PER
QUE L'ENTESA?
La participació
d’Esquerra Valenciana, conjuntament amb Esquerra Unida del País
Valencià i Els Verds, en el projecte electoral de L’Entesa ha
generat un cert debat en l’àmbit del nacionalisme, centrat principalment
en la conveniència i les condicions necessàries per fer
pactes electorals entre forces nacionalistes i d’àmbit estatal.
Evidentment, per configurar una aliança electoral positiva per
al país i per tots i cadascun dels partits coaligats hi cal,
en primer lloc, l’assumpció plena de la diversitat que comporta,
i per això cal dotar-la d’una organització i d’una metodologia
de treball que accepte i salvaguarde les singularitats que la integren.
Així, des d’Esquerra Valenciana creiem que una condició
mínima i inexcusable de L’Entesa és la seua condició
de coalició electoral de matriu valenciana, que assegure - tot
i tenint en compte el diferents pes de les formacions polítiques
que la integren - una representació i una visualització
equilibrada dels seus tres components ideològics bàsics:
l’esquerra transformadora, l’ecopacifisme i el nacionalisme d’alliberament.
I al costat del respecte a aquesta diversitat, és també
imprescindible l’existència d’una base suficient d’afinitat que
permeta el desenvolupament d’un programa polític, reivindicatiu
i de govern, que es plantege com a objectius bàsics la consecució
d’un marc social democràtic, just i solidari, d’un model de creixement
econòmic qualitatiu i sostenible, de la regeneració i
l’equilibri territorial i del redreçament nacional.
Dit això, cal recordar que aquest tipus aliança no és
cap esdeveniment nou. Comptem ja amb un bon seguit de precedents, entre
els quals resulten particularment procedents la coalició electoral
de les autonòmiques del 1987 entre EUPV i la UPV, l’única
ocasió en què els nacionalistes varen aconseguir representació
parlamentària, amb el consegüent eixamplament de la implantació
i del seu reconeixement polític i social, i la coalició
acordada entre el BNV i Els Verds en les darreres eleccions autonòmiques,
que es quedà arran de superar la barrera del 5%.
Però tot i els precedents positius, cal també analitzar
si la situació actual presenta uns altres elements que facen
inviable, o contraproduent, un acord d’aquestes característiques.
Hom hi podria plantejar-se els següents elements de reflexió:
— Que l’evolució política per part dels partits aliats
hagués derivat cap a un allunyament o confrontació amb
els posicionaments nacionalistes d’alliberament.
Contràriament, especialment pel que fa a IU/EUPV que hi concentra
la major part de les objeccions, s’hi pot constatar una evolució
positiva en l’assumpció de la qüestió nacional: participació
d’Euscar Batua en el govern basc, responent-hi solidàriament
del desplegament del programa de govern i de l’esforç pel reconeixement
dels drets nacionals que constitueixen avui el punt més àlgid
de la lluita d’alliberament nacional a l’estat espanyol; assumpció
del dret a l’autodeterminació; proposta de modificació
de la Constitució Espanyola per possibilitar la federació
entre les comunitats autònomes dels als Països Catalans;
posicionament clar i enèrgic contra el secessionisme lingüístic
i per la normalització lingüística...
— Que el nacionalisme valencià (de fet el Bloc en solitari, ja
que aquest es nega a qualsevol coalició estrictament nacionalista)
hagués augmentat qualitativament les seues expectatives electorals
fins que no necessités de cap coalició per assolir representació
al parlament valencià. Qualsevol anàlisi que partesca
de dades raonablement objectives (l’estancament o involució del
seu vot en les darreres confrontacions electorals; les successives enquestes
electorals que el situen entre el 2’9 i el 3’5 %; la pèrdua d’aliats
que havien contribuït a seu avanç relatiu o la restricció
del seu perfil polític-ideològic a l’àmbit del
centre i del valencianisme estricte) no poden deixar de considerar aquesta
hipòtesi com a altament improbable.
— Que el País Valencià hagués millorat substancialment
en la seua situació política i social, de manera que es
pogués plantejar una estratègia nacionalista de maduració
i avanç a llarg termini, al marge del continuisme institucional
dominat per un bipartidisme governant a mans de partits d’àmbit
estatal (PP i PSOE).
Però resulta tan fàcil visualitzar l’efecte devastador
que suposarien quatre anys més de govern anti-social, anti-valencià,
de destrucció del territori i militarista del PP com el fet que
la impossibilitat d’articular qualsevol alternativa de govern diferent
del PSOE, reforçaria, en aquest, un estil i uns plantejaments
similars als que ja desenvoluparen en l’anterior etapa d’hegemonia socialista.
En definitiva, dimitir de la responsabilitat de construir un pol alternatiu
capaç d’assolir una important representació parlamentària
i d’incidir significativament en la vida política i social del
país, significa deixar via lliure a un estil de fer política
consistent a esperar el deteriorament de l’adversari per fer canviar
de mans la majoria absoluta i gestionar mitjançant relleus, amb
els matisos que calguen, un projecte polític i social similar
que acondueix a la degeneració nacional, a l’estrangulament de
l’exercici de la democràcia i de les llibertats i al desballestament
del ja precari entramat cívic del nostre poble.
Contràriament, si aprofitem aquesta conjuntura i articulem una
proposta electoral d’esquerres, nacionalista i ecopacifista, capaç
de suscitar noves il·lusions, d’agrupar el vot progressista i
d’esquerra que no se sent representat pel PSPV-PSOE, i de convèncer
un sector significatiu del nou electorat i de l’electorat progressista
que es va decantar en les darreres autonòmiques per l’abstenció,
estarem en condicions d’esdevenir la força decisiva a l’hora
de concretar una alternativa progressista i nacionalista de govern o,
en el pitjor dels casos, esdevenir una potent força d’oposició
radicalment democràtica i un referent indispensable de qualsevol
alternativa futura de govern, que hauria de passar per l’assumpció
d’un model plural d’articulació de l’espai d’esquerres i progressista,
totalment desllastrat dels dèficits polítics i ideològics
d’experiències anteriors.
Carles Mulet Grimalt
(President del Consell Polític d’Esquerra Valenciana)
Article de Carles Mulet i Grimalt, President del Consell Polític
d'Esquerra Valenciana, publicat al Levante-EMV el 5.4.02
