Esquerra Valenciana

LA MURGA

És certament molt i molt admirable la capacitat de l’esquerra partidista d’aquest País per avorrir i fastiguejar un públic, unes bases!!!, no sols extremadament benvolents, sinó fins i tot amb una bona predisposició per a l’entusiasme. I és que no ha de ser fàcil de trobar per eixos mons un exemple de tan perfecta eficàcia per a rebaixar entusiasmes i ensopir il·lusions, com ara les operacions que venen fent, o millor no fent, les direccions d’EUPV i del Bloc per tal d’arribar a fer, o no fer, un pacte electoral que, si hom no en diu una altra, sembla ser l’única oportunitat que tindrem els valencians d’aconseguir dues coses que a la gent del carrer se li antoixen importants: treure el PP de la Generalitat i guanyar un Parlament, i potser un govern, que en ser plural animarà l’ambient polític i serà susceptible de pegar alguna relliscada cap a l’esquerra, d’evitar alguna privatització, algun saqueig del patrimoni públic, alguna malifeta urbanística, ...

A diferència de les eleccions del 2003, ara la major càrrega de responsabilitat en el no-Pacte correspon a la direcció d’EUPV. Els seus posicionaments sonen a excuses de mal pagador però, sobretot, són contradictoris in terminis: afirma que mai no farà un pacte sense contingut programàtic clarament d’esquerres i, alhora, sempre deixa per a despús demà el debat del programa ... amb els possibles socis de coalició que se suposa que són els que li han de posar les pegues. Fa mesos s’inventaren una Convenció programàtica que s’havia revelat del tot necessària ja que de repent s’adonaren que EUPV no tenia programa que dictar a les masses. Tot es va ajornar fins a després de la Convenció. La gent d’EUPV es va mirar una llarga estona el melic mentre la resta de mortals esperàvem la veritat revelada que tots haurem d’acatar per tal de poder sumar tots els vots contra el PP. Doncs bé, hem avançat poc o molt? No se sap. Encara l’altre dia la màxima representant del PCPV repetia en la premsa la cantinel·la programàtica, i encara amb tota absència de concreció: quina part del seu excel·lent programa li ha rebutjat el Bloc? Quin punt és tan d’esquerres que els nacionalistes petit-burgesos no poden admetre? Quan donaran una explicació que la gent puga entendre i fins i tot debatre? Quan es dignaran, no a baixar sinó tan sols a mirar-nos des del capdamunt del pedestal en el que habiten?

Com que el pas del temps tot ho posa al seu lloc, ara resulta que els problemes d’EUPV no són tant de programa com de poltrona. Ara resulta que abans de discutir el detall del programa la direcció d’EUPV ja té clar quin ha de ser l’ordre de les llistes electorals. Aquesta nova provocació no per esperada esdevé menys desmobilitzadora ... i també contradictòria. Diuen que tenen el mandat de les bases d’assegurar-se que guanyen alguna cosa amb el pacte –expulsar el PP de la Generalitat no és per ells un guany computable-, i calculen: si tenim ara sis diputats, el seté del pacte ha de ser nostre. Sis diputats !!?? Com sis?

Cal dir-ho ben claret, sense amargor però amb fermesa: sense l’Entesa del 2003 ara EUPV seria una formació extraparlamentària. Aquell projecte unitari per a fer front a una dreta que semblava imbatible, que el Bloc va rebutjar estúpidament i en el que va participar amb entusiasme Esquerra Valenciana, va frenar la fugida dels votants tradicionals del PCPV i en va guanyar de nous a l’àmbit ecologista i valencianista, en tant es va transmetre una sensació de vida, de dinamisme i, sobretot, de lideratge de l’esquerra social i política. Els diputats són de L’Entesa i el sisé diputat és d’Esquerra Ecologista perquè així ho va determinar l’Entesa. Així que amb sis diputats al 2007, EUPV ja en guanya un.

El Bloc té raó en queixar-se de l’actitud d’EUPV. Ara bé, s’equivoca en centrar el tema en el repartiment d’escons. Encara que tots sapiguem que l’acord es donarà sobre eixe terreny, i poc més. Totes les maniobres dilatòries persegueixen, entre d’altres, un objectiu: evitar un autèntic debat social sobre el programa d’un govern de l’esquerra a la Generalitat, evitar que la societat s’impregne d’il·lusions realistes de canvi, evitar que la societat es mobilitze autònomament per uns objectius polítics compartits. Per tant el Bloc hauria d’acompanyar els seus emplaçaments amb bocins de programa: cal posar desenes de milers d’habitatges a l’abast de la gent jove, cal assegurar ensenyament i sanitat de qualitat per a tots, cal posar les bases per a la recuperació del teixit industrial, cal reduir les dependències energètica, hídrica i alimentària, cal que tot això ho paguen aquells que acumulen capital immobiliari com a reserva de valor, etc. I és l’actitud d’EUPV la que impedeix que ni tan sols pugam els valencians encetar un debat seriós i interpartidari al voltant d’allò que ens interessa com a Poble.

Per altra banda, és també comprensible que hom puga al·legar dubtes envers els possibles caps de llista del Bloc per Castelló. És públic i notori que els dirigents més coneguts d’aquelles comarques s’han distingit amb una actitud molt bel·ligerant, més que contra EUPV contra un posicionament explícit anti-PP. D’alguna manera el Bloc ha de posar en les seues llistes gent que inspire confiança a l’electorat propi i al dels seus socis de coalició. No es pot demanar que ningú faça un acte de fe per a creure que seran uns bons gestors del pacte els paladins de l’anti-pacte.

En tot cas, el més preocupant és que determinades corrents d’EUPV semblen ja instal·lades en la majoria absoluta del PP per al 2007. Fins i tot el risc de restar extraparlamentaris els sembla assumible. Probablement per a procedir amb renovada alegria a la tan preada “reconstrucció molecular” de l’esquerra on, des de la perfecta impotència, prepararan les magnífiques mobilitzacions des de la base que, absents de tota perspectiva política, facilitaran la definitiva liquidació dels darrers vestigis de l’Estat del Benestar. Ningú no pot estar de bona veritat contra, per exemple la directiva Bolkestein, i no fer res d’efectiu per tombar el PP en temps útil. Aquesta fita no ho resoldrà tot, però cap solució no es contemplable sense alcançar eixa prèvia: ¡fora el PP de la Generalitat!

Entenem que, tant per a nosaltres com per a la immensa majoria de la gent d’EUPV, la divisió electoral és una perspectiva indesitjable. La necessària renovació/reconstrucció de l’esquerra no es pot fer des de la derrota, des de la marginalitat: només en la mesura que el Poble treballador ocupe el centre de l’escena política el moviment massiu i democràtic pel Socialisme podrà refer-se sobre nous eixos.

Robert Mora

Paco Sòria

Paco Santacatalina

Comissió permanent d’Esquerra Valenciana