Esquerra Valenciana

Els suplements de l'Avant

Butlletí de difussió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 7

(Ara us presentem un treball del company Raimon Bono que situa la qüestió en el seu punt just: la mare de tots els problemes és Espanya, la sobirania és la solució.

A continuació, tenim uns textos d'alguns diaris francesos que fan referència bé a l'excepció francesa, bé al nou reviscolament de les bases sindicals d'Europa. Per als que no llegiu francés hem posat una petita resenya explicativa)

A L'ATENCIÓ D'EZEQUIEL CASTELLANO

EL 98 I EL PROBLEMA D'ESPANYA

Amb el simple fet que a les Corts Espanyoles s’haja discutit la proposta de nou Estatut per al País Basc s’han desfermat totes les pors ancestrals de la dreta i l’esquerra espanyola, que des del PP fins a IU comparteixen un espanyolisme transversal (veritat Isaura?). Pel tant el problema de la vertebració territorial de l’Estat, el problema d’Espanya, torna a recuperar tota la seva vigència com a eix central del debat polític. Fa cent set anys del desastre de Cuba. Els intel·lectuals espanyols, la famosa "generació del 98", es van adonar a la fi que havien perdut l'imperi. En realitat l'havien perdut molt abans. Entre els anys 1816 (proclamació de la independència d'Argentina pel Congrés de Tucumán) i 1821 (quan Espanya va perdre el Perú) s'emancipen totes les colònies espanyoles a l'Amèrica continental. Però restaven sota domini espanyol Cuba, Puerto Rico i les Illes Filipines. Per als polítics espanyols del 1868 (any de la insurrecció armada dels cubans, encapçalats per l'advocat Carlos María Céspedes) aquests territoris insulars eren simples províncies espanyoles, tot i que no podien participar en l'elecció de diputats a Corts. Sempre estan igual: ara diuen que Euskadi, Galícia i els Països Catalans són Espanya, però volen canviar la llei electoral per a que els gallecs, bascos i catalans no puguem enviar diputats nacionalistes al parlament espanyol.

Però l'any 1898, pel tractat de París, Espanya renunciava a la seva sobirania sobre Cuba, Puerto Rico i les Filipines. És en aquest moment quan els lletraferits espanyols més eixerits prenen consciència de la veritable realitat: viuen a un país subdesenvolupat econòmicament i cultural, un país de segona categoria en el concert polític internacional. I encara més: estan acollonits en veure com els catalans (recordem que el 1892 foren redactades les "Bases de Manresa") poden seguir l'exemple de les altres colònies emancipades.

De la mateixa manera que el filòsof alemany Inmanuel Kant li va donar un gir copernicà a l'epistemologia centrant el problema del coneixement en el subjecte i no en l'objecte, cal que nosaltres li donem també un gir conceptual a les nostres reflexions. Bé està que els espanyols parlen del "problema catalán" i del "problema vasco" (ara han d'afegir el "problema gallego"). El que no resulta tan lògic és que ho fem nosaltres mateixos. Una comunitat nacional normal, autocentrada, no és veu a ella mateixa com problemàtica. En tot cas, els problemes ens els creen els nostres veïns de ponent. Així que per una qüestió de simple higiene mental parlarem del problema d'Espanya.

Perquè Espanya és una qüestió problemàtica fins i tot pels espanyolistes més convençuts. Perdudes les colònies ultramarines, els ideòlegs de l'espanyolisme es troben amb una situació poc afalagadora. Isabel II és la primera monarca que utilitza el títol de "Reina d'Espanya", ja al segle XIX. Voluntarisme no li mancava. Podem definir la situació com la pugna entre un Estat que vol esdevenir nació (ço és: un estat que vol ser nacionalment homogeni prenent com a matriu Castella i eliminant tots els altres trets nacionals), i unes nacions (Països Catalans, Euskadi, Galícia) que malden per sobreviure.

Al llarg d'aquestos darrers cent anys ha continuat aquesta pugna. De vegades els espanyols han utilitzat mètodes "pacífics" (Constitucions de la II República i la II Restauració Borbònica, actualment vigent), altres han utilitzat directament la violència política (alzamiento nacional – nacional espanyol, és clar). L'actual govern espanyol vol imposar un nou tarannà, però amb el benentés que el principi de la sobirania nacional (espanyola) no es toca. Encara que ho vulguen endolcir amb un discurs cívic al rerefons de tot està el poder d'una determinada col·lectivitat (la seva) sobre un determinat territori (el nostre).

Espanya no és la nostra pàtria. Els seus símbols no desperten el nostre entusiasme (per això volen despertar-lo a colp de decret), ni la seva història és la nostra (per això volen reinventar-la), ni el seu exèrcit ens aprofita per a res (per això no saben que fer per a popularitzar-lo). Però com que no estem parlant de poesia èpica, sinó de política, això no fora tan greu si Espanya pugués ser el nostre Estat. Tanmateix, tampoc no ho és ni ho pot ser. No ho pot ser perquè ens ocupa militarment, ens expolia econòmicament, ens castra culturalment i ens entrebanca políticament. Qualsevol horitzó de progrés per al nostre país passa per recuperar la nostra sobirania desempallegant-nos d'aquest Estat depredador que és Espanya.

El més elemental sentit comú diu que no poden clavar-se tatxes per la cabota. Quan porten més de cent anys intentant donar resposta al problema d'Espanya potser també hauran de fer un gir copernicà i adonar-se'n que no té solució. Ho tenen molt difícil. Nosaltres podem pensar uns Països Catalans sense Espanya, però en els seus esquemes mentals no entra (de moment) una Espanya que només siga Espanya, sense els Països Catalans (ni Euskadi,ni Galícia, potser fins i tot sense l'Aragó ni Andalusia). Per això estan espantats i parlen contínuament de reformar els estatuts però sense tocar la Constitució, ja que tenen por de quelcom que saben com ha començat però no com acabarà. Hauran d'anar espavilant-se, perquè els valencians (ni la resta de catalans, ni els bascos, ni els gallecs) no podem estar finançant cent anys més un estat que no és el nostre ni ens aprofita per a res. A l’Estat Espanyol va haver una primera transició que va garantir els drets individuals més bàsics (tampoc és de les més avançades del món com ens volen fer creure). Ara cal una segona transició per a garantir els drets col·lectius d’aquells ciutadans espanyols que no som nacionalment espanyols. Sabran fer-ho o voldran continuar solucionant-ho tot sense cap negociació i amb cops de porta com el que li han donat al poble basc? Ací tenen el seu repte, el nostre ens porta encara molt més lluny.

Raimon Bono i Iranzo

Secretari de Comunicació d’Esquerra Valenciana

EXCEPCIÓ FRANCESA O REVISCOLAMENT SINDICAL?

Per als que no llegiu el francés:

Els dos grans sindicats obrers de França (FO i CGT)s'han pronunciat pel NO a la Constitució Europea. I la CGT ho ha fet desautoritzant al seu Secretari General,Bernard Thibault , en una reunión del 'consell confederal nacional', que representa a totes les federacions i unions departamentals. L'executiva reconeix que ha estat derrotada. En les manifestacions s'insulta a Thibault diguent-li 'funcionari europeu' (no és un insult certer, magnífic i intel·lligent?). Els diaris més dretans volen remarcar que això només passa a França. I potser tenen raó, la docilitat dels nostres 'quadres' sindicals sembla més que provada.

Els nostres periodistes s'ho callen molt tot això, es veu que no és notícia.

Libération, 3/02/2005

La CGT dit «non» à la constitution européenne
Ainsi en a décidé le conseil confédéral national de la centrale • C'est clairement un désaveu pour la direction qui ne voulait surtout pas donner de consigne de vote pour le référendum •

Par H. N. (avec AFP)

jeudi 03 février 2005 (Liberation.fr - 12:10)

Après d'âpres discussions, le conseil confédéral national de la CGT (CCN, qui représente toutes les fédérations professionnelles et les Unions départementales) a décidé de dire «non» au projet de Traité constitutionnel qui sera soumis aux Français par référendum en juin. Le débat a duré près de dix heures et s'est achevé mercredi dans la soirée par l'adoption d'un amendement proclamant: «le CCN se prononce pour le rejet de ce traité constitutionnel.»

Ce vote, de l'aveu même de Jean-Christophe Le Duigou, secrétaire national de la CGT et qui présidait la séance du CCN, constitue un échec pour la direction de la CGT qui souhaitait, a-t-il dit, que la confédération demeure «sur le terrain d'une appréciation syndicale». Or il s'agit bien, selon Le Duigou d'une «consigne de vote», négative, alors que la direction confédérale, et Bernard Thibault souhaitait que la CGT livre aux salariés une appréciation «nuancée» de la Constitution, et surtout s'abstienne de tout appel à voter dans un sens ou un autre. La CGT est membre de la Confédération européenne des syndicats (CES), qui elle, approuve le projet de Constitution, tout en combattant les politiques libérales à l'œuvre dans l'Union européenne.

Pour la direction, la crise est désormais quasiment ouverte entre elle et les organisations de la CGT (Fédérations et Union départementales), qui l'ont désavouée: «Les représentants d'une série d'organisations, au terme d'un débat ayant réuni 3% à 4% de syndiqués (de la CGT, NDLR), étaient venus avec la demande expresse d'obtenir une prise de position du CCN sur le référendum», commente Le Duigou, ajoutant: «Il est clair que cela aura des conséquences sur les orientations et la stratégie de la CGT, on l'appréciera la semaine prochaine» (...) Pour moi, personnellement, c'est une prise de position qui finalement revient sur les 10-15 ans de l'évolution initiée par Louis Viannet (ancien secrétaire général de la CGT) et continuée par Bernard Thibault».

 

 

Le Figaro, 7/02/2005 http://www.lefigaro.fr/politique/20050207.FIG0453.html

Le non s'invite dans le cortège parisien

F.-X. B.
[07 février 2005]

Assailli par une forêt de micros et de caméras dès son arrivée dans le carré de tête de la manifestation parisienne, Bernard Thibault a éludé d'emblée le thème de la Constitution européenne. «J'ai déjà donné mon avis dessus. La commission exécutive de la CGT va se réunir mardi. Ce sera une réunion importante où nous allons discuter de l'avenir de l'organisation», expliquait le secrétaire général à propos de la consigne de vote négative donnée, contre son avis, par le comité confédéral national de la CGT.

Difficile pourtant, dans le cortège, d'oublier le séisme provoqué par cette décision au sein du syndicat. «Thibault, fonctionnaire européen !», lance un manifestant visiblement remonté. Sans être ostentatoire, le camp du rejet se montre très présent dans le cortège. Certains militants arborent sur leur blouson un autocollant «non» en lettres capitales noires sur fond blanc. Et tous ne sont pas des militants CGT. A mi-parcours de la manifestation, entre République et Nation, Jean-Luc Mélenchon (NPS) et les partisans socialistes du non attendent le cortège, arborant des pancartes : «Référendum : pour moi c'est non !» Certains manifestants, favorables au oui, s'agacent de l'amalgame. «Je ne suis pas venu manifester pour ça», regrette l'un d'entre eux.

Dans le carré de tête, les leaders syndicaux préfèrent ignorer. «35 heures, salaires, emploi, code du travail ; Ensemble : public-privé», tel est le thème du jour, qui a réuni 90 000 manifestants à Paris selon les syndicats, 30 000 selon la police. Un camion de la CFDT-métallurgie diffuse ironiquement le tube de la fin des années 1990, lorsque Martine Aubry mettait en place les 35 heures : «Je ne veux pas travailler» du groupe Pink Martini.

--------------

LEXPRESS.fr avec AFP http://www.lexpress.fr/info/infojour/infos.asp?id=10341327
5/02/2005

Samedi 05 février 2005
Le débat syndical sur la question européenne: une particularité française

10:34 - Le débat qui agite les syndicats français sur la constitution européenne, en particulier la CGT, en pleine crise interne sur le sujet, est peu présent dans le paysage syndical européen, largement favorable à un traité considéré comme renforçant les droits sociaux.

Le "parlement" de la CGT (premier syndicat français) s'est prononcé jeudi à 82% des votants pour "le rejet du traité constitutionnel" européen, malgré l'opposition de sa direction.

Cette position équivaut à une consigne de vote en faveur du non lors du référendum sur la constitution qui doit être organisé en France avant l'été.

Ce vote est "mauvais pour le syndicalisme français parce que les seuls syndicats en Europe qui vont s'opposer au traité constitutionnel sont des syndicats français", a regretté vendredi François Chérèque, le leader de la CFDT (deuxième syndicat français).

La grande majorité des syndicats de l'Union, réunis au sein de la Confédération européenne des syndicats (CES), a en effet affirmé fin octobre son soutien à la constitution. Un seul syndicat avait alors voté contre...le Français Force ouvrière (FO), la CGT s'étant alors abstenue.

Hormis la CFDT qui a affiché très tôt son soutien au projet de traité, les principaux syndicats français ont tardé à se prononcer, privilégiant le débat interne et se gardant bien souvent de formuler une consigne de vote. Au final, ils se montrent très divisés sur la question, au contraire de leurs homologues européens.

En Allemagne, où le traité ne sera pas soumis à référendum, la principale confédération syndicale (DGB) considère que le texte représente "clairement un progrès" en matière sociale par rapport au traité de Nice.

"La constitution prévoit d'ancrer des droits élémentaires importants comme le droit de fonder des syndicats ou celui d'y adhérer, le droit d'information et d'audition des salariés ou de leurs représentants en temps utile", souligne le syndicat, tout en regrettant que toutes les revendications syndicales n'aient pas été prises en compte.

Même opinion positive en Italie, où les trois grands syndicats -- CGIL (proche de la gauche), CISL (catholique) et UIL (modéré) -- ont accueilli avec "satisfaction" la signature de la constitution européenne à Rome le 29 octobre dernier, malgré des réserves sur certains passages.

En Espagne, les deux grands syndicats, l'UGT (proche des socialistes) et les CCOO (proche des communistes) soutiennent sans réserve le traité et ont même appelé à voter "oui" lors du référendum du 20 février.

Les Polonais de Solidarnosc portent un regard plus critique sur le texte, et ont choisi de ne pas donner de consigne de vote lors du référendum qui doit être organisé chez eux.

Même si le traité "constitue un progrès comparé aux traités européens en vigueur", le syndicat d'obédience chrétienne lui reproche notamment l'absence de référence aux racines chrétiennes de l'Europe ou de droit à la création de syndicats transfrontaliers.

Seuls les syndicats britanniques, dont le pays n'a pas encore fixé la date exacte du référendum, semblent être agités de débats similaires à ceux que connaissent leurs collègues français.

"Nous sommes une confédération et nous essayons généralement de parvenir à un consensus, mais nous ne pouvons vraiment pas encore parvenir à une position commune là-dessus", a reconnu un porte-parole du TUC, qui représente 7 millions de salariés.

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: esquerravalenciana.info@ono.com , interromprem aquestos enviaments.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.