Esquerra Valenciana

PONÈNCIA POLÍTICA APROVADA.

1. L’Entesa en la primera línia de la política valenciana

L’Entesa es va concebre com la coalició electoral, l’operació política, que havia de donar una certa esperança a l’electorat progressista valencià, de totes les tendències, que existeix la possibilitat de fer fora de la Generalitat el govern del Partit Popular, i alhora, condicionar la política neoliberal del PSOE.

Sense l’Entesa la continuïtat del govern conservador i ultra-espanyolista seria gairebé segura. Amb l’Entesa, la perspectiva d’un relleu polític en la Generalitat Valenciana ha esdevingut creïble per a un sector important de l’electorat.

La política que duu endavant la direcció de l’altre gran partit espanyolista, el PSOE, està més orientada a garantir una alternança sense ensurts i sense presa, només quan hi siga menester, que a postular un veritable relleu polític. Aquest partit es considera a si mateix, cada cop més, com un partit d’Estat. Són els interessos de l’Estat els que marquen les línies essencials de la seua política, i per això es resisteix a impulsar un canvi que, encara que el pot beneficiar com a partit, pot també obrir un període de crisi política que podria fer trontollar els fonaments de l’Estat monàrquic. Aquesta resistència al canvi ‘potencialment desestabilitzador’ s’ha manifestat clarament en que, malgrat que els més recents esdeveniments (catàstrofe del Prestige, guerra d’Irak, etc.) han mobilitzat milions de persones contra el govern espanyol del PP, malmetent la seua base entre les classes mitjanes i unificant amples majories en contra seua, la direcció estatal del PSOE només s’ha decidit a cavalcar sobre l’ona de mobilitzacions quan ha comprovat que aquestes eren inaturables i s’anaven a donar amb ells o sense ells i, el que és més important, no ha permès que aparega cap escletxa en la política d’Estat contra els ciutadans espanyols: ha insistit en la política de ‘seguretat’ basada en l’augment de la repressió, i ha reforçat el ‘pacte anti-terrorista’ arribant a caucionar el tancament del diari basc Egunkaria. Al País Valencià el PSPV-PSOE no sols evita escrupolosament tota identificació amb allò que podria significar el PSC i la figura de Pasqual Maragall, sinó que es dedica a fer el ridícul polític més espantós en no ser capaç de prendre una determinació clara contra el PHN i el TGV exigint, si més no, una moratòria immediata d’ambdós projectes fins que les operacions prèvies que la prudència i la ciència recomanen (modernització de les xarxes hídriques i ferroviàries, bàsicament) estiguen acomplides. Els compromisos del PSOE amb la plutocràcia financera i amb les clavegueres de l’Estat li dificulten cada cop més el manteniment d’una aparença civilitzada davant del propi electorat i simpatitzants i, a més, entrebanca quan no paralitza l’acció política de les seues sucursals autonòmiques.

I així, la configuració política i programàtica de l’Entesa obre una possibilitat que semblava ben difícil. Que el relleu del PP no siga una simple alternança entre els partits monàrquics i espanyolistes que, ara per ara, controlen les majories electorals al nostre País. La presència de l’Entesa a les Corts Valencianes, amb les línies programàtiques que l’han feta possible i amb les il·lusions que haurà d’alimentar durant la campanya electoral, serà la prova que el Poble Valencià s’ha posat en marxa, que alguna cosa ha canviat en l’estat d’ànim de la gent, màxim si tenim en compte el camí tortuós que els entrebancs burocràtics han imposat a l’Entesa en els municipis del País i que tant han perjudicat la seua credibilitat.

Encara que només fora per haver ajudat a expressar eixe canvi d’orientació política del nostre Poble, l’acció política de l’Esquerra Valenciana hauria de considerar-se un èxit. L’orientació que obrírem al III Congrés s’ha revelat plena de possibilitats:

“A més a més, Esquerra Valenciana plantejarà la proposta que aquest Pol per l’esquerra nacional treballe per aconseguir una coalició electoral a les eleccions autonòmiques valencianes capaç de sumar els esforços i aportar les alternatives necessàries per recuperar el vot i el suport actiu de la majoria del poble valencià a una alternativa progressista i nacionalista de govern.”

Lamentablement, hem tingut que fer aquest camí a soles, sense cap suport dels partits i agrupaments que configuren, hui per hui, el nacionalisme polític valencià. ‘El Pol per l’esquerra nacional’ no ha estat possible. L’absència del Bloc i d’ERPV ha significat una feblesa orgànica congènita per a l’Entesa, però també una brillant ocasió perduda per al nacionalisme polític valencià que hauria pogut ser el protagonista indiscutible de l’operació de descavalcament de l’espanyolisme més cavernari de les institucions valencianes. Aquesta operació semblava, tot just acabat nostre Tercer Congrés i durant llargs mesos desprès, un desig inassolible i, per això, les mini-burocràcies del nacionalisme polític, tan còmodament instal·lades en el ‘silenci de les masses’, la varen menysprear burletes. Després, quan el moviment natural de les coses (les forces objectives de la Història, dirien alguns) ha fet que les masses comencen a quequejar, aquestes burocràcies han quedat ‘descol·locades’, amb el pas canviat, obligades a aclaparar als seus simpatitzants amb inacabables i pintoresques explicacions del seu posicionament inexplicable. I ara el més fàcil per a nosaltres seria donar les culpes a la mala fe de les persones, als egoismes, als reflexes burocràtics i sectaris tan presents en molts d’aquells que s’omplen la boca cridant ‘llibertat’, ‘independència’, ... però no ho farem. Encara que resulta innegable que en un univers encara tan esquifit com és el nacionalisme valencià, l’escassa qualitat personal i política d’alguns individus té una força paralitzant totalment desproporcionada. Tanmateix, hi ha diferències ideològiques i polítiques, i aquestes sí que cal assenyalar-les.

2. Construcció nacional participativa o autoafirmativa.

El major obstacle que hem trobat a l’hora d’intentar agrupar les diferents sensibilitats del nacionalisme polític valencià, ha estat l’obstinació autoafirmativa que, no sols està present en tots aquells que cabria considerar dirigents, sinó que sol ser aplaudida o, si més no, acceptada per les bases.

Aquesta autoafirmació no sols és obstinada, és sobretot castradora(provinciana). La permanent autoafirmació és el biaix pel que s’esmunyen les responsabilitats polítiques, les mancances programàtiques, les indefinicions ideològiques, les pràctiques prepotents, les complicitats inconfessables, ...

L’autoafirmació encobreix, bàsicament, la pobresa programàtica i, per això, és, probablement, el defecte que més contribueix a que el creixement polític del nacionalisme, en el seu conjunt, siga tan modest. La joventut que, espontàniament, s’apropa al nacionalisme d’alliberament buscant una eina per a lluitar pel seu futur, cada cop més incert, prompte es decepciona i se’n va per altres dreceres que acabaran decebent-la finalment i empentant-la cap a l’apoliticisme. Aquells més decidits que insisteixen a fer-se nacionalistes acaben essent consumits bé per la perpètua inoperància, bé per l’extremada laxitud moral amb que s’intervé allà on, puntualment, un treball sovint prepolític basat en lligams familiars, amistats personals i grups d’interès locals, ha obert la possibilitat de fer ‘política pràctica’.

La fórmula autoafirmativa ve a dir: com que la nostra missió és afirmar, una i altra vegada, que som nacionalistes, valencianistes i/o catalanistes o independentistes, podem amb total impunitat dir coses sense sentit, com ara llençar la consigna “Ja n’hi ha prou ¡Independència!”, sense que ens preocupe que algú pogués prendre-se-la en serio i ens pregunte quina tecla cal tocar per a fer realitat eixe desig amb la immediatesa que li suggerim. O podem fer-nos abanderats de la defensa de l’Horta i, amb la mateixa cara, arrasar-la a la primera ocasió, o podem pronunciar-nos un dia a favor del TGV, o del PHN, o de l’AVL, i al dia següent fer tota classe de matisacions o condemnes, i tot això sense que ningú ens demane responsabilitats. Al menys, ningú dels nostres, dels independentistes o valencianistes i/o catalanistes que es donen per satisfets amb la ració quotidiana de gallarda afirmació.

Afirmació de què? Heus ací l’arrel del problema. Com que la problemàtica supervivència de la cultura y la llengua dels valencians genera un lògic ambient de resistència front a l’anorreament espanyolista, i aquest ambient resistencial suscita necessàries actituds d’afirmació nacional en el tarannà de molta gent que pren consciència de l’amenaça real, alguns polítics molt hàbils ho aprofiten per a confondre els termes de la qüestió: identifiquen l’actitud d’afirmació nacional, espontània, sincera i sana en tantes persones, que no necessàriament tenen vocació política, amb l’afirmació del partit suposadament nacional.

En definitiva, és la situació d’emergència nacional en que ens trobem la que, en darrera anàlisi, és aprofitada pels dirigents dels partits nacionalistes per a auto eximir-se del compliment de les seues principals responsabilitats: configurar-se com una eina d’intervenció política del Poble Valencià per a la resolució dels problemes que afecten al Poble Valencià.

Front a la construcció del partit dels nacionalistes en base a l’afirmació narcisista del propi partit i a la mobilització pels objectius del propi partit, Esquerra Valenciana planteja aquest bastiment partidari en base a la participació activa en la lluita política pels objectius del Poble Valencià en tant que tal. Participació que ens haurà de donar, a la llarga, una posició pública de lideratge popular, si la realitzem en base a un programa polític coherent, raonable i amb una orientació nacional i de classe clara, i el confirmem en la nostra gestió allà on arribem a les institucions.

Per això és Esquerra Valenciana l’únic representant del nacionalisme valencià en l’operació política per descavalcar l’espanyolisme més cavernícola de la Generalitat. El Bloc i ERPV no s’atreveixen a dir clarament que fer fora al PP no és un objectiu nacional, però ho donen a entendre. No diuen clarament que el PP i el PSOE són el mateix, però o suggereixen amplament (són ‘grandes hermanos’ doncs ... igual podem pactar amb l’un que amb l’altre). No diuen clarament que el govern del PP no és el seu problema, però s’entretenen en tasques tan profitoses com ‘centrar-se’ o ‘ocupar’ l’inexistent espai independentista. No diuen clarament que els dona igual el que li puga passar al Poble Valencià, ¡tan inconscient com és que ni tan sols els vota!, però qualsevol podria pensar-ho en veure-los posar condicions irreals (i, en realitat, irrellevants) als socis ‘espanyols’ en la lluita contra la caverna.

Aquest tarannà, cal reconèixer-ho, té ja una certa tradició al nostre País: són les mil cares del provincianisme. Això ens obliga a afermar-nos especialment sobre la tàctica de construcció del partit que ens assegura que, efectivament, els nacionalistes podem ser una minoria però no som una cosa diferent del nostre poble i tenim una sòlida vocació de majoria fonamentada en el projecte nacional i social que justifica la nostra existència.

3. Esquerra Valenciana i el Govern de la Generalitat.

Si s’acompleixen les expectatives obertes per L’Entesa, pot donar-se el cas que, per primera vegada en la Història, un partit valencianista puga intervenir en la formació d’un govern valencià. La nostra intervenció serà, evidentment, modesta però no per això serà menys important. Important, si més no, per a nosaltres i per al nacionalisme en general. I important perquè serà l’ocasió per a demostrar la coherència de nostra oferta política, la nostra capacitat de resistència a les pressions que, sense dubte, sofrirem, i la nostra determinació per arribar a liderar l’alliberament nacional i social del nostre Poble.

En tot cas, l’endemà de les eleccions del proper dia 25 de maig, si el PP no arriba a la majoria absoluta serà una fita històrica.

En aquest cas, i tant si aconseguim que algun o alguns dels nostres candidats entren a les Corts com si no, el nostre criteri ha de ser inequívoc: cal fer honor als compromisos i expectatives afermats durant la campanya de formació de l’Entesa i la pròpia campanya electoral.

En primer lloc, caldrà donar acompliment al vot d’investidura promès. Caldrà votar contra el PP, independentment de que el PSOE faça o no una oferta de govern en el que puga participar l’Entesa.

En segon lloc, l’Entesa no hauria d’acceptar qualsevol oferta de govern. Només seria acceptable un govern que, per una banda, permetera acomplir una part significativa -en proporció als resultats electorals, si més no- del programa electoral i, per altra banda, no plantejara en la seua acció de govern elements de contradicció o antagonisme absoluts amb les línies programàtiques de l’Entesa.

És a dir, potser seria acceptable, donada la correlació de forces que previsiblement sortirà de les urnes, que un govern de coalició amb el PSOE no es pronunciés pel dret a l’autodeterminació dels valencians, però no es podria consentir que un govern amb el nostre suport es pronunciés en contra, quan l’Entesa presente aquesta proposta al Parlament segons el programa aprovat per la coalició.

El que tothom esperarà és que Esquerra Valenciana, i l’Entesa, donen un explicació clara i convincent de la seua actitud en referència al govern. Tant la prestació de suport com el rebuig han d’estar fonamentats en qüestions programàtiques importants, tant per al públic en general, com per als nostres votants en particular.

Per això, Esquerra Valenciana plantejarà el seu suport a un govern del PSOE, hi participe o no, en base als següents criteris:

Reequilibri dels temes simbòlics en especial del tema lingüístic. Si el PSOE es resisteix a dissoldre, com és d’esperar encara que deuria, l’AVL, sí que ha de ser una condició mínima la seua desactivació per via reglamentaria i pressupostaria, donat que la seua pintoresca composició sembla que no admet reformes en temps útil.

Clara preferència per la gestió pública de les responsabilitats públiques. La qual cosa haurà de significar, com a mínim, una moratòria durant tota la legislatura dels processos de privatització previstos o tot just engegats pel govern del PP i, en les privatitzacions que no siguen legalment reversibles des del govern autonòmic, l’exigència d’una actuació rigorosa i constatable de totes les inspeccions previstes en l’organigrama administratiu i d’aquelles que es puguen crear ad hoc. En especial, caldrà exigir que el PSOE acompleixca la seua promesa de recuperar per a la gestió pública la RTVV al preu ‘polític’ que siga menester.

Defensa del territori que s’haurà de concretar en l’exigència de sengles moratòries en les obres del TGV i el PHN, amb la finalitat de poder refer els projectes per tal de minimitzar l’impacte ambiental en lloc de minimitzar el pressupost i de realitzar les operacions prèvies socialment més necessàries, com ara la modernització, millora i ampliació de la xarxa ferroviària valenciana, i un Pla Hidrològic Valencià que permeta l’estalvi de les enormes quantitats d’aigua que actualment es balafien, tot incorporant les millores tècniques i els recursos hídrics que estiguen al nostre abast.

Aposta decidida per les energies renovables, revisant i ampliant els programes ja en marxa. Però, molt especialment, assegurant que la investigació científica i tècnica en aquest terreny, sufragada amb fons públics, s’orienta segons criteris i objectius d’utilitat pública, en lloc dels criteris que ara s’empren d’utilitat empresarial ... segons els criteris de les empreses que contribueixen a la despesa que són, casualment?, les empreses amb més forts interessos en les fonts d’energia no renovables. La política de foment econòmic deuria deixar de consistir, bàsicament, en la transferència de fons públics cap a butxaques privades, sense contrapartida tangible o, a tot estirar, amb una contrapartida totalment desequilibrada. Especialment ara que la globalització ha afegit un alt grau de volatilitat a les activitats econòmiques que pareixien més sòlides. En concret, hi haurà que exigir un ajut molt especial per a les formes d’activitat econòmica arrelades al territori i/o la gent. Les ajudes a l’economia social hauran de multiplicar-se, com a mínim, per quatre durant la legislatura. S’encetaran línies de subvencions per a les activitats econòmiques que, directament o indirecta, contribueixen al manteniment dels espais d’alt valor ecològic, com ara l’Horta i els bancals de muntanya.

Naturalment, en cas de que el PSOE accepte aquestes condicions i ens convide a participar, junt amb tota l’Entesa, en el govern, no ens podrem negar a participar-hi o, com a mínim, donar-li suport, si més no, durant la primera part de la legislatura.

Siga com fora, en cap cas hem de confondre el suport al govern amb la complicitat amb el PSOE o, fins i tot, amb EU o Els Verds. Nosaltres, sempre que tinguem alguna cosa a dir, alguna critica que fer, algun projecte que plantejar, hem de fer-ho de forma pública i notòria. La continuïtat en el suport al govern vindrà donada per la valoració, que cal fer en cada cas, de que aquest suport puga ser el mal menor.

Hem de fugir de caure en un excessiu entusiasme per ‘l’esquerra plural’. Del contrari, fàcilment correrem el perill d’enfonsar-nos junt amb el vaixell ‘plural’. Les condicions esmentades no són el nostre programa, a penes l’enceten. Són només les penyores mínimes per poder conviure amb un partit que representa la nació opressora i està totalment aservit a la classe dominant i a la forma monàrquica que ha pres aqueixa dominació.

En realitat, la tàctica frontista que significa el suport de l’Entesa al PSOE no és cap regal desinteressat per al que és i representa aquest partit. Molt menys hauria de ser un vot de confiança genèric referent al tarannà i a la ‘reformabilitat’ del pseudo-socialisme espanyolista. Objectivament, el suport incondicional de l’Entesa a la investidura del PSOE és una mena de ‘opa hostil’, un emplaçament públic per a que canvie de política o es descare com a enemic del poble. I, en aquest sentit, si acceptem que qualsevol canvi de política en el PSOE serà sols aparent, és evident que el major èxit de l’Entesa seria que el PSOE es veiés obligat (des de Madrid, segurament) a formar un govern de coalició o un pacte parlamentari amb el PP. Aquesta alternativa no s’hauria de contemplar com la menys probable, ja que només depèn de la fermesa de l’Entesa per fer valer les seues exigències, raonables i entenedores per tothom, donat que l’Estat té un escassísim marge de maniobra amb els projectes, faraònics i polítics, que ens té reservats: els necessita imperiosament i això reaferma el País Valencià com la ‘joia de la corona’ que mai no poden arriscar-se a perdre. Per tot això, no podem descartar que el PSOE, ‘per raons d’interès nacional’, obligue el PSPV a fer-se l’harakiri polític posant-se en mans del PP.

De tota manera, no deixa de ser lògic pensar que abans d’arribar a una situació d’oberta col·laboració entre el PSOE i el PP, el PSPV preferirà prendre una altra eixida que tinga a l’abast. El govern en minoria tampoc no és descartable i, fins i tot, podria considerar-se el més probable si el PSOE madrileny veu inacceptables les exigències de l’Entesa. Intentaran navegar entre dues aigües i adoptar el victimisme com la fórmula per justificar totes les mancances de la seua gestió. En aquest cas, després d’un període prudencial de col·laboració parlamentaria, l’Entesa hauria de donar el seu vot a les iniciatives de gestió del govern socialista només quan aquestes no significaren cap pèrdua, en relació a la situació preexistent, en les condicions de vida econòmiques, socials o jurídiques del poble treballador valencià. Els dirigents del PSOE intentaran oferir-nos alternatives transaccionals segons les quals hauríem d’acceptar determinats atacs contra sectors del poble treballador a canvi de millores suposadament més importants. És fonamental deixar ben establert que aquest tipus de transaccions no es poden acceptar mai, ja que això equivaldria a assumir nosaltres la responsabilitat d’una gestió que ens serà totalment aliena. En una situació com la descrita l’Entesa serà oposició i no es pot consentir que els socialistes intenten fer-la còmplice. Mai no s’ha d’oblidar que si l’Entesa figura a l’oposició serà perquè el PSOE no l’haurà volguda al govern i això ha de ser el punt de partida i el final de tots els debats. Treure a la llum la fonamental solidaritat entre el PP i el PSOE haurà de ser el·lema del nostre treball.

La tercera possibilitat, la participació en el govern, també és probable, sobre tot si es dona el cas que determinats sectors del capitalisme financer arriben a convèncer-se que cal un relleu urgent a la Moncloa per tal d’evitar mals majors o per gestionar una crisi econòmica. Potser així el PSOE madrileny estaria dotat d’un marge de maniobra més ample i podria consentir un govern estable, progressista i, en cert mode, amb iniciatives a la Generalitat, sempre que formara part de l’operació d’acaçament del PP. Aquesta alternativa serà, probablement, la més difícil de gestionar per a l’Entesa i per a Esquerra Valenciana. Serà difícil·la gestió de govern, ja que hauríem d’aconseguir una gestió que fos notòria en si mateixa per tal que el boicot mediàtic no pogués arribar a ningunejar-la. I serà difícil·la sortida del govern quan, un cop aconseguit el govern de Madrid, el PSOE tornarà ‘por sus fueros’ i voldrà imposar un estil de gestió prepotent, antivalencià i antisocial. Encertar en el fons i la forma de plantejar una separació a meitat de la legislatura pot ser un moment delicat i, sense dubte la prova del foc per a la solidesa de l’Entesa i de la mateixa Esquerra Valenciana.

4. Esquerra Valenciana i el govern d’Espanya.

A més, aproximadament un any després de les eleccions autonòmiques, estan previstes les eleccions estatals.

Aquestes eleccions han de ser una fita per a Esquerra Valenciana. Serà aquesta la primera ocasió en que el nostre partit podrà acomplir, de forma notòria, una de les missions polítiques que justificarien per si mateixes l’existència d’Esquerra Valenciana com organització diferenciada: el trencament amb el provincianisme que, tradicionalment, ha llastrat l’actuació del valencianisme polític. La primordial preocupació per ‘lo nostre’ ens ha limitat políticament en ser interpretat, en massa ocasions, com una despreocupació per ‘lo important’.

Per altra banda, la dinàmica política en que es troba immers l’Estat espanyol ens invita, si no ens obliga, a intervenir-hi.

L’ofensiva mediàtica i judicial contra les més elementals formalitats democràtiques, obliga l’estat a accentuar més i més la demonització de tot nacionalisme que conserve alguna ombra de capacitat o voluntat alliberadora.

Però, al mateix temps, el pregon desprestigi en que s’enfonsa patèticament quan més i més diners esmerça en daurar la seua imatge centralista, augmenta l’expectativa, i fins i tot el prestigi, del sobiranisme a ulls de milions de persones. De forma que el nacionalisme -el sobiranisme- està deixant de ser un tema ètnic, localista, particular, com pretenia l’estat, per a passar a ser un tema simplement democràtic.

Per altra banda, el pes específic del País Valencià en el conjunt de l’estat espanyol es veurà molt augmentat si es compleixen les expectatives obertes per l’Entesa i, finalment, el PP és desbancat del que semblava ser un dels seus bastions més inexpugnables. El País Valencià, tradicionalment tan menystingut en la política espanyola, adquirirà prestigi i començarà a existir políticament a l’Estat. Un objectiu dels nacionalistes hauria de ser intentar consolidar aquest prestigi, afermant la personalitat del nostre País en els àmbits polítics espanyol i europeu en els que es prenen les decisions que més ens poden afectar.

Tenint en compte aquestos paràmetres i els criteris unitaris que ens portaren a proposar i impulsar l’Entesa, la nostra intervenció en la contesa electoral estatal per a elegir els diputats al parlament espanyol, s’ordenarà al voltant de dos eixos:

Front Sobiranista per la Pau, la Llibertat i la Justícia Social.
Grup valencià i d’esquerres al parlament espanyol.

Aquestos eixos d’intervenció no són excloents, però és clar que comporten unes diferències de dimensió política i geogràfica que fan que hi haja grans diferencies en quan al seu grau de dificultat.

Per a Esquerra Valenciana portar endavant aquestes línies d’actuació representa unes dificultats pràcticament insuperables. Si més no, aparentment. Donat el nombre, encara tan reduït, de la nostra militància, plantejar aquestos objectius pot semblar com proposar-li a una formiga la construcció d’una piràmide egípcia. La nostra dimensió política no depèn, però, exclusivament del nombre dels nostres afiliats. Depèn també, i molt, de l’encert de la nostra política, i del èxit en que es puga traduir aquesta. Si l’èxit de l’Entesa és gran, aquestos objectius continuaran sent difícils però podrem plantejar-nos arribar a fites concretes a curt termini. Si els resultats de l’Entesa són modestos, els eixos polítics esmentats ens els tindrem que plantejar com l’orientació general, gairebé filosòfica, d’un treball a més llarg termini.

Perquè nosaltres ens plantegem els objectius polítics no com el partit que som, sinó com el partit que volem ser. Sense assumir responsabilitats que no siguem capaços d’atendre, però sense reduir-nos a les limitades perspectives que les nostres condicions materials volen imposar-nos. Fem nostres les línies d’actuació que correspondrien a un gran partit nacional i de classe, perquè volem ser la principal contribució al gran partit nacional i de classe del Poble Valencià.

El Front Sobiranista per la Pau, la Llibertat i la Justícia Social és la resposta adient a l’ofensiva espanyolista i liberticida que els partits al servici de l’Estat espanyol menen contra la població productiva dels pobles de l’estat.

Cal que les forces polítiques democràtiques tornen a unir-se. L’ofensiva política espanyolista amenaça a tots els ciutadans de l’Estat: pretén invertir, sang i diners, en la construcció d’Espanya quan el que necessitem és construir Europa. Pretén garantir als ‘mercats’ la seua dictadura sobre els processos productius (i polítics) quan el que volen la majoria dels ciutadans es garantir els drets socials.

Hi ha un terreny comú per a treballar junts, i els partits que diuen defensar els principis de la democràcia i la sobirania popular deuen assumir les seues responsabilitat: no se li pot dir als pobles de l’Estat espanyol (en el nostre cas, al Poble Valencià) que s’ha d’aguantar indefinidament amb el que té ... i amb el que se li ve al damunt, només perquè els ‘bons’ som una minoria. ¡Cal demostrar que prenem iniciatives per a ser majoria! ¡Cal demostrar que volem governar allà on cal governar per a canviar les coses! ¡Cal demostrar que posem els mitjans per a confegir una nova majoria!

Amb aquesta filosofia invitarem/emplaçarem als partits que, a diferència nostra, sí tenen els recursos per a fer-ho, a que prenguen les iniciatives adients. Tots els partits i forces socio-polítiques de qualsevol àmbit deurien ser invitats a participar-hi: ERC, BNG, PNV, EA, però també IU des del moment que es reclama defensora de l’autodeterminació dels pobles.

El Grup Parlamentari Valencià i d’Esquerres al parlament espanyol, pot ser la fórmula que faça possible per a les eleccions generals l’Entesa que no s’ha fet a les autonòmiques, per la negativa de la direcció del Bloc a permetre que aquesta formació ocupara el·lloc que, naturalment, li corresponia en un front valencià contra la caverna espanyolista. La direcció del Bloc sempre ha plantejat com a pretext per a la seua negativa la vinculació orgànica d’EU amb IU. Això es pot considerar una negativa prèvia ja que posar una condició inassumible, perquè implica un canvi de natura en l’altra part, és el mateix que donar per trencat el diàleg abans de començar. Tanmateix, aquesta posició té un punt de raó, en el sentit de que els nacionalistes deguem, i podem, exigir d’EU que faça més visible el seu compromís amb el País i amb les llibertats nacionals. Per això la nova Entesa s’hauria de bastir sobre la base del compromís de crear un grup parlamentari valencià, cas de treure un nombre suficient de diputats. Aquest no sembla un compromís inassumible per EU i, alhora, donaria garanties als membres del Bloc, i a l’electorat en general, de que EU té capacitat per actuar políticament al marge de l’aparell d’IU.

Serà ben important que aquesta proposta electoral s’acompanye d’un programa acuradament treballat i d’una imatge pública que distingeixca amb claredat les pretensions de la coalició. Però, sembla segur que, en qualsevol cas, les possibilitats d’èxit d’una operació com eixa són molt importants.

A l’hora de fer aquesta proposta, la receptivitat de les forces implicades dependrà en molt dels resultats que donen les eleccions autonòmiques i municipals. Això és així, però és lamentable ja que la validesa d’aquesta iniciativa seria bona encara que les eleccions generals tingueren lloc abans que les autonòmiques.

5. Europa i el nacionalisme d’alliberament.

La dinàmica política que dominarà l’Estat espanyol en l’etapa històrica que està vivint aquesta generació, i potser viuran unes quantes generacions següents si res no ho evita, és la de la lenta agonia. Com la resta dels estat-nació que esquarteren Europa està condemnat per la Història. Les estructures estatals, administratives i polítiques, hereves d’imperis periclitats, reals o imaginaris, no sols són inadequades per a la correcta gestió de la cosa pública, sinó que es contradiuen obertament amb les exigències del desenvolupament assolit per les forces productives, tant vistes des de la vessant de l’acumulació capitalista com des de la vessant del desenvolupament tecnològic i humà. Els àmbits de producció, de realització de la plusvàlua i d’acumulació excedeixen en molt, i per raons estrictament tecnològiques i econòmiques, els àmbits polítics controlats pels estats-nació. Les diferents capacitats legislatives i judicials de cada estat, en lloc de ser un factor d’ordre, només enterboleixen i distorsionen els processos econòmics.

El bastiment de l’artifici polític de la UE és la rotunda confessió de fins a quin punt és conscient la classe dominant -i les classes polítiques que pasturen als aparells d’estat- d’aquesta inoperància.

El cúmul d’interessos creats al voltant de les estructures de poder dels estats-nació, i la gestió dels seus abundants pressupostos, permet explicar la supervivència d’estructures socio-polítiques amb un grau tan elevat de parasitisme i tan generadores de risc i violència. Però també el fet que el poder, dintre de la classe burgesa, correspon ja per complet al sector dominant del capital financer, la plutocràcia financera. Aquesta fracció, numèricament mínima, de les classes dominants no està interessada en un govern racional i eficaç, sinó en un govern que estiga disposat a tot per tal de mantenir el poder de la minoria opulenta i que, per això, tinga els menors compromisos possibles amb els principis filosòfics del govern democràtic, especialment, amb aquells que fan referència a la sobirania popular. Aquesta classe és perfectament conscient que no té cap projecte il·lusionador que oferir a la població. El seu règim econòmic, al que ara anomenen ‘globalització capitalista’, és el règim del caos, en el que una part majoritària i creixent de la població està formada per persones irrellevants. Econòmicament irrellevants, i políticament molestes.

Com en èpoques pretèrites de la Història, els sectors retardataris de la societat intenten frenar l’adaptació del progrés institucional al progrés econòmic i tecnològic. Aquestos sectors retardataris són, bàsicament, aquells que saben, que els seus privilegis, allò que els atorga el seu ser social, són clarament injustos, abusius i distorsionadors, quan no obstaculitzadors, de les noves dinàmiques socials i econòmiques. I com que ho saben, temen, no sense raó, que qualsevol modificació de l’estructura social, en sentit democràtic, suscitarà l’abrogació de tals privilegis.

Per això, la identificació entre estat-nació europeu i caverna ideològica i política és ja un procés inaturable. I ho és, malgrat els esforços dels aparells mediàtics per alimentar les il·lusions ‘republicanes’ tradicionals a certs indrets, com ara França, on la gestació dels estats-nació va coincidir amb revolucions burgeses d’indubtable èxit. Aquestes il·lusions formen part de les adherències mòrbides que el pas de la Història deixa en la ment de les persones i que cal escombrar sense contemplacions per tal de poder descobrir les possibilitats i exigències que plantegen el present i el futur.

Aquestes il·lusions en les possibilitats ‘progressistes’ dels estat-nació europeus també s’alimenten de fets històrics relativament recents que, hàbilment manipulats, poden provocar la confusió. El sistema de guerra freda instaurat a l’Europa de posguerra va comportar la creació i desenvolupament d’un règim social, a l’Europa occidental, que hom anomenà ‘Estat del Benestar’ o ‘Estat assistencial’, en el que l’estat actua garantint les prestacions de seguretat social i serveis públics universals. A l’Europa oriental s’implantava un règim autodenominat socialista en el que també l’estat apareixia com a garant de conquestes més o menys revolucionàries.

Aquestos estats garantistes han desaparegut a tot arreu. Però, en l’inconscient col·lectiu encara no han estat substituïts per una altra referència. Per dues raons principals. En primer lloc perquè les direccions polítiques dels partits ‘democràtics’ s’estan revelant incapaces de trencar amb el passat i els seus emmirallaments. Malgrat que s’ha demostrat fins a quin punt aquestes il·lusions eren falses, i que ara han esdevingut, finalment, fantasmagòriques. En segon lloc, perquè els dirigents polítics dels partits d’estat s’han preocupat de trencar tota imatge d’institució protectora dels drets socials i democràtics, en la Unió Europea. Imatge que abans tenia però que després de la revolució conservadora de la senyora Tatcher i de la decisió de restaurar el capitalisme als països de l’est, havia esdevingut especialment molesta per als poderosos.

Els estats-nació europeus l’única cosa que garanteixen ara a les classes subalternes és la progressiva erosió dels drets socials i cívics als que s’havien acostumat.

I per la banda nacional·les coses estan encara més clares. El capitalisme mundialitzat és enemic declarat de qualsevol reivindicació identitària, lingüística, cultural ... perquè totes elles poden servir de suport a determinades barreres o entrebancs a la llibertat de mercat. El capitalisme mundialitzat és un gran partidari de la llibertat de mercat perquè sap ben bé que en eixe marc sempre guanyaran els mateixos. Més ben dit, és un gran partidari de la dictadura dels mercats sobre les poblacions indefenses. I les poblacions estan indefenses perquè aquells que haurien de garantir la seua defensa, els estats-nació, garanteixen la seua indefensió front als mercats, si més no, financers.

Els estats-nació no tenen cap projecte nacional que dur endavant. La seua missió és ja únicament sotmetre la població als designis de la plutocràcia financera internacional i aquesta sembla, de moment, que té en la presidència nord-americana el seu òrgan executor. Han deixat de ser, si alguna vegada ho foren, expressions legítimes de la sobirania nacional. La classe dominant ja no vol ni conservar l’aparença de classe nacional.

Però, al mateix temps, Europa no pot ser el seu projecte. Al menys no una Europa digna, sobirana, integradora ... garantista. No hi ha una plutocràcia europea que tinga cap interès per diferenciar-se de l’americana, molt menys per disposar d’un aparell polític i militar propi, i per tant, distint de l’americà. No volen cap nació europea que pogués obrir la porta a una expressió política de la sobirania dels europeus, volen només una caricatura que cree confusió i paràlisi entre el poble.

Així ens trobem a les portes del que pot ser una crisi revolucionària d’allò més clàssic. Per una banda els de baix no poden continuar vivint com fins ara perquè el capitalisme global va laminant els drets socials adquirits fa decennis. Per altra banda, els de dalt no poden continuar governant com fins ara perquè els seus estats antics són totalment inoperants i, alhora, no poden bastir-ne un de millor perquè no hi ha cap sector social realment dominant interessat en arriscar res en eixe sentit i són multitud els sectors del capitalisme més parasitari que volen conservar les actuals estructures estatals.

Crisi revolucionària clàssica, o no tan clàssica. Perquè la fallida dels estats-nació planteja ensems i unifica la qüestió social i la qüestió nacional: són els estats que estan obligats a qüestionar-se a sí mateixos els que agredeixen els drets i llibertats de la població treballadora. La construcció de una UE caricaturesca i la destrucció de la Seguretat Social es portaran a terme al mateix temps i pels mateixos personatges.

El nacionalisme d’alliberament i de classe esdevé així una de les poques opcions útils, potser l’única, que els resta als pobles oprimits i les classes explotades d’arreu d’Europa. Als Països Catalans, al País Basc, a Escòcia, Flandes o Baviera, la gent té més possibilitat de trobar l’eina política que els temps demanden, perquè heretem del passat una cultura, una tradició que ens facilita afrontar la resolució de la qüestió social sense deixar la qüestió nacional en mans dels enemics de classe. I aquest punt, com hem vist, té ara un especial valor estratègic (i, probablement l’ha tingut sempre, però no ha estat reconegut). Nosaltres ja estem avesats a contemplar unides eixes dues qüestions fonamentals, nosaltres sabem ja ben bé distingir entre nació, expressió de la sobirania popular, i estat, instrument de poder. A més a més, no podem descartar que, donades les línies de força que marquen la lluita de classes a Europa (i al món), apareguen noves nacions sense tradició cultural o històrica prèvia, però amb clara voluntat política d’oposar la seua sobirania a la dictadura financera exercida a través dels mercats libèrrims.

És per això que cal dedicar molta atenció a perfilar en tots els seus detalls l’instrument que ens permetrà intervenir políticament en una situació tan plena de possibilitats: el partit.

6. Esquerra Valenciana: el partit valencià per al segle XXI.

Al III Congrés ja Esquerra Valenciana va afermar ‘el seu alineament amb les tradicions de l’esquerra emancipadora i des de la necessitat de reformular l’ideari de transformació social a partir de posicions no dogmàtiques, arrelades en la diversitat del pensament progressista, des de les escoles del socialisme, l’ecopaficisme i l’ideal·llibertari’

Ara, tot seguint l’esforç de reformulació de l’ideari per a la transformació social podem avançar les que seran línies definitòries del partit en quant als seus objectius a mitjà i llarg termini. Aquestes línies estratègiques que ara ens limitem a enunciar, hauran de ser desenvolupades i concretades pels successius congressos i assemblees del partit, arreplegant i incorporant totes les aportacions vàlides generades a l’entorn social en el que treballem políticament. Per tant, més que tancar una discussió, el que fem ara és encetar-ne una de molt gran, fixant el temari inicial.

A) Esquerra Valenciana és un partit nacionalista, un partit circumscrit, en principi, a un àmbit territorial concret: el País Valencià. I el nostre nacionalisme és:

A.1) Sobiranista. La sobirania popular és l’única justificació vàlida d’un govern democràtic. La sobirania, la legitimitat per a governar, no resideix en cap deu, ni en cap idea de nació eterna o anterior al moment actual, la sobirania resideix en el poble, en tot ell i en cada una de les seues parts, perquè és una conseqüència de la sobirania sobre el propi cos que cada individu té, i que els altres han de reconèixer-li, com a principi elemental de la convivència.
Nosaltres no acceptem cap sobirania política més que la valenciana.
I no és que pensem que la nostra sobirania sigue més que una altra, és que per a nosaltres, els nacionalistes valencians, és l’única, no hi ha cap altra.

Cal afegir que a partir d’aquesta sobirania, des d’Esquerra Valenciana, propugnem la lliure Confederació, un projecte polític de futur lliurement compartit, amb Catalunya, les Illes i la Catalunya Nord .

A.2) Polític. Encara que l’origen de la consciència nacional de la majoria dels valencians que hui es consideren nacionalistes, es troba en el món de la defensa de la cultura i la llengua pròpia dels valencians, sistemàticament menyspreada i perseguida per les estructures de poder espanyoles, afirmem que l’assoliment per part d’una majoria social de la convicció de que cal recuperar la sobirania dels valencians i la determinació per a fer-ho, sols es donarà en l’àmbit de la política i que la recuperació cultural sols serà possible, si mai arriba a ser-ho, a partir de l’exercici del poder polític en el sentit de la recuperació nacional.

A.3) Projectat cap al futur. És per això que el contingut principal del missatge nacionalista no hauria de ser la recuperació de suposades o reals glòries passades, sinó la conquesta d’un futur desitjable. La llengua catalana que parlem els valencians és important en tant pot ser l’expressió i recobriment cultural d’eixe projecte nacional, però mai no podria ser una condició necessària per a dur endavant el projecte polític. La qual cosa no vol dir que la supervivència de la cultura pròpia dels valencians ens puga ser indiferent. Ans al contrari, en tant representa un univers simbòlic heretat del passat és la forma idònia d’expressar i representar el projecte nacional de futur: aquest projecte no és una invenció, més o menys artificiosa i benintencionada, sinó que representa una continuïtat històrica plenament legítima.

A.4) Catalanista. Precisament, aquestos aspectes culturals, així com els no menys importants aspectes geogràfics, econòmics i polítics, són els que creen l’especial afinitat entre els pobles dels països d’àmbit cultural català que, unida a les circumstàncies del moment històric, fan que un primer àmbit polític de cessió de sobirania, molt viable i molt desitjable, siga el dels Països Catalans. Aquest àmbit tindria alhora la cohesió social, nacional i cultural i la dimensió crítica necessaris per participar en àmbits polítics de superior escala amb garanties d’èxit.

A.5) Europeista. Europa és el nostre autèntic projecte d’estat. Per la senzilla raó que la primera missió d’un estat és organitzar, controlar i reglamentar, i garantir per la força, els mercats, és a dir, els procediments d’intercanvi i de fixació dels preus dels bens i serveis, siguen quins siguen aquestos procediments. La dimensió tècnica dels mercats n’és una variable important i depèn en gran mesura del progrés tecnològic assolit. Essent tecnològicament inviables els mercats ‘nacionals’, en tant marcadors dels preus dels productes essencials, els estats-nació han perdut llur principal raó de ser. La dimensió continental sembla la mínima necessària per acumular el poder polític suficient per poder imposar-se als mercats dominants que són ja, i definitivament, els mercats mundials.

El cosset imposat a les forces productives per les fronteres dels estat-nació ha estat la causa última de dues guerres mundials. L’actual Unió Europea neix de la necessitat d’alleugerir la pressió d’aquest cosset ... sense dissoldre l’origen del problema: els estats-nació. És la fórmula dels estats-nació per a sobreviure’s a sí mateixos, la recerca desesperada d’una perpetuació anacrònica d’institucions polítiques condemnades per la Història, l’intent de perpetuar situacions de privilegi sense cap justificació ... que no siga la por a la violència organitzada o consentida pels mateixos estats-nació.

En aquest sentit podem dir que el nostre nacionalisme és més liquidacionista de l’Estat espanyol que independentista, ja que no es tracta d’escapar de les cadenes de l’Estat Espanyol per buscar una salvació particular: es tracta de construir l’Europa dels Pobles i per això cal desactivar l’Estat Espanyol (i tots els estats-nació imperialistes) en tant instruments de control i repressió, i de submissió a l’imperi americà, i com nuclis d’interessos bastards saquejadors de l’erari públic. Els estats-nació, que actualment es presenten com a constructors d’Europa, són en realitat els constructors d’una presó de pobles, d’un aparell de repressió sanguinari i enemic a mort dels europeus, són, en definitiva, els majors obstacles per arribar a un estat europeu. Si els nacionalistes sobiranistes, i l’esquerra en general, no ocupem aquesta perspectiva, prompte veurem que és ocupada per corrents neo-feixistes sota la divisa: ‘Per una Europa que funcione ... més policia’.

A.6) Instrumental. Per tant, entenem que un projecte nacional sobiranista, i per això engrescador i il·lusionador, ha d’incloure necessàriament un projecte d’estat, d’organització i funcionament del poder públic, i un projecte de societat, d’organització i funcionament de la societat civil. La Nació obté els seus patriotes en la mesura que els projectes, les ‘utopies’, socials i polítiques que comporta són desitjats ardorosament, són reconeguts com un camí de salvació o de progrés.

B) Som també un partit socialista, un partit d’esquerres, un partit que pren posició contra el sistema econòmic avui imperant: el Capitalisme. I el nostre Socialisme és:

B.1) Revolucionari. Perquè intentarem arribar a un món pregonament diferent de l’actual en el que tant els protagonistes del poder polític, econòmic i social, com les formes i procediments de totes les esferes de la vida pública estaran substancialment canviats.

B.2) De trellat. Ja que no sols preferirem en tot moment els mitjans d’acció polítics i ideològics, sinó que, dins del camp de la política, plantejarem, a curt i mitjà termini, sols aquells objectius que siguen raonablement abastables i pels mitjans menys costosos. L’antiga diferència entre programa mínim i programa màxim ha estat superada per la Història. Avui qualsevol acció de govern simplement progressista toca el nucli del funcionament del sistema, la seua lògica essencial. Avui sols podem parlar de programes transitoris, parcials, que seran aplicables als ens públics on governem en tant no arribem a governar en l’àmbit polític estatal que hem definit com mínim per poder disciplinar i/o reformar els mercats. Aquestos programes transitoris no són programes diferents de l’autèntic programa del Partit, són una part del programa del partit, són la part que podem anar fent en tant no podem fer el més important del que realment volem.

B.3) De classe. I això tant des del punt de vista nacional com des del punt de vista de transformació social. Per dur endavant el projecte nacional cal que una classe social el faça seu i que actue com a classe nacional. I el projecte social, que és el contingut del projecte nacional, ha de girar al voltant d’una classe social capacitada per dur-lo endavant. Aquesta classe necessàriament és la classe treballadora, obrera o assalariada. Perquè és la classe que té, físicament, la producció en les seues mans i la que té el pes numèric i econòmic necessari per a contrapesar el poder immens de la plutocràcia financera. Cert és que la classe obrera arrossega gran quantitat de detritus ideològics generats en etapes històriques anteriors, i que avui no és a penes conscient del seu paper en la Història, i que es comporta, en el millor dels casos, com una classe protestatària més que com una classe revolucionària. Tanmateix, cal apostar per ella per la senzilla raó de que no n’hi ha una altra que siga capaç d’aturar el desastre capitalista, en el cas de que arribara un dia a plantejar-s’ho. Nosaltres existim per a explicar amb paciència perquè cal que els treballadors assumeixen el problema de dirigir el món, i com poden arribar a solucionar eixe problema.

B.4) Internacionalista. Precisament, per ser nacionalistes entenem que l’internacionalisme, no significa negació del nacionalisme sinó relació plural i igualitària entre les nacions. Aquest anti-nacionalisme simplista ha estat un dels més greus errors del moviment obrer en el passat, i amenaça en tornar a ser-ho en el futur. Si la classe obrera revolucionària, és a dir, aquella que arriba a postular-se com classe dirigent alternativa a la capitalista, no planteja un projecte nacional alternatiu a la nació capitalista, això vol dir dues coses: primera, que encara no té una visió completa de com vol dirigir la societat, i segona i principal, que encara no ha trencat tots els lligams de submissió amb el capitalisme ja que, en bandejar la qüestió nacional (‘és un tema de la democràcia petit-burgesa’), es sotmet al marc nacional i cultural imposat per l’imperialisme. Per contra, nosaltres entenem que els sentiments de pertinença, de tribalitat i de territorialitat, formen part de la natura humana i, per tant, de tota organització social intel·ligent i útil, i que han de ser integrats en els projectes per assolir el poder, per exercir-lo i per mantenir-lo.

B.5) Democràtic. No en el sentit d’insubstancial o fals que normalment se li dona a aquest qualificatiu quan es refereix al Socialisme. El Socialisme ha de ser una ‘superació’ del Capitalisme que consisteix fonamentalment en l’adequació de l’organització social, productiva i política, al nivell, tècnic i quantitatiu, assolit per les forces productives. Aquesta ‘adequació’ no és, ni serà mai, fàcil de determinar i el més normal serà que sempre estiga sotmesa a polèmica. Per tant, sols el poble sobirà organitzat en nació sobirana podrà decidir, pels procediments democràtics inherents a l’autèntica sobirania i en el marc dels estats sobirans dels que s’haja dotat, quina és l’organització social, política i econòmica que millor s’adapta a les circumstàncies del moment. És a dir, el Socialisme sols pot desenvolupar-se correctament en un ambient de plena sobirania popular, de perfecta democràcia.

Ponència Política
IV CONGRÉS D’ESQUERRA VALENCIANA
Abril del 2003.