranista Ibèric’ per tal de participar de forma unitària i eficaç en les plataformes republicanes espanyoles i/o en les eleccions espanyoles.

TOTS CONTRA EL PP

La segona fase seria la de la gestació i la gestió de L’Entesa, del Compromís pel País Valencià, del descavalcament del PP de la Generalitat.

En aquest aspecte el tret que més ens ha caracteritzat i ens ha fet visibles ha estat la gosadia dels nostres plantejaments. Gosadia si més no relativa donat l’ensopiment general de la política valenciana dels primers anys del nou mil·lenni. No deixava de ser xocant que la minúscula Esquerra Valenciana es fixés com objectiu acabar amb el govern de l’aleshores totpoderós PP i proposara la unitat d’acció de totes les forces d’esquerra oposades a l’esquema bipartidista que la ‘transición democrática’ ens havia reservat. Aquesta és una característica que haurem de conrear i afinar al llarg del temps perquè té un gran valor educatiu de cara a la formació de la joventut que busca eixides civilitzades i intel·ligents al desastre social que l’amenaça. És la demostració pràctica de com es pot fer un discurs polític amb contingut plenament polític des de qualsevulla posició social, per feble i insignificant que aquesta puga semblar-nos. Per a fer política només cal parlar de política, i parlar de política és necessàriament parlar del govern. I també de més coses, però indefugiblement si el nostre discurs volem que siga polític i que per tant puga captar l’atenció de la gent, ha de girar al voltant de la qüestió del govern, del govern que hi ha, del que cal que hi haja ara mateix, i del posicionament que cal recomanar a la gent envers el govern.

I el IIIer Congrés diu amb tota claredat que “Esquerra Valenciana plantejarà la proposta que aquest Pol per l’esquerra nacional treballe per aconseguir una coalició electoral a les eleccions autonòmiques valencianes capaç de sumar els esforços i aportar les alternatives necessàries per recuperar el vot i el suport actiu de la majoria del poble valencià a una alternativa progressista i nacionalista de govern.” I com que el ‘Pol per l’Esquerra Nacional’ de base ERC-ERPV no demostrava cap interés per, no ja una acció unitària contra el PP sinó simplement una acció de la que hom pogués imaginar que en alguna mesura podria ser electoralment eficaç contra el PP, hi hagué que preguntar-li a la direcció del Bloc què tenia pensat fer per a tombar el PP a les eleccions del 2003. Es va celebrar una entrevista oficial i la resposta va ser, mutatis mutandis, equivalent a la d’ERC. EV va restar completament sola en el combat per acabar amb el govern del PP, barrar el pas al bipartidisme espanyol i, sobretot, aconseguir el protagonisme del valencianisme polític en aquesta operació.

La direcció d’EUPV d’aleshores, encapçalada per Joan Ribó, veient que el Bloc s’escorava cap a la dreta i li deixava lliure tot l’espai anti-PP a l’esquerra del PSOE, va fer seua la idea de l’Entesa. No sense oposició interna ja que les seues bases malgrat que estaven decebudes per la contínua davallada electoral, estaven, i sembla que encara ho estan, molt polaritzades per les disputes al cim de la Izquierda Unida espanyola. Només el corrent d’Esquerra i País i el grup de Ribó, minoritari al si del PCE, n’eren clarament favorables. La resta de faccions que conformen el mapa intern d’EUPV ho acceptaren amb matisacions diverses, unificats per la idea de que calia assegurar-se un redreçament electoral per a evitar la dissolució de l’organització. I així, sota el lideratge d’EUPV, Els Verds i EV formaren L’Entesa del 2003.

Com que l’aparell polític d’EUPV ens veia tan menudets, no ens temia i va fer, a nivell programàtic, més concessions de les que cabia esperar. Al document de línies programàtiques se li va donar un caràcter estratègic, com una orientació a llarg termini, ja que el designi bipartidista de l’espanyolisme és també estratègic i no s’esgotarà en una o dues legislatures. I va arreplegar algunes aspiracions d’aquelles que els elements socialdemòcrates consideren ‘de risc’, com ara:

• “Per la penalització fiscal dels habitatges permanentment deshabitats i la gestió pública de vivendes abandonades per a poder ser oferides als joves.”

• o també “Per un pla hidrològic valencià que contemple el conjunt de la problemàtica hídrica del nostre País i n´assegure l´ús sostenible a llarg termini i l´autonomia hídrica.”,

• o també “Per una "Llei Valenciana de Fiscalitat Ecològica" que contemple la aplicació de "eco-taxes", sobre el consum energètic, les activitats més contaminants, l´ús suntuari de l´aigua i l´activitat turística al litoral [...]Pel destrio i el tractament de la totalitat dels residus sòlids urbans amb l´objectiu d´arribar al màxim nivell de reciclatge”,

• o també “Contra l´Europa del dèficit democràtic i la desregulació social, ens pronunciem per una Europa confederal i sobirana que siga garant de la sobirania de tots i cadascún dels seus pobles adherents i dels drets fonamentals dels seus ciutadans”

• o també “Perquè volem ser un país lliure i sobirà no renunciem a la lliure autodeterminació del País Valencià. A tal efecte promourem una declaració en aquest sentit a les Corts valencianes.”

Encara que després va resultar gairebé impossible controlar la gestió del grup parlamentari. Ni es promogué la declaració per l’autodeterminació ni la major part dels aspectes programàtics diferenciadors del PSOE. En ocasions, el diputat d’Esquerra Ecologista, Carles Arnal, ha hagut d’emetre un vot en solitari per a salvar la dignitat i la vergonya de la coalició. Precisament, ha estat la crisi de ‘Els Verds’ un dels factors que més explica la ‘comoditat’ amb la que EUPV ha gestionat la legislatura. Perquè la feblesa d’EV era ja una dada coneguda abans de les eleccions, i això no va canviar després. Però Els Verds, no sols tingueren picabaralles contínues amb l’aparell d’EUPV per qüestions de llistes – fins al punt que es retiraren de la coalició al municipi de València-, sinó que amb la proximitat de les eleccions generals es varen escindir en anar-se’n la majoria a deixar-se caure en mans del PSOE.

BREU APROXIMACIÓ A LES NOSTRES DIFERÈNCIES AMB ELS VERDS

Pot ser val la pena, donat que hem pogut observar de prop l’actuació de les diferents faccions ‘verdes’, que intentem fer una valoració política de l’opció verda sempre, com és natural, des del nostre punt de vista sobiranista i de classe.

El primer que cal dir és que els militants dels grups verds són com nosaltres, són gent que podria estar perfectament en EV, potser salvant alguna rara excepció. El que els distingeix sobretot és haver optat per un espai polític que té una ‘bossa’ de vots que li ve induïda, generada, per la influència exterior dels partits verds europeus (alemà principalment) i pel creixement de la consciència social del desastre ecològic que ens amenaça. L’espai verd és així una mena de refugi segur per aquells que estan cansats de travessar deserts. Pot ser no serà molt brillant però sempre hi haurà un resultat mínim garantit. Tanmateix, l’electorat verd no és tan innocent com cabria esperar. Llevat la minoria amb una consciència ecològica ferma i amb una il·lusió amb les possibilitats polítiques de l’ecologisme no menys ferma, la gran majoria dels votants són gent de tarannà conservador que per raons diverses (culturals, familiars, ambientals, ...) prefereix no votar a la dreta però té molt clar que mai no votarà a l’esquerra i menys encara el nacionalisme, tant sobiranista com identitari. És a dir, la majoria dels votants verds estan lluny, socialment, cultural i política dels militants verds i les seues organitzacions. Per altra banda els partits verds han manifestat, tant a casa nostra com a la resta d’Europa, que tenen una greu incapacitat per a generar un lideratge persistent de forma que funcionen com partits ‘pulsar’ que contínuament creixen i decreixen.

Tots aquest fenòmens que es donen en l’espai polític verd no és esperable que canvien perquè tenen el seu origen en dos trets fonamentals de l’ecologisme polític:

1. Per la banda de les causes, l’ecologisme tendeix a amagar la responsabilitat del sistema capitalista com a tal. Els comportaments poc respectuosos amb la Natura, les agressions contra els equilibris eco-biològics fonamentals són causades pels delers consumistes de la gent i/o per la manca de ‘consciència’ ecològica de la massa afanyosa per rodejar-se de comoditats i acumular fem. Sobre el sistema econòmic, quan es contempla, es fan judicis morals: el capitalisme és dolent perquè ‘tampoc’ té consciència ecológica i prima els beneficis a curt termini sobre la continuïtat de l’espècie. És a dir, la incompatibilitat entre capitalisme i equilibri ecològic no és objectiva i per tant del que es tracta és de ‘convèncer’ els dirigents del sistema.

2. Per la banda de les solucions es manté una nebulosa equivalent. El dret dels pobles a la seua sobirania i territorialitat, la qualitat de classe dirigent alternativa de la classe treballadora, són qüestions condicionades a la ‘consciencia’ ecològica d’eixes masses adherides als seus vicis consumistes i depredadors.

Per contra, nosaltres ens posicionem sobre els principis bàsics de la modernitat segons els quals la raó i la ciència també són aplicables a la política i l’economia, i en general als fenòmens de consciència. La qual cosa moltes vegades es pot reduir a reconèixer que el que està clar està clar, i avant.

En efecte, per definició el capital és capital en tant és una forma de riquesa que és capaç d’ampliar-se, en tant hom pot presumir que generarà un benefici al final de l’exercici. I aquest benefici només el pot obtenir de l’explotació del treball i de l’explotació de la natura, és a dir, aplicant la força de treball per a transformar, processar i consumir els recursos naturals. Al mon d’avui ens trobem amb una massa de capital acumulat com mai abans s’havia conegut. L’habilitat dels equips dirigents del capitalisme oligopòlic, que ha esdevingut dominant a nivell planetari a partit de la IIª Guerra Mundial, per a evitar les crisis cícliques del sistema ha permés una relativament menor destrucció de capital i un més persistent ritme d’acumulació, de forma que ens trobem en una situació en la que l’abundància de capital fa que les dificultats per a trobar un lloc on ‘col·locar-lo’ siguen cada cop més grans i que la tendència a reduir-se el valor unitari del capital (deflació) siga ja inaturable. En eixes condicions, cap àmbit social (els serveis públics, per exemple) o natural (com ara, la selva amazònica o l’Horta) on es puga realitzar el cicle d’obtenció del benefici queda a recer de l’enorme pressió del capitalisme desbordant. I això no s’arranja amb un ‘canvi de mentalitat’. Això planteja la qüestió del Poder, és a dir, de qui pot controlar el mercats mundial i locals, i com i per a què els controla. Si la Humanitat deixa que els grupuscles oligàrquics que fins ara ens estan governant ho continuen fent, el resultat no podrà deixar de ser el pitjor que mai s’ha conegut. L’enorme massa de capital excedentari en al mesura que la competència per acumular-se, per obtenir un benefici, per continuar sent capital, arribe al paroxisme haurà de ser destruït bé amb una guerra, tal com s’ha fet en ocasions anteriors, bé amb coses pitjors, donat que el desenvolupament tecnològic assolit ens ha posat davant de forces destructives d’enorme i incontrolable poder. L’única esperança resideix en que la Humanitat reaccione en defensa pròpia i recupere per a si les regnes de la Història. Només fent un ús estricte i massiu de la ciència i la racionalitat es pot arribar a dotar a la majoria social de la cohesió i la seguretat jurídica necessàries per a que es puga donar una regeneració democràtica i republicana que signifique el final del poder de les minories opulentes i el govern dels pobles sobirans.

La recuperació dels ecosistemes bàsics només pot ser una conseqüència, gairebé un efecte col·lateral, del pas del poder polític a mans d’una majoria social amb voluntat política de posar fi a l’actual estat de coses. Eixe és el nostre treball i en ell esperem que acabarem coincidint amb els companys que ara per ara militen en els partits verds.

LES RELACIONS AMB LA DIRECCIÓ D’EUPV

D’una forma o un altra les nostres relacions amb la direcció d’EUPV sempre han estat tenses. Probablement, nosaltres tindrem la nostra part de responsabilitat en això, però eixa part que ens pertoca no és de segur la més important.

En general, el major retret que li podem fer a la direcció d’EUPV, a l’actual direcció si més no, és que ha intentat de diverses formes, subtils o manifestes, donar la raó a tots aquells que criticaven L’Entesa afirmant que tant EV com EE (Esquerra Ecologista) eren uns simples apèndixs d’EUPV, els seus satèl·lits, els seus escolanets, sense discurs propi, incapaços de donar suport a cap política que no fos la política oficial d’EUPV. Al sendemà de les eleccions L’Entesa ja no era una estratègia a bastir sinó una operació electoral a explotar. I precisament la crítica dels sectors d’EUPV contraris a L’Entesa era l’escàs ‘rendiment’ que havia tingut l’operació, comparat amb el ‘cost’, segons ells tan elevat, que havia comportat. El projecte va rebre el seu cop de gràcia quan, trencant les mínimes normes de lleialtat, EUPV va fer servir el nom d’Entesa en la publicitat de les eleccions generals. De ser una opció estratègica L’Entesa va passar a ser un reclam publicitari sense contingut ja que era evident que les llistes de les ‘provincies’ valencianes no aportaven res d’especial al grup parlamentari d’Izquierda Unida, màxim quan s’havia tingut gran cura en no pactar cap contingut polític amb els socis de L’Entesa de veritat, ni amb els altres grups que, com ara el Bloc, varen acceptar, aquesta vegada sí, seure’s a parlar. Després d’unes quantes sessions de diàleg de sords, EUPV i Bloc donaren per tancades les negociacions al·legant que “els nostres espais polítics són diferents”. EV va plantejar que, per a justificar la continuïtat de L’Entesa, es fera una declaració expressant la voluntat de constituir un grup parlamentari valencià d’esquerres només en el cas, altament improbable, de que els resultats permeteren un grup d’Izquierda Unida i un altre valencià d’esquerres. Com que no hi hagué lloc a res haguérem d’encarar a soles la campanya de les generals.

Amb les eleccions europees hi havia encara menys motius o ganes per ressuscitar L’Entesa i només amb el Referèndum sobre la Constitució/Tractat europeu hi hagué alguna activitat conjunta.

Durant llargs mesos hem estat criticant les direccions del Bloc i d’EUPV per dedicar-se a activitats irrellevants, quan no contraproduents, en lloc d’iniciar de forma pública i solemne els treballs per a confegir el front contra el bipartidisme. Ha estat en especial lamentable la campanyeta que tots dos han dut endavant sobre el nou Estatut. Si més no, per les premonicions que suscita de cara al futur. Tot el contingut de la campanya ha girat al voltant de la idea de que l’Estatut pactat entre el PSOE i el PP era millorable ... a base de ‘rogativas’ adreçades a les Corts espanyoles i/o valencianes ¡¡totes dues amb majories aclaparadores PP-PSOE!! La imatge dels valencianets pidolaires i suplicants ens ha empastifat a tots durant més d’un any. Cal dir, però, que en aquesta tasca ERC-ERPV ha col·laborat amb notori entusiasme. Per contra, nosaltres entenem que en no posicionar-se clarament contra l’Estatut atorgat pels espanyols hem perdut una bona ocasió per fer pressió i guanyar prestigi davant d’algunes bases socialistes amb dificultats per entendre tan íntimes amistats amb el PP.

Finalment, però, s’ha pogut trobar un marc per començar a treballar per la unitat a partir de que Esquerra i País, per EUPV, i el Bloc d’Esquerra Sobiranista, pel Bloc, Esquerra Ecologista i Esquerra Valenciana formen la Convocatòria pel País Valencià per tal d’estendre i potenciar la idea de la necessària unitat electoral a l’esquerra del PSOE.

El Vé Congrés ja contemplava amb claredat l’autèntica situació: “el nacionalisme i l’esquerra alternativa necessiten desesperadament bastir un projecte viable que només pot concretar-se abandonant la dinàmica caïnítica d’atomització i enfrontament que els està enfonsant en la marginalitat política. De fet, ja comencen a detectar-se moviments que van en aquesta direcció, però que s’hauran de tornar, urgentment, en quelcom més consistent i agosarat si hom no vol perdre l’oportunitat del 2007.” ... “És a partir d’aquesta anàlisi que Esquerra Valenciana decideix que el sentit actual de la seua existència no pot ser altre que el de contribuir, des d’un posicionament mancat de qualsevol interés estrictament partidista (ni tan sols el de la seua pròpia supervivència com a formació diferenciada, ja que la nostra fidelitat bàsica és la fidelitat al nostre poble) a afavorir en la mesura de les nostres forces, i de l’acceptació que les nostres propostes tinguen en la resta de partits afins, el treball unitari encaminat d’una banda a la configuració del Pol nacionalista d’esquerres i de l’altra a la formalització de l’aliança més ampla possible en l’ambit de les forces d’esquerra i progressistes, capaç d’una banda de trencar l’hegemonia política de la dreta i, de l’altra, impedir el bipartidisme que, en la pràctica, només suposa la cogestió d’un mateix projecte polític i social, amb accents diferents, però i en tot cas secundaris.”

I així ha estat. Esquerra Valenciana s’ha esgotat, cabria dir que s’ha immolat, en la lluita per aconseguir una plataforma unitària que puga ser vista com a l’eina útil per a acabar amb els governs del PP, condicionar les polítiques del PSOE i possibilitar que el nacionalisme polític assoleixca el protagonisme que li pertoca en la vida política del País.

En efecte, tenim raons per a considerar que la més greu crisi que hem patit, la que ens ha deixat desarborats orgànicament i paralitzats políticament, la defecció del nostre president electe al Vé Congrés Guillem Agulló per tal d’afiliar-se immediatament a EUPV, es deu directament al paper que hem jugat en el procés de creació del Compromís pel País Valencià. La pressió individualitzada i directa sobre Guillem Agulló per part de la direcció d’EUPV ja es coneixia des de feia temps. Però ningú no li donava importància perquè tothom considerava Guillem un baluard inexpugnable. Però el dissabte 21 de gener en la reunió del Consell Polític Guillem Agulló va presentar la seua dimissió i pareix que uns dies després ja s’havia afiliat a EUPV. Per què va ser aquell moment l’elegit, i no un altre? Probablement, mai no ho sabrem amb certesa. El cas és que per aquell temps EV havia iniciat un moviment de pressió sobre el corrent d’Esquerra Unida que ens semblava més feble, arrimat a l’equip dirigent, estoreta permanent del PCE i alhora pròxim ideològicament a nosaltres: Espai Alternatiu. El 25 de novembre del 2005 se li va dirigir una carta oberta, publicada al nº 27 dels suplements de L’AVANT que s’enviava a més de mil adreces electròniques, en la que els emplaçàvem a no continuar fent d’acòlits del PCE i donar ja un suport explícit a la política d’Entesa per al 2007. Per aquells dies la majoria al si del Consell Polític d’EUPV era precària ja que la llista d’EiP havia estat la més votada però la coalició dels altres grups (PCE i acòlits) els havia barrat el pas. Entre aquestos grups al voltant del PCE hi havia Espai Alternatiu que amb el seu únic vot podia esdevenir decisiu a l’hora de sostenir la direcció. I EA tingué aparentment seriosos problemes per respondre al nostre emplaçament, a jutjar pel que es va fer esperar la seua resposta que ens arriba el 17 de febrer del 2006 encara que ve datada en un indeterminat ‘desembre de 2005’. És a dir, que “l’espantà” d’Agulló va coincidir en el temps amb la primera i única ocasió en que Esquerra Valenciana intenta influir, directament i oberta, en la política interna d’EUPV.

De segur que hi ha gent que necessitarà més demostracions. Però també n’hi haurà que no.

NOVES PERSPECTIVES

De tota manera, l’important és que si bé arribarem amb el vaixell desarborat i amb el casc ple de vies d’aigua, finalment arribem a port. A hores d’ara ja és innegable que si el PP cau a les properes eleccions serà gràcies a que el Bloc Nacionalista Valencià ha pres el seu lloc al capdavant dels sectors progressistes del nostre País. No podem mesurar, ni menys encara assegurar, la importància de la nostra aportació per a suscitar eixe moviment, però això no evita que ens pugam sentir legítimament satisfets perquè això era el que nosaltres volíem, el que hem perseguit sense descans: que quan caiga el PP tothom sàpiga que ha estat perquè els valencianistes hi han contribuït.

Aquell lema fusterià, ‘El País Valencià serà d’esquerres o no serà’, no el podem entendre com l’expressió d’un desig o una recomanació, ni tampoc com una maledicció o condemna. És només la constatació d’una realitat social, històrica i econòmica. Les classes dominants valencianes fa temps que varen renunciar a ser classes dirigents, i al món d’avui, al capitalisme mundialitzat d’avui, a l’imperi de la plutocràcia apàtrida d’avui, no hi ha res que impulse aquestes classes dominants a prendre els riscos que comportaria la pretensió d’esdevenir classes dirigents. Per tant, és legítim i potser fins i tot bo per al País que hom intente bastir una política valencianista de centre o centre-dreta, però posar massa ous en eixa panera seria estrictament suïcida. És lamentable però l’únic que cap esperar dels milionaris valencians, en tant classe social, és la més violenta actitud antivalenciana. Les excepcions individuals, per bé que meritòries, viuen sotmeses a una enorme pressió, una angúnia permanent. El País Valencià es construirà contra la dreta valenciana o mai no es construirà.

Lamentablement, la classe treballadora està lluny de trobar-se subjectivament preparada per a assumir el paper de classe nacional dirigent. Com digué el poeta ‘envilits pel ventre, per l’afalac al ventre, i per la por’ els assalariats d’avui semblen completament resignats, quan no satisfets, de jugar el paper que els ha assignat la minoria opulenta. Arreu del món el control dels vells i tradicionals aparells polítics i sindicals sobre la massa atemorida continua i sembla que continuarà sine die, sense que aparentment aquesta massa contemple la possibilitat de castigar o substituir els politicastres que contínuament la porten de derrota en derrota, o de victòria pírrica en derrota pitjor encara.

Però, heus ací que contínuament es dona el fenomen que allà on per raons diverses hi ha present una qüestió nacional amb ressò de masses resulta que la classe assalariada es belluga més i millor o, el que ve a donar un resultat equivalent, la classe capitalista perd marge de maniobra i no acaba d’exercir el seu domini de forma tan absoluta. I al contrari, el major moviment i dinamisme dels treballadors esdevé el més ferm suport de la lluita nacional allà on aquestos moviments aconsegueixen interpenetrar-se i compartir objectius.

És a dir, es donen al món, i cap esperar que també al País Valencia es donen o es donaran, situacions que són favorables als nostres fins, moments en que el vent bufa al nostre favor. Només cal que busquem en tot moment la forma d’aprofitar el vent social que sempre, més o menys, està bufant. Al 2001 Esquerra Valenciana ho tenia molt difícil, però varem saber vore l’essencial del panorama polític i ens posarem al lloc on podíem fer servir al nostre favor el moviment espontani de les coses. El trajecte ha estat un èxit. Si hem arribat tan malmesos es deu a que el nostre vaixell no tenia ni els materials ni la massa crítica necessaris per a resistir la travessia.

La vocació del nostre partit mai no ha estat afegir una nova sigla a la ja de per si florida oferta electoral que tenen les esquerres al País Valencià. I des del moment que el Bloc Nacionalista Valencià assumeix, per mitjà dels òrgans estatutàriament escaients, la presència al seu si de partits polítics amb personalitat pròpia i, més en concret, accepta la integració d’Esquerra Valenciana en eixos termes, ja no hi ha cap raó per a que el partit continue la seua singladura a soles.

La nostra integració al Bloc ha de suposar un nou impuls per al partit però també exigirà de tots els membres un esforç d’adaptació al nou ambient. Aquest esforç s’ha de fer des de una disposició d’ànim basada en la comprensió i la flexibilitat de forma que no perdem de vista que no només nosaltres experimentem una nova situació, els companys del Bloc estan també en el mateix cas i, per tant, l’aprenentatge l’haurem de fer junts.

L’objectiu inicial d’EV com a partit intern al Bloc serà, doncs, realitzar una integració harmoniosa. I en segon lloc trobar i definir el nostre paper polític en el Bloc.

En el primer aspecte la tasca que assumim ara és la de donar-nos a conèixer als companys del Bloc. El Consell Polític sortint, i la seua Comissió Permanent, tindran la missió de convocar i realitzar assemblees informatives, conferències i xerrades a tots els locals del Bloc, o d’Acció Cultural allà on no hi haja local partidari. Es tracta de fer possible que tots aquells afiliats al Bloc que es troben ideològicament preparats per a estar en EV siguen personalment i directament convidats a ser-hi. De forma que passat un any, al maig del 2008, puguem celebrar un Congrés que serà el de l’autentica refundació d’Esquerra Valenciana perquè ja hi seran presents tots els que han de ser.

En el segon aspecte, encara que té un caràcter evidentment més a llarg termini, també es pot i s’han d’avançar coses durant aquest primer any d’estança al Bloc. La llista i la complexitat de les tasques a fer seria pràcticament infinita però s’ha de tenir en compte que són les mateixes tasques que tindríem pendents si restarem fora del Bloc, amb els afegits de que a fora estant continuaríem tenint el dèficit de pràctica política on poder contrastar les nostres propostes i també, i això no és menys important, les dificultats per a trobar gent que se sume voluntàriament al nostre treball per l’efecte dissuasori que tindria la perspectiva d’una llarga travessia d’un desert sempre allunyat de la intervenció política en qualsevol institució. De tota manera, el IIIer, IVrt i Vé Congressos ja representen una sòlida aportació de capital ideològic i polític sobre el que es tracta ara de continuar treballant.

A llarg termini, que podríem situar durant els propers quatre-cinc anys, caldrà donar més consistència i precisió al perfil polític d’Esquerra Valenciana que varem iniciar al punt 6é de la Ponència Política del IVrt Congrés. Això sembla obligat per a saber en cada moment què ens pot diferenciar de la resta de les sensibilitats presents al Bloc i fins a quin punt eixes diferències són transigibles o no. També caldrà perfilar els aspectes programàtics que ens permetran com a Bloc ‘enganxar’ els sectors de la ciutadania, dels votants, que encara ens són aliens. I també explicitar la correlació necessària entre els programes municipals, de País, d’Estat i europeu. I entre tots aquestos programes i la utopia realitzable que haurà de ser el nostre nord i guia i el banderí de reclutament de la joventut.

Però, a curt termini, als propers mesos, haurem d’atendre la forma en que prenem els posicionaments inajornables. Un d’ells, i cal esperar que serà el més important, serà l’actitud a adoptar davant d’una participació del Bloc en el govern de la Generalitat. Per a molts això no seria mai un problema. Per a nosaltres sí que ho és, perquè nosaltres no pensem només en el dia de demà, nosaltres pensem també en despús demà. I això ens fa témer sobretot que es puga malbaratar, socarrar, l’incipient prestigi que haurem guanyat en les eleccions pel fet d’anar enjovats, mal enjovats, a un govern que nosaltres no acabem de controlar. Cal recordar que les experiències de governs d’esquerra ‘plural’ no han estat totes benaventurades. A França el govern de l’esquerra plural quasi catapulta l’extrema dreta a la presidència, i encara gràcies que només varen regalar una nova legislatura a un president de dreta pura i dura.

Recent ingressats al Bloc no estarem en la millor situació per a ‘sentar’ càtedra sobre una qüestió tan fonamental, però sí que serà indefugible tenir una opinió defensable sobre el tema de la participació en el govern o de la col·laboració amb el govern. Per a tal fi queda mandatat el Consell Polític per a que convoque una Assemblea general del partit, entre 30 i 60 dies després de les eleccions, a la que podran assistir tots els nous afiliats que ja estiguen inscrits, per tal de debatre i, si es veu necessari, prendre una posició col·lectiva sobre eixe tema.

València, 31/3/2007