Esquerra Valenciana

PONÈNCIA POLÍTICA APROVADA.

1. ESQUERRA VALENCIANA: referent històric i projecte de futur del nacionalisme valencià:

El partit d’Esquerra Valenciana (EV) va ser constituït en juliol de 1934 a partir de militants procedents sobretot del Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA), sota el·lideratge principal del diputat Vicent Marco Miranda, amb motiu del descontent que havia provocat en els sectors més radicals i esquerrans del partit blasquista la col·laboració amb la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) en el govern dretà establert a l’estat després de les eleccions de novembre de 1933, i en sintonia amb la tradicional i encara àmplia adhesió al partit republicà de sectors importants de les classes populars majoritàriament acostades als plantejaments anarco-sindicalistes. Així, al seu manifest fundacional publicat el 26 de juliol de 1934, es proclama que el nou partit neix amb la voluntat d’unir el seus esforços “als dels veritables republicans i als de quants en les lluites socials pugnen per establir els legítims anhels de les organtizacions obreres”.

Un dels objectius bàsics de la nova formació era la consecució de l’Estat Valencià dins un marc polític republicà i federal, afegint-hi que, “en aquest respecte, buscarem una cordial intel·ligència amb les regions que, com Catalunya, senten les mateixes ànsies d’alliberament”. El nou partit va establir els seus primers plantejaments polítics i de funcionament en l’anomenada Assemblea de Marxalenes i va celebrar el I Congrés el mes de març de 1936.

El mateix any de 1934 s’havia constituït a Castelló Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), una organització política que va tenir una vida efímera, ja que en 1935 una part dels seus afiliats va passar a Izquierda Republicana (IR). Però el sector més nacionalista, encapçalat per l’històric dirigent nacionalista Gaietà Huguet, va obrir un procés de diàleg i convergència que va concloure amb la seua integració en EV a l’inici de la guerra civil, el juliol de 1936.

Aquesta incorporació suposava un important avenç qualitatiu, per la seua aportació en quadres i per l’eixamplament de la seua implantació territorial, en un partit que es trobava ja plenament consolidat ideològicament i organitzativa, s’havia integrat en el Front Popular per les eleccions de febrer del 1936 i havia assolit un diputat, Vicent Marco Miranda, que s’havia incorporat al grup parlamentari d’Esquerra Catalana, junt als diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Durant els primers mesos de la guerra Esquerra Valenciana va tenir un fort creixement i va arribar a assolir responsabilitats d’importància, com la presidència de la delegació de guerra del Comité Executiu Popular (CEP) que va recaure en Josep Benedito. Així, quan el 20 de febrer de 1937 se celebra el II Congrés, el partit comptava ja amb uns 10.000 afiliats, distribuïts en més de trenta comités locals constituïts en les comarques corresponents a les demarcacions provincials de València i Castelló; una altra trentena de poblacions comptaven amb afiliats tot i que encara no hi havia col·lectiu local, i hi havia contactes per arribar també a les comarques del sud; a la ciutat de València hi havia 17 centres polítics d’EV i s’hi havia adherit al partit “El Universal”, El Centre de Cultura Valenciana i el Patronat Radical, Escoles i Colònia Escolar.

El II Congrés d’Esquerra Valenciana va centrar-se en l’anàlisi i discussió de l’evolució de l’organització, les tasques realitzades des de l’anterior congrés i el projecte de bases de l’ideari del partit, també en la discussió de diverses qüestions sectorials - com la tasca realitzada des de la delegació de guerra del CEP de València, les propostes per un pla d’assistència social i la problemàtica de la Federació arrossera – i, finalment, en l’establiment del marc ideològic de l’autonomia i de l’avant-projecte d’Estatut per al País Valencià elaborat pel partit.

Quant a les iniciatives polítiques convé posar de relleu les estretes relacions polítiques, ja establertes o bé planificades, entre EV i les organitzacions afins, Partit Valencianista d’Esquerra (PVE) i ERC. Hom informa dels diversos acostament al partit valencià germà per tal de “crear al País Valencià una força política semblant a l’Esquerra Republicana de Catalunya, federant-se amb ella els partits afins”, així com la intenció de seguir aprofundint en aquest camí d’entesa i confluència. També s’hi posa de relleu l’especial relació amb ERC, establerta “en termes d’extrema compenetració i cordialitat, fins l’extrem que s’ha designat per esta el seu destacat afiliat Jaume Aguadé per tal que servisca d’enllaç entre els dos partits polítics”.

Pel que fa al marc ideològic i d’acció cal remarcar la importància dels plantejaments nacionalistes, amb l’objectiu d’assolir la superació de l’estat espanyol i l’adveniment d’un Estat Valencià associat en una Confederació de Repúbliques Ibèriques; amb la reivindicació, front a la idea d’un país “bilíngüe”, del valencià com a llengua pròpia i oficial - tot i que hom pogués establir algun tipus de cooficialitat, de caràcter instrumental, d’altres llengües –, i l’afirmació explícita de la consideració del valencià com a variant d’una única llengua parlada també a Catalunya i a les Balears i el dret a la “revalencianització” del país.

Els documents del congrés concreten, així mateix, un conjunt de programes sectorials que van des de la política hidràulica a l’ordre religiós – establert sota el principi de la laïcisme - passant per la política forestal o la comercial. Són especialment interessants els plantejaments i objectius referits a la cultura i l’ensenyament on, a partir de l’exigència d’una educació universal i igual per a tots, obligatòria, gratuïta i laica, es fan propostes per a la superació del conflicte lingüístic, o per al tractament de la diversitat a partir de sistemes moderns, innovadors, d’ensenyament-aprenentatge, així com la implantació d’un nou ordre social anticapitalista, amb l’expropiació i repartiment de la propietat de la terra per a la seua explotació directa, el control pels treballadors del sistema de producció de la indústria i del comerç, amb una participació mínima del 40% dels beneficis produïts, beneficis que aniran també a la finançament del retir obrer i dels subsidis d’atur forçós organitzats pels municipis autonòms, així com la potenciació de les explotacions col·lectives o socialitzadores de la terra i de la indústria “sempre i quan aquestes tinguen un caràcter purament voluntari”.

La derrota de la guerra civil i l’establiment del nou règim va comportar la persecució i la destrucció de les organitzacions democràtiques. En conseqüència, aquest projecte polític tan prometedor que havia començat a desenvolupar Esquerra Valenciana és totalment anorreat i els militants valencianistes, com la resta de forces i de militants demòcrates, es veieren obligats a prendre el camí de l’exili - on molts es veurien involucrats en la II guerra mundial i quedarien atrapats en la repressió nazi -, o bé hagueren de patir la implacable repressió franquista: els camps de concentració i els afusellaments, els consells de guerra, la presó, les represàlies...

El fet que el final de la guerra mundial suposés l’establiment de la divisió del món en blocs i la consegüent guerra freda va possibilitar la paradoxa que el govern franquista - tot i el seu recolzament al bàndol nazi-feixista perdedor, amb el qual compartia els principis ideològics essencials - encetés un lent “reconeixement internacional”, amb la signatura dels pactes amb les EUA i amb el Vaticà. Això va suposar, d’una banda, l’ensorrament dels grups que - com l’Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó, pel que fa al País Valencià - havien resistit i havien mantingut, ben precàriament, la lluita armada contra la dictadura. Però, d’altra banda, tot i les condicions d’il·legalitat i la consegüent repressió sistemàtica de totes les forces democràtiques, aquests anys de consolidació del règim i d’“integració a l’òrbita dels països occidentals” havien de suposar també els primers intents, encara molt limitats, de reorganització, de difusió dels seus plantejaments polític i socials, i fins i tot el desenvolupament d’accions d’oposició al règim per part del moviment obrer i de les forces polítiques d’esquerra i democràtiques; i van suposar també l’encetament d’un canvi qualitatiu en el moviment valencianista que havia sobreviscut actuant des d’àmbits culturals minoritaris, com l’associació Lo Rat Penat, tolerats però constrenyits a les estrictes limitacions fixades pel règim.

Podem considerar l’any 1962 com el moment clau que inicia el desenvolupament del modern nacionalisme polític valencià ja que és en aquest any que s’esdevenen dues fites ben emblemàtiques per al moviment politico-social i cultural valencianista: la publicació de l’assaig Nosaltres els valencians de Joan Fuster i la irrupció de Raimon amb la seua cançó “Al vent”. Dues fites fonamentals, ja que el modern valencianisme polític es desenvoluparia bàsicament a partir del mestratge de Fuster com a “intel·lectual orgànic” i de l’activisme cultural impulsat primordialment des del món universitari, amb voluntat de masses i orientat a la joventut, que havia de tenir en el fenomen de la “Nova Cançó” un dels seus vehicles privilegiats. Com a precedent, ja en 1954, s’havia organitzat el primer grup polític nacionalista i valencià de la postguerra, el Front Marxista Valencià, format per joves vinculats a Lo Rat Penat, que després s’integrarien al Partit Socialista Valencia (PSV) i al Partit Comunista d’Espanya (PCE). Ja el 1962 apareix el PSV que es dissoldria en 1968 - amb la integració dels seus membres en partits d’esquerra ja existents com el PCE, o participant en la creació d’altres grups nacionalistes com Germania Socialista (GS) -, és també l’any de la fundació de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) .

Amb els primers anys de la dècada dels 70 s’inicia l’anomenat procés de transició de la dictadura a la democràcia, que va suposar un reviscolament del moviment social i un impuls de la vida política, amb el consegüent creixement qualitatiu de la implantació i la incidència dels partits d’oposició al franquisme i, entre ells, de les organitzacions que vertebraven el nacionalisme polític valencià: així, a més de la continuïtat de la UDPV, apareix el Moviment Democràtic del Poble Valencià (MDPV), organitzat a partir dels eixos bàsics del nacionalisme i el republicanisme, i que el 1971 s’integra al comitè pro FRAP (Front Revolucionari Antofeixista i Patriòtic) i, posteriorment, canvia el seu nom pel de Nova Germania (NG); cal destacar, l’any 1974, l’inici de la implantació al País Valencià el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN.) -que havia estat fundat al Principat de Catalunya el 1969-, el mateix any es constitueix el Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià (PDLPV) i, molt especialment, el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) - en part una refundació de l’anterior PSV - que esdevindria la principal força nacionalista valenciana. D’altra banda, la sensibilitat i les reivindicacions del nacionalisme anaven impregnant també la militància i els programes dels partits de l’esquerra estatal que adopten així mateix formes d’organització relativament autònomes a nivell de País Valencià – de forma destacada el PCE que esdevindria, en 1976, Partit Comunista del Pais Valencià (PCPV). Finalment, cal ressenyar el fet que les diferents plataformes unitàries d’oposició democràtica que van organitzant-se (Junta Democràtica, Consell Democràtic, Taula de forces polítiques i sindicals i Assemblea Democràtica) incorporen dins el seu programa reivindicatiu bàsic, juntament amb les reivindicacions generals d’amnistia i llibertat, l’exigència d’un estatut d’autonomia per al País Valencià.

Tanmateix, les eleccions generals de 1977 - tot i que el conjunt de l’esquerra va ser majoritari al País Valencià - van dibuixar un bipartidisme molt accentuat entre la UCD i el PSOE, mentre que les forces més combatives durant el període anterior en sortien relativament malparades, especialment les forces nacionalistes que - amb el seu partit principal, el PSPV, afeblit per l’escissió d’un sector que va acabar integrant-se dins la coalició d’Unitat Socialista i pels impediments legals posats a la seua coalició amb el Moviment Comunista del País Valencià (MCPV) – restaren sense representació parlamentària; i la dinàmica política subsegüent els abocà a la dissolució generalitzada i a provar, majoritàriament, una estratègia d’integració en els grans partits estatals ( del PSPV dins del PSOE, de la UDPV i el PDLPV dins la UCD) amb l’esperança de “valencianitzar” aquestes formacions majoritàries.

Això però, alguns grups minoritaris de militants nacionalistes de procedència diversa ja s’aplegaven novament, a finals de 1978, per fundar un nou partit nacionalista, el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV). Paral·lelament, el nacionalisme cultural - on cal ressenyar el paper fonamental d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i de la Universitat de València, que esdevendrien els eixos fonamentals de la recuperació lingüística i cultural - es consolidava, s’expandia i assolia un significatiu protagonisme social.

Però la victòria del centre-dreta a nivell de l’estat, havia estat el punt d’inflexió que decantava la transició política per una via plenament reformista, només alterada per la restitució, degudament maquillada, de la Generalitat catalana i del govern Basc – les úniques institucions del nou marc democràtic que provenien de la legitimitat republicana -, anava esbravant tot el procés de mobilització política i social anterior i aconseguia una pèrdua progressiva de l’hegemonia per part de les forces d’esquerra. És des d’aquesta hegemonia dels plantejaments reformistes de l’antic estat franquista i des del marc de l’estat monàrquic que aquest havia previst per a succeir-lo que es va dur endavant el procés d’elaboració i aprovació de la Constitució de 1978. A aquest punt de partida clarament condicionador, cal afegir-hi un procés limitat en primer lloc pel fet que no era desenvolupat per una Assemblea Parlamentària Constituent elegida a l’efecte, sinó que fou el mateix parlament elegit el 1977 qui determinà la necessitat de la seua redacció, de la qual es va encarregar una reduïda ponència parlamentària on no hi havia representació d’importants grups polítics (PSP, grups bascos, ERC) i, en segon lloc, que no va comptar amb el vot favorable de la majoria del poble basc. El resultat va ser un text constitucional on, a més de la pràctica imposició de qüestions bàsiques com el model monàrquic d’estat, continuista de la monarquia restaurada pel franquisme, i l’atribució a les forces armades de la “integritat territorial i l’ordenament constitucional”, amb importants dèficits democràtics com la fixació d’un determinat model de societat, la negació del dret a l’autodeterminació de les nacionalitzats minoritzades per l’estat espanyol, la igualtat jurídica entre les diferents llengües de l’estat opossibilitat d’establir marcs federatius entre comunitats autònomes.

En aquest conext context general, l’anticatalanisme va esdevenir al País Valencià una de les armes ideològiques fonamentals de la dreta per pressionar i intentar arraconar les forces majoritàries de l’esquerra i per aconseguir un afebliment i una degradació dels posicionaments nacionalistes,. L’operació, amb un notable suport mediàtic i amb el funcionament paral·lel d’organitzacions violentes, va assolir clarament el seu objectiu bàsic de manera que, amb les successives concessions de les forces progressistes, el procés de configuració d’un marc autonòmic per al País Valencià es va resoldre, el 1982, amb l’aprovació i posada en funcionament d’un Estatut d’Autonomia que no assolia el sostre competencial dels estatuts de les nacionalitats històriques i es bastia sobre la matriu identitària que havia instrumentalitzat durant la transició la dreta més antinacionalista.

L’abandonament, devaluació o mistificació dels plantejaments nacionalistes dels inicis de la transició per part de les forces majoritàries de l’esquerra espanyola va provocar desencís i abandonaments de militants, especialment al PCPV on això s’unia a l’atac dels sectors més renovadors per part de l’aparat del partit. Al mateix temps hi havia també importants debats d’adequació al nou marc democràtic per part de l’esquerra extraparlamentària, on cal destacar la crisi estratègica que va partir el PSAN. De tot això van sorgir, a l’inici dels vuitanta dues noves alternatives polítiques, d’una banda la coalició Esquerra Unida del País Valencià, que integrava el MCPV, la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i diversos grups independents d’esquerra nacionalista entre els quals sobresortia l’Esquerra Independent de Castelló (EIC), d’altra banda, l’ Agrupament d’Esquerres del País Valencià (AEPV) una formació política unitària que aglutinava els dissidents nacionalistes del PCPV, el sector més possibilista del PSAN i diversos grups independents, socialistes i nacionalistes d’esquerra.

S’encetava així una nova fase política, en la qual es feia evident la necessitat d’una reacció del nacionalisme polític per intentar construir una alternativa política capaç de fer un salt qualitatiu i condicionar la vida del país. El primer pas en aquesta direcció va ser el naixement de la Unitat del Poble Valencià (UPV), constituïda com a coalició electoral del PNPV i l‘AEPV per tal de concórrer a les eleccions generals del 1982, i a la qual ja es va afegir EUPV per a les primeres eleccions autonòmiques de l’any següent.

El relatiu èxit electoral de la UPV, va decidir els grups que la integraven a aprofundir en la seua convergència i esdevenir finalment, a finals de 1984, un moviment unitari – que aniria adoptant progressivament l’estructura clàssica de partit. Aquesta nova formació nacionalista, bastida sobre les bases del nacionalisme popular, de l’esquerra alternativa, la democràcia radical i de base i l’ecopacifisme, va desenvolupar una tasca d’eixamplament organitzatiu nacionalista sense precedents arreu de les comarques valencianes i va aconseguir alguns èxits electorals relatius, a nivell municipal i de representació parlamentària a les Corts Valencianes, en el període 1987-1991, quan va aconseguir dos diputats autonòmics dins la coalició amb la nova Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) que s’havia vertebrat a partir del PCPV-PCE -tot i que aquesta aliança va provocar l’escissió del sector més dretà d’UPV que es va organitzar seguidament com a Partit Valencià Nacionalista (PVN)- també la coalició Esquerra dels Pobles (EP), que UPV va formar amb altres partits nacionalistes d’esquerra acabaria aconseguint representació al parlament europeu.

Tanmateix, la UPV no va aconseguir finalment l’objectiu bàsic d’obtenir un suport electoral suficient per superar definitivament la tradicional marginalització del nacionalisme polític i esdevenir una força que, tot i que minoritària, estigués en condicions d’incidir significativament en la vida política i en les institucions del país. Un objectiu aquest que, tot i que precàriament, si que fou aconseguit pel blaverisme polític, a través de l’opció Unió Valenciana (UV) –que va ser covada sota el paraigües electoral del Partit Popular (PP).

D’altra banda, amb l’establiment de l’autonomia comença un període d’hegemonia del PSPV-PSOE a les Corts valencianes i al govern de la Generalitat Valenciana que es mantindrà fins al 1995. Tot i les importants mancances i insuficiències de la política desenvolupada pels socialistes en aquest temps, l’engegament de l’estatut d’autonomia va significar la institucionalització d’un espai polític i social autònom, i l’aprovació de la Llei d’Ús i ensenyament va suposar la possibilitat de dur endavant un tímid procés de recuperació i normalització lingüística que, tot i l’escasa voluntat política socialista per desenvolupar-la plenament, la seua incidència reduïda quasi exclusiva a l’àmbit de l’ensenyament i la cultura i el manteniment d’una ambigüitat calculada quant a la identitat de la llengua, va frenar els intents de segregació lingüística i va fer augmentar la valoració i l’ús de la llengua.

Finalment, en aquest període EUPV es consolida com a principal força alternativa d’esquerres, alhora que va incorporant al seu programa plantejaments nacionalistes i es desenvolupa una tendència nacionalista entre la seua militància.

D’altra banda, durant aquesta dècada continua l’activitat de les organitzacions independentistes. Així, el PSAN treballarà per dur endavant la plataforma electoral Catalunya Lliure (CL) a la vegada que organitza, juntament amb Independentistes del Països Catalans(IPC) el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que s’escindeix el 1987 per l’enfrontament entre els dos partits fundadors. Els primers anys vuitanta apareix el Partit Comunista dels Valencians (PCV), que acaba integrant-se en el sector MDT vinculat a IPC. Paral·lelament hi ha l’organització Terra Lliure (TL), fundada el 1979 a partir de grups armats preexistents, que ha partir de la seua refundació en 1985 mantindrà relacions amb les esmentades formacions polítiques independentistes; el 1989, arran d’un seguit de detencions, hom entra en un procés de dissolució que culmina el 1992 amb l’abandó definitiu de les armes per part de TL i el replegament de l’MDT. Un sector important de la militància independentista va ingressar a ERC, al País Valencià alguns i algunes d’aquests militants es van incorporar a ERC o al BNV i alguns altres ho van fer, més tard, al projecte d’EV.

Als primers anys noranta s’esdevé una profunda inflexió política i social originada pels canvis radicals que es produïen a nivell mundial, derivats de l’esfondrament del bloc de països de socialisme real, amb l’establiment consegüent d’una hegemonia absoluta del model econòmico-social i ideològic neocapitalista i amb l’aparició de conflictes, sovint de base nacionalista, especialment a l’àrea dels balcans. Al País Valencià i a l’estat Espanyol, assistim a l’esgotament del projecte de govern socialista - com a conseqüència, entre altres raons, de les vagues contra la política econòmica i social del govern, dels desemmascarament del GAL o del refús als múltiples casos de corrupció - que culminaria amb a l’arribada de la dreta al poder.

Aquest panorama global de crisi dels valors i els models de l’esquerra va incidir plenament en l’evolució de la UPV, que va iniciar un progressiu canvi estratègic en el sentit d’arraconar i abandonar els posicionaments més esquerrans i alternatius per intentar situar-se en un centre-dreta homologable amb Convergència i Unió – formació amb la qual va formalitzar una aliança per a les eleccions europees -, a la vegada que es produïa també l’esporgament dels elements més rotundament catalanistes per tal d’anar assumint l’àmbit nacional d’un “valencianisme estricte”, cosa que va comportar fins i tot uns primers acostament a grups pertanyents o provinents del blaverisme –una estratègia que, d’altra banda, també desenvolupava de forma molt més rotunda i estructurada el PVN. Aquesta deriva de la UPV cap a la dretanització i la regionalització va portar a l’abandonament de militants dels sectors més esquerrans i ecopacifistes del partit.

Les eleccions autonòmiques de l’any 1995 suposen la fi del període de govern socialista i l’accés de la dreta al poder mitjançant la configuració d’un pacte postelectoral entre el PP i UV. Aquesta hegemonia conservadora, encarnada en el PP, s’ha anat ampliant en les eleccions posteriors, tant a nivell estatal com autonòmic, fins a concretar-se en les actuals majories absolutes. Aquelles eleccions de 1995 van suposar també la formalització, entre la UPV i el PVN, de la coalició Bloc Nacionalista Valencià (BNV), sense que això permetés aprofitar la debacle socialista i assolir la representació parlamentària. A nivell cívic, el 1995 va ser, així mateix, l’any del naixement del Bloc de Progrés Jaume I, impulsat des d’ACPV.

El 1998, fent un altre pas en el nou procés de convergència política del nacionalisme, el BNV és constituïa en federació de partits, afegint-hi la formació política Nacionalistes d’Alcoi als partits de la coalició inicial. Paral·lelament, i des de la constatació de “l’estat d’emergència nacional en què ens trobem, del desmembrament social, de la destrucció del patrimoni comú, tant del medi ambient com de la propietat pública, dels atacs de la dreta i de l’espanyolisme...” en què l’hegemonia de la dreta governant havia situat el país, un grup de nacionalistes d’esquerra decidia recuperar i actualitzar la històrica Esquerra Valenciana, amb la intenció d’aportar així els seus esforços al projecte unitari i plural que creien veure representat al nou Bloc Nacionalista Valencià.

Tot i que els partits fundadors del BNV no van arribar mai a acceptar la incorporació d’Esquerra Valenciana com a membre de ple dret dins la federació i només hi van admetre la seua presència com a observador, l’organització nacionalista d’esquerres i els seus militants van mantenir una adhesió permanent al projecte unitari i plural que suposava el BNV - sense renunciar als seus propis plantejaments polítics, ni a fer-los públics sempre que ho considerassen necessari -, es van integrar en la seua estructura organitzativa i van treballar en el seu eixamplament, en la defensa dels seus plantejaments polítics.

A gener de l’any 2000 es va celebrar el Congrés Constituent del Bloc Nacionalista Valencià, que l’havia de convertir en moviment unitari, democràtic i plural del nacionalisme valencià. Per tal de participar-hi, Esquerra Valenciana va congelar temporalment la seua organització i els seus militants van haver de gestionar l’ingrés individualitzat al BVN. Al·llarg de tot el procés congressual es va manifestar clarament, per part del nucli dur de la direcció, una posició totalment contrària a consensuar cap proposta política o organitzativa que provingués d’EV i a integrar cap representant d’aquest partit en els òrgans de direcció. Finalment, EV va haver de presentar les seves pròpies candidatures alternatives al secretariat general, on va assolir al voltant d’un 15% dels vots, a la presidència de dues de les comissions sectorals , on va obtenir més del 30% dels vots, i al Consell Nacional on, per tractar-se de llistes obertes, van aconseguir l’elecció de dos dels seus candidats, mentre que diversos militants més quedaren junstament després del tallque separava els elegits dels candidats que quedaven en reserva.

D’acord amb els estatuts del BVN, Esquerra Valenciana va presentar la seua sol·licitud de reconeixement com a partit membre del BNV per tal que fos debatuda al primer Consell Nacional, que es va celebrar el dia 17 de juny de l’any 2000. Malgrat que la proposta no comptava amb l’informe favorable de la Comissió Executiva nacional, el reconeixement d’EV va comptar amb 66 vots a favor, front a 30 en contra i 33 abstencions; tanmateix, l’exigència estatutària dels 2/3 favorables sobre els vots emesos va impedir la seua aprovació. El 4 de juliol següent, la Comissió Executiva d’EV s’adreçava al Consell Nacional del BNV i li manifestava la seua voluntat de superar “l’actual estat de la qüestió, debatent amb tota la flexibilitat que calga les divergències (...) encarant sense condicionament la problemàtica que suposa l’existència d’una organització política que ha de conjugar equilibradament la necessitat d’actuar amb coherència programàtica, fruit del màxim consens de les forces que la integren, i a la vegada ha de reflectir en el seu interior i de cara a la societat el seu pluralisme real”, i proposant “l’obertura d’un procés de desbloquejament i de negociació amb l’organisme més adient ... amb l’objectiu d’aclarir qualsevol malentès, i fixar les condicions que facen possible la nostra plena integració al BLOC”. No va haver-hi cap resposta per part dels òrgans de direcció del BNV i, finalment, el més de novembre es va notificar a tots els signants de la petició de reconeixement d’EV com a partit integrant del BNV el termini de cinc dies per abandonar EV o en cas contrari serien donats de baixa del Bloc, com així va ser.

Aquest foragitament d’Esquerra Valenciana per part dels dirigents del BNV, ha posat de manifest les limitacions d’un projecte que desitjàvem que fóra plural i amb vocació d’aglutinar el nacionalisme polític valencià i s’ha revelat simplement continuista de la deriva política que havien desenvolupat en els darrers temps la UPV i el PVN, una estratègia entossudida en “desllastrar-se” dels continguts propis de l’esquerra i del nacionalisme de matriu catalanista, una evolució que, certament, encara entra en contradicció amb amples sectors de la seua militància, cosa que comporta de vegades plantejaments ideològics i programàtics foscos, contradictoris i/o vergonyants de la seva direcció política.

Esquerra Valenciana seguirà considerant bàsic el treball unitari amb totes les forces nacionalistes valencianes i de segur que aquí trobarem espais comuns amb els companys del BNV, sempre que acabe estabilitzant el seu posicionament en l’espai polític de centre democràtic sense llastres massa dretans i anticatalanistes. Però, a partir d’ara l’eix prioritari de l’actuació política d’EV serà - d’acord amb el seu alineament amb les tradicions de l’esquerra emancipadora i des de la necessitat de reformular l’ideari de transformació social a partir de posicions no dogmàtiques, arrelades en la diversitat del pensament progressista, des de les escoles del socialisme, l’ecopaficisme i l’ideal·llibertari - el treball per la vertebració de l’esquerra nacionalista al País Valencià i la seua convergència amb l’esquerra nacionalista del conjunt dels Països Catalans, com a ingredient indispensable per a l’alliberament nacional i social del nostre poble.

Propostes per una alternativa civilitzatòria: des de la renovació de l’esquerra i el nacionalisme d’alliberament.

Per a l’esquerra i els moviments d’alliberament, el segle XX resulta extraordinàriament alliçonador, tant pel que fa als avenços assolits en la seua lluita per dur endavant projectes de transformació política i social com per les seves fallides i per la capacitat de transformació i de restabliment la hegemonia ideològica per part del capitalisme dominant.

Les dues guerres mundials i la subsegüent divisió del món en dos blocs antagònics varen aconseguir la subordinació del proletariat als interessos i plantejaments de les seves respectives burgesies nacionals i van provocar el cisma del moviment socialista internacional, amb l’abocament del sector social-demòcrata en una estratègia estrictament reformista del model de societat capitalista i al desenvolupament, per part de les organitzacions comunistes, d’un model de socialisme llastrat per una perspectiva economicista - de creixement merament quantitatiu i manca de control obrer sobre els mitjans i el procés de producció - i autoritària, basada en l’absoluta estatalització i la conseguent conformació d’una élite burocràtica que dirigia el procés des de l’opacitat i l’exclusivitat en l’exercici del poder.

La fallida final del model “soviètic” s’ha volgut presentar com la invalidació absoluta de qualsevol marc teòric i programàtic alternatiu a la simple glorificació del capitalisme com a fase final de l’evolució de la humanitat, com una fase terminal on ja només hi cap l’actual “procés de globalització”, vertebrat a partir de la proposta ideològica que coneguem com a “pensament únic”, on les alternatives polítiques són substituïdes per una uniformització “possibilista” en la qual·l’única opció que resta és la de triar-ne “el millor gestor”, de manera que la política esdevé en la pràctica una tasca de gent experta, professional, que controla la informació i centralitza les decisions, buidant de contingut la democràcia.

Tanmateix, potser no han estat mai tan grans com ara les contradiccions d’aquest sistema: s’engrandeix la insultant diferència entre els països rics i l’anomenat tercer món, on s’estén la manca de perspectiva de qualsevol tipus de progrés, l’aculturització que combina el seguidisme imitatiu dels patrons occidentals amb l’avenç dels fonamentalismes, l’exhauriment de les riqueses naturals i la sobreexplotació de la força de treball, el creixement demogràfic incontrolat acompanyat de l’augment de les fameres i les plagues ... I, dins dels mateixos països privilegiats, s’aguditzen les bosses de pobresa extrema (l’anomenat quart món), creix la problemàtica de la immigració i la seua rècua d’intolerància i xenofòbia, segueixen ben vigents els conflictes bèl·lics, més o menys localitzats, els governs antidemocràtics, la repressió de les dones, els sistemes policials... Per això, potser també ara més que mai, cal que l’esquerra que no renuncia a la transformació social reformuli una alternativa global a aquest sistema neocapitalista, des d’un procés rigorós de reflexió crítica sobre el camí fet i de reconeixement dels dèficits existents per tal d’acarar la complexitat de l’actual societat, tan carregada d’un potencial progrés civilitzatori com de capacitat autodestructiva.

Amb la revolució burgesa, que feu nàixer l’actual societat democràtica occidental, s’expressa el reconeixement de l’individu com a ésser lliure i per això subjecte primari de la sobirania política, front a les societats “d’antic règim” on l’individu se subsumia totalment al grup de pertinença, el poder era monopolitzat per una persona o per un grup privilegiat i es legitimava per uns suposats trets superiors -aristocràtics-, per la voluntat divina o per la imposició militar. Contràriament, amb l’afirmació de la igualtat, la llibertat i la fraternitat entre els éssers humans - que resumeix i sintetitza la declaració dels drets humans - hom establia que origen del poder rau en cada persona i s’expressa col.lectivament a través de l’agregació de totes elles en l’exercici de la sobirania nacional-popular.

La classe obrera emergent, en un procés d’autonomització respecte de la ideologia burgesa dominant, va qüestionar tant l’efectivitat real dels drets individuals com la convergència dels individus en una nació-estat que fos l’expressió del interessos comuns a tot el poble, i hi va contraposar una alternativa ideològica i política que proclamava el caràcter merament formal d’aquest marc democràtic, com a expressió de l’hegemonia ideològica i política de la burgesia i ocultació de l’explotació de les classes populars en la societat capitalista; tot i afirmant que, en aquesta situació, la defensa d’interessos nacionals comuns i enfrontats a d’altres nacions venia a ocultar l’autèntic enfrontament que travessava la realitat de cada nació, la lluita de classes. Afirmant, en definitiva, que calia la superació de la divisió de la societat en classes dominants i classes oprimides perquè es pogués realitzar plenament la democràcia.

Però aquesta alternativa proletària partia dels mateixos principis proclamats per la revolució francesa i el que plantejava era el seu aprofundiment, per transformar-los de “formals” en “reals”. A partir d’ací, el moviment obrer primigeni, vertebrat des del socialisme utòpic i l’anarquisme, hi va posar l’accent en l’individu com a agent encarregat de realitzar aquells drets i llibertats humans mitjançant l’eliminació de l’explotació econòmica i l’alienació ideològica i política exercida per la burgesia i el seu estat; mentre que el socialisme i el comunisme de base marxista, que van hegemonitzar després el moviment obrer, privilegiava la classe com a subjecte revolucionari i plantejava com a objectiu fonamental·la conquesta de l’estat per tal de socialitzar el mitjans de producció i desenvolupar el canvi social i civilitzatori que possibilités la seua extinció.

D’acord amb això, un dels àmbits primordials d’aquesta reflexió ha de ser la relació dialèctica entre individu i grup de pertinença (nació, classe, comunitat religiosa...). Una qüestió que, tal i com ja hem apuntat, ha estat una de les causes que més han contribuït a la fallida del “bloc soviètic”: a partir de la subordinació total de l’individu al grup, de la postergació dels interessos individuals (dels seus drets, de les seves aspiracions d’alliberament personal...) als interessos de classe, el model de “socialisme real” va derivar fatalment vers la suplantació de la classe pel partit (representant orgànic, avantguarda política de la classe obrera) i vers el monopoli, per part del partit, dels aparells de l’estat per tal d’exercir la dictadura del proletariat. Aquesta submissió de l’individu als “interessos col·lectius” va comportar, doncs, l’ajornament i la repressió de les llibertats individuals i l’explotació de masses de població com si fossen un mer instrument o recurs per l’assoliment de la “futura societat sense classes”. En definitiva, un projecte llastrat per un plantejament economicista, que condicionava la transformació social al creixement de les forces productives i per un pensament de poder, que concebia l’estat com el·lloc privilegiat, sinó l’únic, del canvi revolucionari i que - lluny d’encaminar-lo vers la seua extinció - va derivar en una plena i despòtica estatalització de la societat a mans de l’”élite” burocràtica de partit.

A partir d’aquí, la formulació d’una nova alternativa político-ideològica d’emancipació hauria de recuperar els plantejaments més vius i innovadors del marxisme - silenciats, interromputs, marginats..., pel reduccionisme teòric dominant; tenallats entre l’ortodòxia estalinista i la subordinació social-demòcrata al discurs burgès i als plantejaments anatemitzadors de la guerra freda - com són alguns plantejaments de l’austromarxisme, R. Luxemburg, K. Korsch, G. Lukács, A. Gramsci, l’escola de Franfurt, R. Bahro... - i ampliar-los amb les aportacions d’altres perspectives teòriques com ara l’anarquisme, la democràcia radical, el nacionalisme d’alliberament, l’ecopacifisme...

Un eix bàsic d’aquesta nova proposta ha de ser, doncs, la consideració de la democràcia com a valor substantiu, la seua ampliació i el seu aprofundiment radical a partir de considerar l’alliberament individual i l’alliberament col·lectiu com a dues realitat paral·leles i indestriables. Hem de considerar el fet que el desenvolupament, l’eixamplament, del marc democràtic ha estat producte de la lluita de les classes populars front als plantejaments sistemàticament restrictius de la burgesia dominant: És aquesta lluita la que va aconseguir el sufragi universal, l’eixamplament del pluralisme polític ( la lluita pel reconeixement legal de les organitzacions obreres, nacionalistes d’alliberament...), la consolidació dels règims republicans, la igualtat de drets polítics i socials de les dones, de les minories, els drets civils, el reconeixement del dret dels pobles oprimits a l’autodeterminació, la llibertat de consciència, l’abolició dels treballs forçats i de la pena de mort, l’establiment de xarxes de serveis públics universals i de sistemes de protecció social...

Un altre eix bàsic de reflexió el constitueix l’ús de la força com a eina per resoldre els conflictes entre grups antagònics. És ben coneguda l’apel·lació marxista del paper de la violència com a motor de progrés i de canvi social, com a “llevadora de la història”. Això però, aquesta afirmació s’ha de matisar, relativitzar i contextualitzar, des de la complexitat que presenta el desenvolupament del pensament i l’acció del moviment obrer. Així, tot i les dificultats d’un marc polític restrictiu que prohibia les organitzacions polítiques proletàries o constrenyia la seua acció, el moviment socialista es va oposar des del principi a tota alternativa revolucionària que s’assentés en posicionaments “dogmàtics” o “enfurismats”, que plantegés l’exclusió, o menystingués, les actuacions dintre del marc legal, d’eixamplament del marc democràtic..., va combatre tot model conspiratiu que l’allunyés de les masses o que privilegiés el “terror individual”. I això caracteritza no només el sector que anirà adoptant un posicionament social-demòcrata, sinó també el revolucionari o bolxevic, que tot i mantenir una valoració merament instrumental respecte de la “democràcia burgesa” - com instrumental era també la seua assumpció de la lluita per l’alliberament nacional – abonarà alternatives complexes que combinaven la lluita violenta amb la pacífica, així com estratègies polítiques de convenciment i d’aliances del proletariat amb les altres classes populars, encaminades a eixamplar el marc democràtic de drets i llibertats. També dins el moviment anarquista trobem l’acostament i/o recolzament actiu a plantejaments polítics de partits democràtics radicals com, per exemple, la cooperació i vinculació que va existir entre determinats sectors cenetistes i ERC.

Amb l’esclat de les guerres mundials, el naixement de la Unió Soviètica i la consolidació de la divisió del món en dos blocs, dins l’esquerra revolucionària dels països occidentals es van desenvolupar en aquest àmbit importants reflexions que aprofundien en la complexitat del canvi de societat com a crisi civilitzatòria i en la relació entre democràcia i socialisme. Resulten ben suggestives aportacions com les d’A. Gramsci, estructurades al voltant dels conceptes d’hegemonia político-ideològia i de bloc nacional-popular, que apunten cap a la superació d’aquells dèficits economicistes i democràtics per dissenyar una alternativa compartida pel conjunt de les classes populars i basada en la configuració i el protagonisme d’una potent societat civil. També des del bloc “soviètic”, van anar apareixent plantejaments de crítica del sistema elaborats des dels posicionaments teòrics de l’esquerra, com per exemple els de R. Richta o els de R. Bahro.

Paral·lelament a aquests elements d’articulació d’un model democràtic alternatiu trobem, també des de l’inici del moviment obrer internacional, l’existència d’una component pacifista que deriva de la valoració de les guerres com a recurs per dirimir els interessos antagònics entre les classes dominants de les diferents nacions. Un plantejament que anava lligat a la disjuntiva entre la lleialtat primordial a la classe o a la nació, que va produir importants mobilitzacions de la classe obrera i de les classes populars, d’enfrontament a conflictes armats de tipus colonial – com en el cas de la intervenció espanyola al nord d’Àfrica - i que va fer tan traumàtic l’alineament de la classe obrera i les classes populars de cada país amb les respectives burgesies durant la primera guerra mundial, va influir poderosament en el naixement de la Unió Soviètica i en la subsegüent escissió de la internacional comunista.

La segona guerra mundial va suposar un salt qualitatiu pel que fa a la universalització de la pau com a valor positiu i essencial. Això és així, d’una banda, per l’estratègia de destrucció indiscriminada i carnatge en massa de la població civil, que culmina amb l’aparició de l’arma nuclear que establia per primera vegada la possibilitat de l’extermini total de la humanitat i, d’altra banda, per la degradació política i moral - la infàmia institucionalitzada - que va suposar la pràctica del genocidi, l’holocaust nazi. A partir d’aquí els principis pacifistes, però també la seua pràctica, han esdevingut una qüestió vital, indefugible per a qualsevol alternativa política i social de progrés.

En aquest sentit existeixen ja algunes fites que no podem deixar de tenir en compte atesa la seua influència en el canvi de les mentalitats i les pràctiques polítiques i socials transformadores que han estat capaces de generar: la lluita per independència de l’Índia desenvolupada entre d’altres plantejaments pel de la no-violència preconitzat per Gandhi, l’oposició a la guerra de Vietnam, l’extensió del moviment d’objecció de consciència i d’insubmissió respecte del servei militar...

Aquesta salt qualitatiu dels valors del pacifisme, derivat de la possibilitat real d’aniquilament de la humanitat, ha establert una relació cada vegada mes estreta i fèrtil amb els plantejaments de l’ecologisme, basat en la possibilitat real d’aniquilament de la vida al planeta que comporta el model de societat actual, de manera que l’ecopacifisme ha esdevingut un dels plantejament emergents més potents i susceptibles - juntament amb altres moviments polítics i socials com el feminisme, els moviments per la igualtat i el respecte a la diversitat (de les minories ètniques i culturals, de la lliure opció sexual...), per la solidaritat amb els pobles i els sectors socials més oprimits... - de convergir amb l’esquerra emancipadora en l’objectiu de bastir una alternativa civilitzatòria al sistema neocapitalista dominant.

Una alternativa que, superant les mancances i els errors anteriors, s’haurà de bastir des de la consideració que els drets i llibertats de les persones i els drets i llibertats dels grups (de les classes populars, de les nacions...) són valors universals que van units indestriablement i cal desplegar-los a l’uníson en el marc d’una democràcia participativa, basada en la igualtat i en la solidaritat. En definitiva, considerem que la lluita per la seua consecució d’aquest canvi civilitzatori és un procés dialèctic on potser hi hagi moments en què l’ús de la força esdevingui inevitable perquè se’ls oposi la violència institucionalitzada des de marcs polítics i socials antidemocràtics i reaccionaris, però exigeix, per a la seu real acompliment, el recurs al diàleg i la negociació, al convenciment i a l’acord en un marc democràtic de decisions.

Dins aquest desplegament paral·lel de lluita per l’alliberament individual i per l’alliberament col·lectiu, els dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides hi constitueix un altre àmbit fonamental. En anàlisi de l’evolucio ideològica i politica de l’esquerra ja hem ressenyat la seua consideració de la nació, i del nacionalisme, com a construccions ideològiques i polítiques que cimentaven l’hegemonia de la classe burgesa dominant, perquè sobreposaven uns suposats interessos interclassistes, nacionals i enfrontats als d’altres nacions antagòniques a la unitat de la classe obrera internacional i a la centralitat de la lluita de classes. Però aquest posicionament primari, que atorga un caràcter merament instrumental a la qüestió nacional, és matisat i enriquit per l’evolució de la pràctica i la reflexió del conjunt de l’esquerra, de la mateixa manera que hem vist que passava amb la consideració formal del marc político-social democràtic i amb el paper del pacifisme dins l’estratègia de canvi social que havia de protagonitzar la classe obrera.

La revalorització política i ideològica del paper de la problemàtica de l’opressió nacional per part de l’esquerra s’esdevé com a conseqüència de la praxis: el modern concepte d’estat-nació era, efectivament, el principal instrument de les burgesies nacionals per constituir una unitat econòmica i política capaç de desenvolupar el model social capitalista i afermar la seua hegemonia ideològica, així com per poder competir amb les altres burgesies nacionals pel mercat mundial, i això duia de manera inexorable cap a plantejaments imperialistes, de projecció de domini i colonització sobre d’altres pobles. Aquesta opressió havia de comportar, així mateix, la lluita d’aquests pobles sotmesos per assolit el seu alliberament nacional, que van concloure amb els processos de descolonitzacióiniciats al segle XIX i prolongats al·llarg del segle XX, i al reconeixement internacional del dret a l’autodeterminació.

Aquests conflictes nacionals, que sovint partien de la doble opressió nacional i de classe que sofrien les poblacions dependents, va revelar una forta simbiosi amb la lluita obrera i popular als països desenvolupats i va congriar un fort sentiment compartit de solidaritat. Així que la component nacional va esdevenir un factor important en el desenvolupament dels principals processos revolucionaris anticapitalistes, com podem veure en el procés de trànsit de la Rússia Tzarista a l’Estat Soviètic i en la posterior consolidació i defensa de la URSS, o en el procés similar desenvolupat a la Xina; va constituir l’ingredient bàsic en la instauració de sistemes político-socials de matriu socialista en països que s’alliberaven de dependències colonials, com Cuba o Vietnam; finalment, diverses formes d’hibridació de socialisme i nacionalisme d’alliberament va impregnar els sistemes polítics d’una part important del tercer món, com les repúbliques panaràbiques o la majoria dels països no-alineats...

Aquesta praxis va anar generant una reflexió més complexa i central, a partir dels plantejament esquemàtics de Marx i Engels, conformant un entramat teòric de formulacions com les elaborades per l’austromarxisme (Kautski, Bauer, Renner...), Rosa Luxemburg, Lenin, o les diverses aportacions que va generar l’esquerra catalana –ERC. PSUC, POUM...- durant la república i, una vegada més, Gramsci i el seu projecte de bloc hegemònic nacional-popular.

La darrera dècada del segle ha estat un període de particular efervescència dels conflictes nacionals. Aquest procés d’emergència del problema nacional, que ha tingut una importància especial a l’àmbit europeu - relacionat també amb l’esfondrament del bloc soviètic i la crisi general dels plantejaments de l’esquerra - ens aporta un conjunt d’experiències que haurem d’analitzar detalladament.

Una primera constatació evident és que l’auge reivindicatiu per part de les nacions minoritzades és paral·lel a la crisi dels estats-nació nascuts amb la revolució burgesa, que ja no són instruments vàlids per garantir el progrés econòmic ni político-socials perquè l’evolució de la societat neocapitalista ha superat, en àmbits essencials de l’economia i de la política, els marcs de decisió estrictament estatals i els ha transvasat a organismes transnacionals o internacionals. D’altra banda, la conformació de grans superpotències (en l’actualitat fonamentalment els Estats Units i Japó), amb la seua influència i procés de satel·lització dels països més petits i/o la necessitat de competir amb elles i reequilibrar el poder a nivell mundial, han creat una dinàmica imparable d’àrees de convergència entre diversos estats, d’associació primordialment econòmica però també, progressivament, amb components polítics i socials. L’exemple més acabat i rellevant d’això el tenim amb la Unió Europea. Aquesta pèrdua de sobirania, absorbida per instàncies econòmiques i polítiques superiors, ve a demostrar el caràcter obsolet que presenten avui els clàssics estat-nació.

El model nacional burgès s’havia instaurat sobre la base de la generalització d’uns trets nacionals uniformes ( la llengua, la cultura, el dret, la interpretació d’una història compartida...), acompanyada de la marginació a l’àmbit privat i la voluntat d’assimilació de totes aquelles comunitats preexistents que s’assentassen sobre una identitat nacionalitària diferent de l’establerta com a representativa de l’estat. Ara, amb el seu esgotament històric, els estats-nació s’enfronten a la revitalització de les nacionalitats minoritzades, que els erosionen també des de la base amb l’exigència del reconeixement de la pròpia sobirania i del seu protagonisme no mediatizat en la definició d’un nou model d’organització política internacional capaç d’assegurar l’exercici de les llibertats individuals i col·lectives, i el progrés econòmic, polític i social. És per això que el nacionalisme d’alliberament constitueix avui, front als intents de perpetuació d’un model nacional ineficaç i retardatari, un factor essencial de progrés i de modernitat.

Aquesta revifalla de les reivindicacions nacionals és un fet especialment rellevant i extens dins la Unió Europea, el marc geopolític on ens integrem, amb processos d’alliberament nacional que constitueixen qüestions polítiques de primer ordre, com l’afermament nacional del poble flamenc, l’avenç en l’autogovern d’Escòcia i Gal·les, l’obertura de vies de negociació per al reconeixement dels drets nacionals del poble cors, la consolidació de l’autogovern i l’avenç en la reivindicació del seu eixamplament i en la consecució del reconeixement del dret a l’autodeterminació a Euskadi, Galícia o els Països Catalans, el procés de pacificació i d’autodeterminació nacional a Irlanda del Nord...

D’avant d’açò, les nacions dominants de l’Europa occidental plantegen la construcció d’una Europa dels Estats que les propose com a úniques identitats bàsiques del nou marc polític multinacional i seguesca negant el dret a la sobirania dels pobles que fins ara estat minoritzant. Per això intenten presentar els seus posicionaments com a “neutres” des del punt de vista nacionalista, com a merament “constitucionalistes” i integradors, plantegen la generalització dels seus trets identitaris al conjunt del·la ciutadania de l’estat com una qüestió “natural” i que cal conrear, defensar i projectar a la resta del món; i intenten fer passar la seua acció uniformitzadora i repressora de segles - ben activa encara des de tots els ressorts del poder - com si hagués estat i/o com si fos una evolució espontània, el fruit de l’estricta voluntat de la població. Contràriament, hom intenta reduir les identitats nacionals per ells minoritzades a simples recialles etnogràfiques, tocs identificatius plenament subsidiaris d’aquells que aporta la nació comuna, curiositats i exotismes “a protegir”...; i desqualificar els plantejaments del nacionalisme d’alliberament com a interpretacions subjectives de la història i mistificacions de la realitat, com a posicionaments que cal combatre per ser essencialment reaccionaris, aïlladors i fins i tot totalitaris. L’estat Espanyol n’ha estat sempre un bon exemple de tot això però des de l’agudització - en els darrers anys - del conflicte basc, l’estratègia del nacionalisme espanyolista ha anat assolint proporcions especialment virulentes. Ara no només s’imposa implacablement la invisibilitat de la diversitat nacional existent a l’estat, i la projecció d’una visió perfectament uniformitzada de cara a l’exterior - basada en una caracterització plenament essencialista de la nació espanyola - mentre de cara a l’interior s’estigmatitzen els nacionalismes d’alliberament com a retrògrads, localistes, xenòfobs i insolidaris; sinó que s’ha passat a la pura i simple criminalització del conjunt de les forces nacionalistes, a l’intent de negar-les tota la legitimitat democràtica.

Però a la vegada que la problemàtica nacional assoleix una important centralitat dins el procés de transformació política econòmica i social a nivell mundial, es revela també la seua extraordinària complexitat. Efectivament, un acostament global a la situació actual respecte dels processos d’opressió i d’alliberament nacional ens mostra una gran diversitat de situacions, de conflictes actius que afecten el conjunt de les regions del planeta i que presenten desenvolupaments ben divergents: no és el mateix Txetxènia que el Tíbet, els països bàltics que els balcànics, Irlanda que el Quebec, Ruanda i Burundi que el Sahara Occidental, Timor que Palestina...
Una primera qüestió important és constatar el fet que quan els processos reivindicatius d’alliberament nacional s’han imbricat en contextos d’auge democràtic, com la descolonització portuguesa arran de la revolució, les nacions emancipades de la URSS durant el període reformista de Gorbatxov (països bàltics, caucàsics, asiàtics, Ucraïna...) o la separació pactada de Txèquia i Eslovàquia, el reconeixement i l’exercici de la sobirania s’han produït pacíficament, sense trencaments de la cohesió nacional..., i han assolit un estatus internacional ple, sense retorn.

En canvi quan la qüestió nacional s’ha abordat des d’àmbits polítics deficitaris quant als mecanismes democràtics i/o mitjançant processos hegemonitzats des de posicionaments autoritaris, fonamentalistes (religiosos...) o militaristes, els conflictes ha derivat generalment en una situació de desvertabració nacional i subordinació ha interessos internacionals, i han acabat constrets en una sobirania tutelada des de les grans potències (ex-Iugoslàvia) o en un bloquejament i una repressió sagnant (Txetxènia). Sembla prou encertat de dir que també pel que fa als conflictes d’alliberament nacional, el recurs a la força, a l’enfrontament violent, és inversament proporcional a l’espai de llibertat, a les possibilitats de resoldre el problema democràticament, que - això és fonamental - el seu desenvolupament exigeix sempre el protagonisme directe del poble, i que la seua conclusió definitiva exigeix una sortida democràtica, en un marc pacífic i de diàleg on, d’una manera o altra, hi calen mitjancers externs, padrinatges i reconeixement internacionals.

Una altra qüestió bàsica és constatar és la impossibilitat d’establir patrons acabats per encarar-nos al reconeixement de l’existència d’una nació o l’establiment dels marcs polítics per a l’exercici de la seua sobirania: la reunificació política alemanya s’ha legitimat no només en el seu curt precedent com a estat unit i diferenciat, sinó sobretot pel reconeixement d’una identitat com a poble - emmarcada en trets ètnics i culturals – i tanmateix aquests mateixos factors són també compartits àmpliament amb Àustria i amb altres territoris europeus sense que d’això se n’haja derivat la mateixa voluntat d’integració política; així mateix es pot establir una àmplia base ètnica i cultural entre la majoria dels pobles balcànics que formaven l’antiga Iugoslàvia, però d’altres factors – molt destacadament la religió – els han enfrontat irreductiblement.

D’altra banda, moltes identitats nacionals consagrades pels estats moderns s’han constituït, paradoxalment, com a conseqüència dels repartiments colonials entre els diversos imperis occidentals, cosa que suposava sovint l’esquarterament o l’agrupació d’unitats ètniques preexistents; però els resultats finals d’això han estat ben diferents ja que de vegades han generat una consciència nacional “ex novo”, traduïda en una lluita per l’autodeterminació i la independència, com són bons exemples els conflictes del Timor Oriental o del Sahara Occidental, mentre que d’altres vegades els nous estats s’han enfrontat a reivindicacions de secessió, com els conflictes de Nigèria i Biafra, o d’Etiòpia i Eritrea que denoten la seua artificialitat; i encara cal considerar el fet que moltes vegades aquestes “noves nacions” s’han bastit a partir d’una consciència d’identitat diferenciada de base criolla, i s’ha sobreposat a les poblacions indígenes (normalment en un estadi de consciència pre-nacional, , tribal) que ja habitaven aquell territori abans de la colonització, que han estat doblement explotats i reprimits en la seua identitat col·lectiva durant la colonització i ara han de seguir lluitant pel reconeixement de la seua identitat diferenciada i pel dret al territori que conforma el seu espai vital.

Finalment, cal considerar el paper primordial que, juntament amb la població, juga el territori en la configuració d’una realitat nacional. Aquest binomi població-terra ha estat sempre una important font de conflictes internacionals, que al·llarg de la història han expandit i han encongit els diferents països deixant sovint, dins les noves fronteres d’un estat, bosses aïllades de població nacionalment diferenciada a - un bon exemple d’això serien els hongaresos escampats per Romania, Sèrbia, Polònia...-, d’altres vegades ens trobem amb l’enfrontament de dos o més pobles que habiten indestriablement un mateix territori sobre el qual creuen tenir tots suficient legitimitat històrica per reclamar-lo –seria el cas paradigmàtic de l’enfrontament entre els israelians i els palestins -, i encara podem trobar importants masses de poblacions transvasades a un altre àmbit nacional per diverses raons –deportades, exiliades, emigrades per pròpia voluntat, cercant una millora econòmica i social –, que es troben immergides en una societat que considera els seus integrants com a ciutadans de segona, mancats de determinats drets civils i polítics si provenen d’un altre estat, objectes d’una marginació que els impedeix d’integrar-s’hi plenament i/o de manca de reconeixement del dret a mantenir els seus trets identitaris..., i quan s’instal·len en l’àmbit d’una nacionalitat minoritzada, que no compta amb un marc polític i social propi i capaç d’integrar-los, poden contribuir a la seua desnacionalització, al reforçament del procés d’assimilació a la nació dominant; finalment, ens podem trobar amb pobles que, per la seua pròpia evolució històrica, no han arrelat en cap territori concret i constitueixen ètnies minoritàries escampades per diferents estats -com el poble gitano.

Aquesta barreja de nacionalitats en un mateix territori ha comportat quasi sempre processos de minorització nacional, la marginalització o persecució..., i tanmateix aquest contactes, interpenetracions, mestissatges..., de grups nacionals són també enriquidors de tots i cadascun d’ells, a més de constituir un fenomen inevitable i que va creixent com més evoluciona i progressa la humanitat, de manera que exigeix l’establiment de nous models de convivència en la diversitat, basats en un profund diàleg intercultural que establesca en la societat receptora una suficient obertura a l’acolliment de la diferència i rebuig de la desigualtat, en una realitat nacional ben vertebrada, i des de la defensa dels seus valors bàsics.

El País Valencià, i el conjunt dels Països Catalans, s‘enfronten avui al repte d’aconseguir el ple reconeixement nacional en aquest marc global de crisi de l’estat-nació – especialment rellevant en el context geopolític de la Unió Europea -, des de la revisió del concepte clàssic de sobirania nacional - qüestionat pel creixent procés d’internacionalització econòmica, política i social- i des del qüestionament progressiu de la concepció essencialista del fet nacional per la progressiva diversificació ètnica i cultural de les societats. Contràriament al model del nacionalisme dominant, hem de bastir el nostre projecte nacional des de la consideració que les reivindicacions de les nacionalitats oprimides constitueixen un factor bàsic de d’alliberament, necessàriament progressista, aliat a d’altres moviments d’alliberament individual i de transformació política, econòmica i social, i que exigeix per a la seua realització, el ple exercici de les llibertats individuals i col·lectives en un marc de regeneració i aprofundiment democràtic, que lligue la recuperació de la sobirania nacional amb la regeneració i vertebració de la societat civil, que potencie l’auto-realització personal i la capacitat d’auto-regulació i d’autogestió per part dels diversos grups socials. Finalment, caldrà que aquest procés d’alliberament nacional es desenvolupe des del respecte a la nostra pròpia evolució històrica i des de les exigències i els ensenyaments que se’n deriven.

El País Valencià ha estat nacionalment minoritzat per la subsumissió a una nació espanyola dominant, vertebrada a partir dels trets identitaris de Castella, en un procés històric que, descrit sumàriament, va començar a gestar-se amb l’adveniment dels Transtàmara a la corona d’Aragó i la posterior unió dinàstica espanyola consumada pels reis catòlics, va iniciar el seu desplegament amb la dimissió nacional de noblesa valenciana arran de la primera guerra de Germanies, va concloure amb el decret de Nova Planta de Felip de Borbó i es perpetua fins l’actualitat amb la posterior assumpció de l’espanyolisme per les classes dominants valencianes.

En contraposició amb això, la base nacionalitària del poble valencià rau en la seua catalanitat, encara viva per l’existència d’unes classes populars refractàries a la seua assimilació lingüística i cultural i amb una bona capacitat per anar integrant la diversitat de les successives capes de població procedents d’altres àmbits nacionals, així com per la resistència política - més o menys forta, però permanent - a l’anul·lació i negació dels seu drets col·lectius.

L’evolució històrica dels Països Catalans ha estat ben complexa, amb tota una sèrie d’elements, tant convergents com particularitzadors, que cal tenir en compte a l’hora de formular amb voluntat unitària, un projecte nacional de futur. En primer lloc hi ha el fet que els PP.CC. no han arribat a constituir-se com a estat-nació modern, i els seus referents de marc polític sobirà els hem de cercar al període històric de l’antic règim, a la corona d’Aragó, una entitat política que - amb tot el relativisme que calga respecte de la formulació moderna dels estats – es basava en un model de tipus confederal, bastit a partir del rconeixement de cadascun dels territoris que la composaven com a subjectes de sobirania.

A partir d’aquí cal ressenyar, d’una banda, la forta coincidència entre els diferents països catalans pel que fa a la lluita contra l’opressió política uniformitzadora de l’espanyolisme, que podem concretar amb fites senyeres com la guerra de Germanies i la guerra de Successió o en els posicionaments favorables a l’establiment de marcs polítics progressistes i oberts al reconeixement de la diversitat nacional, com foren els períodes republicans; i d’altra banda, el desenvolupament de sentiments particularistes que, tot i poder tenir la seua base inicial en aquell model multipolar de la corona d’Aragó, han anat creixent per l’aïllament i la disgregació nacional que comportava la superposició del marc nacional espanyol. Finalment, el diferent desenvolupament de la consciència nacional que a partir de la renaixença s’ha produït en cadascun dels PP.CC. ha comportat que es desenvoluparen, principalment al País Valencià però també a les Illes, posicions anticatalanistes que tenen el seu origen en la reacció conservadora de les seues classes dominants front al salt qualitatiu que suposava la component política del catalanisme, que venia a qüestionar la plena integració d’aquests territoris en l’estat-nació espanyol. L’expressió més radical d’aquests particularismes, com és el cas del “blaverisme” al País Valencià, arriba a qüestionar la unitat lingüística de les terres de llengua catalana que – amb una formulació clara o amb d’altres denominacions més confuses com “llengua llemosina” –no ha deixat mai de ser a la base de qualsevol escriptor, intel·lectual o moviment cultural amb una base mínimament sòlida.

Les dificultats per reeixir, d’una banda front a la pressió assimiladora d’un nacionalisme de base territorial i demogràfica superior i que monopolitza l’aparell de l’estat i, d’altra banda, front als actuals processos internacionals d’uniformització creixent, fan que tant la supervivència lingüística i cultural com la culminació del procés d’alliberament nacional exigesquen l’establiment dels Països Catalans com a marc unitari de la sobirania nacional; això però, d’acord amb la nostra tradició política de caràcter confederal i amb el procés històric que ha consolidat internament un conjunt de potents identitats privatives, haurà d’expressar-se de forma consensuada i multipolar, a partir del reconeixement de cada país com a subjecte polític en un entramat de sobirania compartida. Així mateix, el diferent desenvolupament de la consciència nacional exigeix un avanç gradual i relativament asimètric en cada territori, que hom haurà de modular adequadament per tal de convergir en la plena recuperació de la sobirania nacional, dins el marc de l’Europa dels pobles.

A partir de l’anàlisi política desenvolupada anteriorment, Esquerra Valenciana desenvoluparà la seua tasca política amb l’objectiu de refer l’esquerra nacionalista del País Valencià i convergir en un moviment unitari de l’esquerra nacional dels Països Catalans, amb la finalitat d’assolir un País Valencià sobirà integrat lliurement en una Confederació dels Països Catalans independents que constituesquen una república pròpia en un marc europeu democràtic, superador a la vegada del model de societat actual per una altre més just, plural i solidari, sense discriminacions ni explotació i plenament respectuós amb el medi ambient. Per això, d’acord amb la seua tradició històrica, EV plantejarà a ERC-ERPV la constitució d’un comité d’enllaç que establesca les passes i les condicions d’una col·laboració política unitària i convergent per tal de començar a construir el Pol de l’Esquerra Nacional que el país necessita. Una aliança política oberta a la incorporació i a la cooperació d’altres forces polítiques, que siga capaç de constituir-se en el nucli bàsic d’un moviment polític amb la suficient massa crítica per iniciar el procés de recuperació de l’hegemonia que l’esquerra i el nacionalisme de base identitària catalana han tingut dins el valencianisme polític modern. Complementàriament a aquesta aliança política, Esquerra Valenciana considera que l’actual situació del nacionalisme valencià exigeix un esforç per establir instàncies de col·laboració, diàleg i reflexió capaces de suscitar consens i generar iniciatives unitàries en defensa de la identitat i dels drets del poble valencià, àmbits politico-ideològics autònoms respecte de les lògiques divergències partidistes i on es puguin aplegar tots els qui, ja siguen partits o moviments polítics, organitzacions cíviques, sindicals o persones individuals, es proclamen ideològicament progressistes i partidaris d’un nacionalisme que reconega i defense la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans.

A més a més, Esquerra Valenciana plantejarà la proposta que aquest Pol per l’esquerra nacional treballe per aconseguir una coalició electoral a les eleccions autonòmiques valencianes capaç de sumar els esforços i aportar les alternatives necessàries per recuperar el vot i el suport actiu de la majoria del poble valencià a una alternativa progressista i nacionalista de govern.



2. Trencar l’hegemonia de la dreta antivalenciana, renovar l’alternativa d’esquerres, redreçar el procés de construcció nacional.

L’estat “d’emergència nacional” en què la fallida del projecte socialista a nivell de País Valencià i d’estat espanyol - anorreat per la reacció popular front a la prepotència, les pràctiques antidemocràtiques i la corrupció política tolerada o exercida des del govern del partit socialista, amb qüestions tan execrables com l’afer GAL - i la consegüent arribada al poder de la dreta havia situat el país no ha fet més que agreujar-se progressivament. La crisi general que aquest accés de la dreta al poder va desfermar en les formacions polítiques progressistes - un reguitzell de lluites polítiques internes i una notable desorientació ideològica n cal remarcar especialment el·l’enfrontament intern del PSOE al País Valencià, que ha sobrepassat totes les expectatives imaginables, amb un deteriorament alarmant de la seua imatge – ha posat de manifest la incapacitat global tant d’engegar una veritable renovació com de bastir una alternativa real. A això s’ha afegit un cicle de creixement econòmic generalitzat a partir de paràmetres internacionals (auge econòmic nord-americà, desenvolupament accelerat de noves tecnologies...), i la conseqüència inevitable ha estat l’assoliment d’una abassagadora majoria absoluta per part del PP, a nivell de l’estat, de País Valencià i d’una gran part dels municipis valencians.

El marc polític i social de l’estat espanyol establert a partir d’aquesta acumulació de poder no podia deixar de presentar molt trets alarmants. Així, assistim a una patrimonialització de la democràcia per part de la dreta, a la vegada que se’n fa la seua interpretació més restrictiva i constrenyidora, quan no, simplement, la seua desvirtuació, com podem veure en el procés d’acorralament i de criminalització del conjunt de les forces nacionalistes, en la tergiversació de la història de la transició política o en la llei d’estrangeria. al desenvolupament d’una política econòmica que afavoreix descaradament els interessos del gran capital monopolista, industrial i financer, amb la precarització dels contractes de treball, la reducció de tipus impositius favorables a les rendes més altes, la política de privatitzacions llastrada de favoritismes o la desregularització i la liberalització de la economia que afavoreix les grans empreses; el creixement dels casos de corrupció...

Al País Valencià tot això aquest marc general esdevé encara més ombriu, si això potser:

- Un estil antidemocràtic de govern, que ja ha acumulat un nivell de corrupció capaç de fer dimitir dos consellers, F. Cartagena i E. Cervera. Que practica el control de la opinió p`´ublica a través de suports clientelars a determinats mitjans de comunicació privats i de la utilització partidista del medis de comunicació públics, que ataca l’autonomia universitària, com en el cas clamorós de la Universitat d’Alacant...

- Un model de creixement econòmic, que no compta amb els sectors econòmics tradicionals del País Valencià ni inverteix en la seva renovació modernització i desenvolupament tecnològic, sinó que potencia activitats marcadament especulatives i insostenibles ecològicament com el desenvolupament d’infrastructures turístiques que degraden potser de forma irreversible el ja deteriorat territori coster (l’urbanització salvatge, la proliferació de ports esportius, de camps de golf...) o iniciatives turístiques i d’oci clarament faraòniques com Terra Mítica, Ciutat de les Ciències i les Arts, Ciutat de la Llum, del Teatre, del Cinema, Mundo Ilusión...,

- Un model territorial subordinat a aquell model econòmic degradador del medi ambient i contradictori amb el nostre dèficit hídric i energètic. Més interessat en convertir el país en un apèndix de Madrid que en vertebrar-lo, amb iniciatives com L’AVE, l’aeroport de Castelló, l’agressió dels paratges humits litorals, el transvasament Xuquer-Vinalopó...

- En definitiva, un projecte purament propagandístic que només treballa per projectar a la societat la imatge d’un govern que “fa moltes coses, i les fa ben grans”, encara que això supose l’acumulació d’un dèficit públic.

Front a tot això, Esquerra Valenciana treballarà per concretar un programa alternatiu de creixement econòmic qualitatiu i sostenible, de regeneració i equilibri territorial i de redreçament nacional, desenvolupat sobre el eixos del respecte al medi ambient, la priorització de l’educació i la recerca científica i tecnològica i la vertebració d’una societat culta i solidària, cohesionada nacionalment, solidària i oberta a la diversitat.