Esquerra Valenciana

PONÈNCIA POLÍTICA.

1.- Introducció:

Des de la refundació - en 1998 - i represa de l’activitat política d’ Esquerra Valenciana, l’històric partit republicà, de l’esquerra i l’alliberament nacional al País Valencià ha celebrat ja dos congressos ordinaris on hem abordat la concreció d’un projecte nacionalista i d’esquerres, democràtic i radical, amb vocació d’incidència política en la realitat valenciana.

Això ha suposat, d’una banda, dotar el partit d’un marc polític i ideològic renovat i adaptat a la realitat nacional, política i social del nostre poble i als reptes i plantejaments de l’esquerra plural de les darreries del segle XX; i d’altra banda, dissenyar una estratègia concreta d’intervenció capaç de consolidar un espai per al nostre projecte i fer visible el partit dins l’àmbit nacionalista i dins l’àmbit polític del País Valencià en general.

En conseqüència, el III Congrés (gener de 2001) va aprovar els següents anàlisis, plantejaments programàtics i propostes bàsiques d’actuació:

Aquestes decisions anaven encaminades a garantir la consolidació del nostre espai polític diferenciat, l’orientació política pròpia i l’autonomia de decisió, tot i mantenint la coherència respecte del marc d’acords unitaris en què havíem de desenvolupar la nostra actuació política.

Aquests materials programàtics continuen vigents, en els seus trets fonamentals, cosa que ens pot permetre de centrar la reflexió i la presa de decisions del V Congrés en l’anàlisi de conjuntura del darrer període intercongressual i en propostes d’actuació per al bienni (2005-2007).

2.- El País Valencià, entre l’emergència política i social i la manca d’un Projecte Nacional d’Esquerra i de Progrés.

L’eix central de l’actuació política d’Esquerra Valenciana durant el darrer període intercongressual ha estat la concreció del pacte electoral de L’Entesa. El seu desenvolupament ha d’ésser valorat de manera complexa, atès que al costat d’elements positius ha evidenciat també importants mancances que, en definitiva van comportar que no pogués assolir el seu objectiu fonamental: convertir-se en l’eina capaç de fer capgirar, al País Valencià, la correlació de forces polítiques i decantar el resultat de les darreres eleccions autonòmiques del costat d’una majoria de progrés. Així, tot i el deteriorament sofert en el darrer tram de l’anterior legislatura, degut bàsicament a factors polítics generals com diversos escàndols de corrupció, la responsabilitat directa en l’agressió bèl·lica a l’Iraq o el desastre del Prestige..., el Partit Popular va revalidar la seua majoria absoluta al parlament valencià; evidenciant d’aquesta manera una falta d’alternativa real per part dels partits que conformen l’oposició progressista i d’esquerres al procés de desvertebració social i nacional, a l’hegemonia econòmica i cultural del neoliberalisme i a la instrumentalització d’elements com el PHN o el conflicte lingüístic.

En aquest sentit cal ressenyar, d’una banda, la feblesa d’un PSPV-PSOE que presentava encara una mancança important pel que fa a la regeneració i la cohesió, cosa que ha comportat un dèficit de lideratge, tant a nivell intern com entre la societat valenciana i en una pràctica política massa vegades confusa i/o subordinada als plantejaments de la dreta.

D’altra banda, la divisió existent entre la resta de les forces polítiques d’esquerra i progressistes en general, que es manté igualment entre els nacionalistes, contribuïa a refermar, així mateix, l’hegemonia política del Partit Popular. Les mútues reticències respecte a un gran pacte electoral per part d’EUPV i del BLOC - les dues forces progressistes més importants, al marge del PSPV-PSOE -, amb l’afegit del manteniment per part de la força nacionalista d’una estratègia política de marginació, sinó clar abandonament, dels seus trets més decididament d’esquerres per un posicionament de “centre”, i la seua tàctica d’acostament al “blaverisme polític”, van fer inviable la concreció d’una gran aliança política capaç de condicionar el resultat global i la posterior governabilitat del País des de plantejaments nacionalistes i de progrés.

En un marc polític com aquest, L’Entesa que va acabar constituint-se finalment com a coalició d’EUPV, Els Verds del P.V. i Esquerra Valenciana, s’enfrontava ja de partida amb unes limitacions per esdevenir la força decisiva, que no va poder superar. Tot i això, va assolir la representació parlamentària que ha impedit que el bipartidisme absolut s’establís al País Valencià, al mateix temps que aconseguia també millorar els resultats immediatament anteriors d’EUPV (la força majoritària entre els seus components) demostrant així la seua capacitat, tan embrionària com es vulga, de constituir una alternativa viable per a la concreció d’una alternativa d’esquerres i nacionalista al País Valencià.

Però, malgrat el relativament llarg i laboriós procés de creació de L’Entesa, que va donar com a resultat una aliança política prou equilibrada en el seu pluralisme intern i amb un seriós programa polític, no va aconseguir superar el nivell de simple coalició electoral, unida per interessos fonamentalment tàctics i afeblida per la divisió interna dels Verds que va fer, ja de bon començament, que L’Entesa municipal es veiés reduïda a EUPV i Esquerra Valenciana.

Aquesta manca de cohesió de L’Entesa va comportar que, lluny de constituir-se en el nucli dur d’una aliança reforçada, es desfés totalment en abordar les eleccions generals del 2004. Així, els Verds es decantaven, no sense un profund enfrontament, per acudir a les urnes integrats com a independents en les llistes del PSOE, cosa que ha desembocat després en la divisió definitiva i la constitució del nou partit Esquerra Ecologista Valenciana, per part del sector partidari del manteniment de la coalició. I d’altra banda, un plantejament de partida mancat de suficient generositat per part d’EUPV va fer que Esquerra Valenciana no es veiés representada en una reedició del pacte i, en conseqüència, adoptés en primera instància la decisió de presentar-s’hi en solitari, rectificada després en el sentit de no participar directament en el procés electoral. Aquesta discussió va representar igualment un fort enfrontament intern que és a l’inici d’un procés de progressiva degradació de la vida política interna que va provocar la dimissió de l’aleshores president del partit per tal de facilitar-hi l’accés a una persona de consens, sense que això evités, finalment, l’abandonament del partit per part d’un sector de la militància.

Conseqüència de tot això, i en un context general de pèrdua substancial per part del PP, al País Valencià aquest partit aconseguia mantenir, i fins i tot millorar, els seus resultats mentre que EUPV restava per davall de 5% (sense que això suposés una millora del resultat del PSOE) i el BLOC veia reduït el seu suport a menys de la meitat del percentatge assolit uns mesos abans.

Finalment, les eleccions europees reincidien en l’atomització, volubilitat i fragilitat que no deixa de minar el ventall polític d’esquerra. Mentre els Verds mantenien els seu acord amb el PSOE, el partit Esquerra Verda-IPV, que s’havia presentat amb el BLOC en les anteriors conteses electorals, ara ho feia dins la coalició Europa dels Pobles al mateix temps que ERPV negava l'entrada d’Esquerra Valenciana en aquesta coalició, cosa que va comportar, finalment que ens presentàrem inclosos en les llistes d’Aralar.

El resultat és aclaparadorament alliçonador, mentre els dos grans partits mantenen si fa no fa els mateixos percentatges, o els augmenten, EUPV segueix en una lenta davallada i els partits nacionalistes toquen fons, sumant entre tots un nombre de vots que ens retorna als pitjors resultats des de la transició democràtica: ERPV – amb Esquerra Verda – aconsegueix afegir en poc més d’un miler de vots el resultat de les generals, però això suposa encara una votació testimonial que a penes sobrepassa l’1 %, però això sembla un èxit indiscutible perquè al costat seu ens trobem amb un esfondrament tan gran del BLOC que situa aquestes dues forces gairebé en una situació d’empat tècnic. I Aralar, la formació recolzada per Esquerra Valenciana rep un suport estrictament testimonial, que no arriba als 400 vots.

L’única conseqüència que és pot treure de tot açò ha de partir de la necessitat d’obrir un espai de reflexió en el camp del nacionalisme i de l’esquerra alternativa. Una reflexió que partesca del fet incontestable que cal encetar un procés de renovació que comence per l’autocrítica i que perseguesca d’una banda la renovació de lideratges i de programes i, de l’altra, posar els mitjans per la convergència política.

2.- Què fer? Com guanyar el futur?

En primer lloc, cal partir de la constatació que a nivell d’estat ens trobem immersos en una clara situació de canvi, cosa que no pot deixar d’influir de manera notable en la pràctica política al País Valencià. Una nova situació política i social que ve determinada per l’accés del PSOE al govern de l’estat i, encara més, pel fet que els socialistes necessiten del suport d’altres forces polítiques per tal de governar amb una majoria estable i, conseqüència d’això, pel pes parlamentari fonamental que en aquest moments ostenten els grups parlamentaris d’ERC i d’Esquerra Verda (IU –ICV).

Fet i fet, i encara que en molts aspectes l’actuació del nou govern ens pot semblar confusa, tímida o insuficient, els primers tres-cents dies de govern socialista a Madrid han comportat un viratge transcendental en la política de l’estat: Retorn dels soldats de l’Iraq, paralització de la Llei de la Qualitat de l’Educació i inici de la seua reforma, nou clima de relacions amb els partits nacionalistes i desbloquejament de possibles vies per a la reforma constitucional i dels estatuts, projectes de llei per avançar vers la laïcitat de l’estat, a favor de la igualtat de drets per a les minories (agressió de gènere, homosexuals, divorci, immigració...). I en contrapartida, una reacció irada del PP que no a assimilat la derrota i ha desencadenat una deriva cap a una progressiva dretanització que li està fent perdre suport entre l’electorat que s’identifica com a centre polític.

Paral·lelament a aquesta “obertura socialista de progrés”, l’aritmètica electoral ha situat les forces nacionalistes, i també les “sensibilitats nacionalistes a dins del PSOE” en una posició de força per condicionar la vida política de l’estat. Aquesta capacitat d’intervenció política del nacionalisme és especialment notòria en el cas del Principat de Catalunya, per l’existència d’un govern tripartit que concorda quasi exactament amb el bloc d’esquerra i de progrés que és a la base de la majoria de parlamentària de l’estat. Pel que fa a Euzkadi, el nou “clima polític” ha possibilitat un inici de normalització de relacions entre el govern basc i l’espanyol, la viabilitat de dur endavant el procés de reforma estatutària sembla clara després que s’haja anunciat la reforma legal que abolirà la penalització de la convocatòria de referèndums, i fins i tot hi ha moviments importants de superació de la violència, amb una important proposta per part de Batasuna.

Tot això ha comportat, al País Valencià un efecte d’enrocament en el PP, que ha elevat el seu to victimista i l’accent “populista”, amb la instrumentalització de temes com el PHN o la llengua (amb la temptació de retorn a agitar l’espantall del “blaverisme”...), aquesta dretanització ha de tenir un efecte inhibidor entre el electoral de “centre” tradicionalment important en una societat urbana i terciària com la nostra, però també pot provocar un efecte d’adhesió derivat a la prèdica de tracte humiliant i desafavoridor o a la por de l’auge dels nacionalismes. D’altra banda, aquesta dinàmica d’obertura política ha precipitat la intenció d’efectuar una reforma de l’estatut que servesca, en certa manera, de model conservador a exportar en el procés general de reforma dels estatuts d’autonomia. Un desig que ha de comptar necessàriament amb una base consensuada amb del PSPV-PSOE, en la línia d’afavorir una dinàmica bipartidista per part dels dos gran partits espanyols.

Precisament, aquesta pot ser també una temptació important per la PSPV-PSOE, que pot creure que només li cal esperar que l’efecte arrossegament de la dinàmica estatal el porte al govern valencià, si pot ser amb majoria absoluta.

Front a aquesta perspectiva d’assentament en la pitjor tradició de la pràctica política valenciana i espanyola des de la transició democràtica, el nacionalisme i l’esquerra alternativa necessiten desesperadament bastir un projecte viable que només pot concretar-se abandonant la dinàmica caïnítica d’atomització i enfrontament que els està enfonsant en la marginalitat política. De fet, ja comencen a detectar-se moviments que van en aquesta direcció, però que s’hauran de tornar, urgentment, en quelcom més consistent i agosarat si hom no vol perdre la oportunitat del 2007.

En l’àmbit ecologista, hem assistit, d’una banda, a la creació del nou partit Esquerra Ecologista Valenciana (escindit dels Verds) i de l’altra al procés d’unificació entre Els Verds i Esquerra Verda (que d’aquesta manera abandona l’estratègia seguida fins ara d’ assentar-se dins l’espai nacionalista), amb la incògnita de si això comportarà l’aprofundiment en la subordinació al PSOE, la via autònoma o l’acostament a un projecte unitari i alternatiu.

L’espai nacionalista es mou entre la consolidació i el creixement, encara embrionari, d’ERPV i la necessitat de refundació del BLOC després de la darrera debacle electoral. ERPV es troba, certament, davant una oportunitat clara per esdevenir el referent del nacionalisme d’esquerres i netament catalanista al País Valencià, ho abonen fets tan consistents com el protagonisme i l’habilitat política d’ERC en la política de l’estat i del Principat, i el fet de comptar amb un diputat electe al País Valencià (encara que ho fos en les llistes del Principat). Això però, ERPV corre un seriós risc de malmetre aquesta oportunitat històrica si cau en l’enlluernament autocomplaent i no té ben present que la seua influència ací és encara estrictament testimonial, i si no assimila que per fer un altre salt qualitatiu cal seguir avançant en el procés de “naturalització” al PV, d’acord amb la forta especificitat política valenciana, dins el conjunt nacional català.

En una situació ben diferent, el BLOC es troba en una cruïlla fonamental, pres encara de la perplexitat a què l’ha abocat el resultat europeu, que suposa la inviabilitat de l’estratègia desenvolupada, lentament però constat, des de mitjans de la dècada del 90, de vocació de centre i el “valencianisme estricte” que cercava la complicitat i la integració d’una part substancial del “blaverisme polític”. Després d’una primera fase d’integració en què s’ha salvat la unitat del partit, ara els resta el treball més delicat de reorientar l’estratègia política i fer via cap a un ample acord de progrés que els permeta accedir al parlament valencià i condicionar la governabilitat del País. Ningú no hauria d’oblidar que per davall de la seua actual feblesa, al BLOC hi ha el major nivell d’afiliació i d’implantació del nacionalisme modern, així com una important representativitat municipal, factor que poden servir, si s’assoleix la renovació programàtica per rellançar el partit.

EUPV, tot i haver salvat “in extremis” la seva consideració de força parlamentària al Parlament estatal ha tingut una baixada progressiva de vots i de percentatge de representació que la situa actualment amb seriosos problemes per arribar al 5% en unes eleccions autonòmiques. El darrer congrés de la formació sembla haver aguditzat les tensions internes i ara cal també un esforç d’integració i una reorientació en el sentit del reforçar la seua sobirania i d’accentuar el seu perfil nacionalista, com sembla passar a nivell de tot l’estat, amb un reforçament progressiu de les formacions internes, o aliades, més marcadament nacionalistes com Èuscar Batua i IC-V. Això passa per un reforçament del paper a jugar per la tendència política representada per Esquerra i País i per una participació efectiva en el projecte de coordinació progressiva a nivell de PP.CC. amb IC-V i EU de les Illes Balears.

Pel que fa a Esquerra Valenciana, els darrers processos electorals han posat en evidència la nostra mancança fonamental, la falta de massa crítica militant per dur endavant una pràctica política autònoma, qüestió difícil de superar atesa la manca de compromís polític general afegida a l’actual situació del nacionalisme valencià, atomitzat i saturat per una diversitat massa gran de formacions polítiques. Això però, també és evident la legitimitat de la nostra existència política pel fet que suposa una aportació singular dins la reflexió i l’acció de l’esquerra i del nacionalisme polític.

És a partir d’aquesta anàlisi que Esquerra Valenciana decideix que el sentit actual de la seua existència no pot ser altre que el de contribuir, des d’un posicionament mancat de qualsevol interés estrictament partidista (ni tan sols el de la seua pròpia supervivència com a formació diferenciada, ja que la nostra fidelitat bàsica és la fidelitat al nostre poble) a afavorir en la mesura de les nostres forces, i de l’acceptació que les nostres propostes tinguen en la resta de partits afins, el treball unitari encaminat d’una banda a la configuració del Pol nacionalista d’esquerres i de l’altra a la formalització de l’aliança més ampla possible en l’ambit de les forces d’esquerra i progressistes, capaç d’una banda de trencar l’hegemonia política de la dreta i, de l’altra, impedir el bipartidisme que, en la pràctica, només suposa la cogestió d’un mateix projecte polític i social, amb accents diferents, però i en tot cas secundaris.

Per això creiem que aquesta proposta segueix essent vàlida encara que anés endavant una reforma estatutària que abaixés el llistó electoral al 3%. Caldrà que tant EUPV com el BLOC, fonamentalment, reflexionen sobre el fet que mantenir l’atomització només perquè ara hi hauria més possibilitat d’estar en les institucions, però sense força per canviar o impel·lits a fer de satèl·ltis dels majoritàris per guanyar així la seua batalleta de “segona divisió”, potsert una trampa que a mitjà termini els aconduís també a la pràctica desaparició. Ben al contrari, cal començar a debatre seriosament, si no hi ha un camp virtual, compartit per tots, unes esperances de sectors populars que només podem acomplir entre tots i uns programes prou similars com per sustentar un procés de convergència del nacionalisme i l’esquerra alternativa, o almenys de sectors de molts sectors significatius, avui subordinats a dinàmiques de confrontació.

Des d’Esquerra Valenciana creiem, també, que mentre no s’assolesquen àmbits unitaris mes amples i més sòlids, l’actual Entesa representa l’espai que més s’acosta a aquests plantejaments generals i on el nostre treball pot assolir les millors condicions per a desenvolupar-se i la major eficàcia política i social.