Els suplements de l'Avant

Butlletí de difussió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 5

_____________________________

(Avui presentem tres textos que de segur vos van a interessa.

El primer és el pronunciament oficial d'Esquerra Valenciana sobre l'anomenada Constitució europea

El segon és un aricle de la companya Laia que ha estat publicat a l'Avanç i que ens presenta el tema de la independència del País Valencià sota un angle novedós, femení i intel·ligent.

El tercer és una plana del diari mexicà La Jornada que ens dona unes notícies sobre el Foro Social de PortoAlegre i sobre el paper que hi ha jugat el president brasiler Lula da Silva, ben diferents del que s'encabota en contar-nos l'esquerra flonxa i babau)

======================================

Reunida la Permanent del Consell Polític d’Esquerra Valenciana el dia 1 de febrer de 2005, acorda el següent comunicat en referència al referèndum convocat pel Govern de Rodriguez Zapater per el dia 20 de febrer sobre el “Tractat per establir una Constitució per a Europa”

Des d’Esquerra Valenciana, volem fer les següents consideracions públiques sobre el tractat constituent d’Europa, atenyent tant a raons d’ordre tècnic com de contingut polític en les que fonamentem el nostre rebuig a l’esmentat text.

a)                 Per raons tècniques i de procediment:

a.1) No es tracta d’una Constitució, sinó d’un Tractat multilateral entre els estats de la Unió Europea.

a.2) Conseqüentment, NO es una consulta vinculant, perquè els tractats són competència dels governs dels estats. Per tant el Govern pot donar-li el vist i plau encara que el resultat de la consulta siga negatiu, o a la inversa.

a.3) El fet de no explicitar els dos punts anteriors, i per tant amagar-los al davant de l’opinió pública, fa enormement sospitós aquest “Referèndum del Tractat” anomenat constitució. Cas d’aprovar-se les conseqüències que se’n deriven del mateix es traslladaran automàticament des de l’àmbit del govern a l’àmbit de la ciutadania, i de retruc el govern restarà amb les mans lliures per fer-ne l'ús que considere convenient atès que ha estat beneït pels ciutadans.

a.4) Encara que es tractara d’una autèntica constitució, caldria repensar-la i refer-la per la seua excessiva grandària, per laberíntica, per prolixa i per poc entenedora. Només hem de parar esment en que la Constitució americana, amb totes les esmenes incloses, conté 6.900 paraules. El document que se'ns proposa en té 70.000.

a.5) Al trobar-nos al davant d’un tractat ens repeteixen que el nom importa poc, però aquesta 'afirmació’ és falsa, perquè en aquest cas el nom comporta uns procediments de modificació feixucs. Per tant, cas de ser aprovada, restarem atrapats en un parany laberíntic incomprensible i de difícil sortida.

a.6) Les afirmacions apocalíptiques que es fan sobre les conseqüències d’un vot negatiu, són absoluta i radicalment falses. Els tractats continguts a l’esmentada constitució seguirien en vigència i per tant ens quedaríem com estem, amb les mans lliures però per negociar un altre text constitucional millor que el que ara ens proposen, i que ens volen fer engolir de gairó.

b)                 Per raons de contingut polític

b.1) Aquest tractat blinda les estructures estatals negant per omissió, callada i calculadament, l’existència de pobles sense estat al si d’Europa, i per tant negant-los la condició de subjectes de dret. Només cal parar esment en els següents exemples: La separació amistosa de les repúbliques Bàltiques de Rússia, o entre Xèquia i Eslovàquia, o d’Eslovènia de l’antiga Iugoeslàvia (nacions que precisament ara ingresen a Europa) haguessen estat impossibles dins de l'entramat legal d’aquesta “Constitució”. Fins i tot la reunificació alemanya hagués resultat impossible o si més no molt més feixuga. A partir d'ara els conflictes territorials entre els euopeus s'hauran de resoldre a la 'española': amb opressió política, amb violència, i amb enormes costos humans i materials.

b.2) Per tant, tanca definitivament la possibilitat de definir una ciutadania, ‘un ciutadà’ que no estiga referida a l’Estat al que pertany. En el nostre cas l’espanyol, on el subjecte de drets i deures només ho podrà ser en tant en quant adscrit a l’Estat Espanyol.

b.3) Consagra el model neoliberal i deixa fora del seu abast qualssevol vel·leïtat social demòcrata. Sacralitza la privatització dels servicis públics i deixa fora de joc el matalàs legal que era l'Estat del Benestar per a les classes treballadores. En aquest sentit, tot i les seues mancances, la Constitució Espanyola és troba a anys llum i resulta ser més progressista i avançada que la que ara ens presenten per Europa.

b.4)  Per la seua condició de refregit de múltiples tractats, ens trobem, davant un document mal construït que, a força d'haver-hi intervingut gent poc convençuda i amb massa interessos particulars, ha sortit desequilibrat i erràtic, amb una disbauxa conceptual molt remarcable i ben lluny del que hauria de ser un text constitucional que per definició ha de garantir els drets bàsics del pobles i les persones sense empresonar-los en quelcom més semblant a un Reglament que a una Constitució .

b.5) Consagra la definitiva subordinació militar d’Europa a l'OTAN que és el mateix que dir als Estats Units d’Amèrica.

Per tant, i atenent a totes les consideracions anteriors:

Entenem que votar afirmativament aquest text legal, aboca a tots els  ciutadans i pobles de l’Estat Espanyol i d’Europa  a un atzucac, del que únicament sabrem quan i com entrem, però del no podrem ataüllar  una sortida durant molt de temps, i que en definitiva pot provocar considerables tensions internes dins d’Europa. No debades, els euroescèptics es freguen les mans al davant del projecte.

Així doncs: Perquè som europeus i europeistes, perquè estem a favor d’una Europa social que no siga una presó de treballadors i de pobles , i perquè apostem per la llibertat, la raó i la racionalitat, volem un text que siga fidel a aquests principis, i per tant reclamem una autèntica constitució per Europa que garantisca els drets dels treballadors i dels pobles que hi viuen.

Per tant : DIGUEM NO A AQUEST TRACTAT DISFRESSAT DE CONSTITUCIÓ I

ENCORATGEM A LA CIUTADANIA A PARTICIPAR I VOTAR NO.

                        VOTEM NO!!

En València a 1 de febrer de 2005.

Signat: Permanent del Consell Polític d’Esquerra Valenciana.

INDEPENDÈNCIA I DESTÍ

Últimament em venen a la ment diversos interrogants difícils de respondre. Quin és el nostre destí com a poble? Està el nostre destí lligat d'una manera o altra al dels catalans?

Des del País Valencià sempre hem mirat cap al Principat com el nostre punt de referència nacional, com el nostre exemple a seguir. Potser això tinga poc sentit perquè, encara que catalans i valencians no som tan diferents, partim dels mateixos errors de base: la manca d'autoestima. Mireu si no com els catalans estan contínuament demanant perdó i intentant fer-se entendre al poble espanyol, no són precisament un bon exemple. I per altra banda, perquè caldria just el contrari, que el País Valencià tingués iniciativa pròpia i que fos Catalunya, en canvi, qui mirés més cap al País Valencià.

La qüestió valenciana és força més complicada, però en certa mesura ho hem tingut molt més difícil. Però ara no vull fer una anàlisi del caràcter del poble valencià o del català, perquè segurament acabaria caient en tòpics i generalitzacions. El que sí és cert és que hi ha moltes maneres de ser i sentir-se català i moltes maneres de ser i sentir-se valencià. Treballem o no plegats, el que està clar és que hem d’anar en la mateixa direcció, hem de mirar cap al futur i hem de situar-nos en un altra realitat mental: hem de sentir-nos i pensar-nos com a poble diferenciat i independent.

Fem un exercici d’imaginació, la independència és impossible? Es una bogeria ? NO, és el que ens han fet creure durant molts anys, als valencians ni tan sols ens han deixat pensar-nos com una realitat diferenciada d’Espanya. A tall d’exemple: es com quan a la dona maltractada li fan creure que s’ho mereix, ella ho interioritza i troba lògic i normal que li donen pallisses contínuament. Hi ha qui fins i tot no es vol separar del maltractador; i això sí que es una bogeria: com algú pot voler estar al costat d’algú que no sols no l’estima sinó que el maltracta?? Doncs això mateix és el que li està passant a la totalitat dels Països Catalans. Espanya fa de marit maltractador i nosaltres de dona maltractada. La diferència és que moltes dones maltractades depenen econòmicament del seu marit, el que fa més difícil la separació. Però aquest no és el nostre cas, no necessitem a Espanya per a sobreviure, sinó tot el contrari, és ella qui ens està xuclant els nostres recursos econòmics. Resulta que tenim al nostre abast una sèrie de dades força interessants:

·        L’economia valenciana és de la mateixa mida (mesurada en forma de PIB) que la de Txèquia o Hongria senceres, i 9 vegades més gran que la d’Estònia. Cal remarcar que no són estats qualssevol, sinó tres dels més prometedors dels nous estats membres de ple dret de la UE.

·        Sembla que al País Valencià visca poca gent com per a tindre un futur viable en solitari. Doncs resulta que té més població que la República d’Irlanda, el triple que Estònia i gairebé igual que Finlàndia, Dinamarca o Eslovàquia. I quant a extensió en km2, som gairebé el doble que Eslovènia i gairebé igual que Bèlgica!!

·        Per si això fos poc, cal remarcar que, tot i tindre una renda per habitant menor a la mitjana de l’Estat, el País Valencià ha estat durant tota la dècada passada pagador net de les grans obres espanyoles dels últims temps. Això és impensable a la resta de la UE. Per tant, qui està abusant de nosaltres i per què? Si examinem qui són els altres contribuents nets (mentides madrilenyes a part) trobem, per aquest ordre (dades de Ramon Tremosa, professor d’economia de la UB): Illes Balears, Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra i en últim lloc fins i tot Aragó! Quina enorme casualitat! No trobeu res en comú entre totes...?

El problema és senzill, però la solució sembla complicada. Igual que amb les dones maltractades, fan falta anys de teràpia per a què d'una vegada per totes es desfacen del seu maltractador, agafen confiança en elles mateixes i es decideixen a donar el pas definitiu cap a la seua llibertat.

El nostre cas és molt similar: després de tants anys de ser un poble maltractat i humiliat ens hem habituat als maltractaments i calen grans dosis d’autoestima i de teràpia col·lectiva per a adonar-nos que el nostre problema és en realitat molt senzill i la solució no és tan complexa com sembla. La majoria dels nostres problemes rauen en el nostre cap i, a força de repetir-nos una i un altra vegada que no tenim dret a existir com a poble, una part de la societat ho ha acabat assumint. Diuen que una mentida repetida insistentment acaba convertint-se en veritat, però anem a deixar que ens facen això? Fins a quan ens deixarem enganyar i maltractar? Ja està bé, és important que tingam clar que esta Espanya “nostra” no és ni simpàtica, ni plural, ni tolerant amb la diferència. No ens enganyem amb el nou suposat “tarannà”, estem davant del mateix maltractador de sempre, l’únic que ha fet ha sigut canviar de tàctica, ha deixat de banda la brutalitat del principi per a passar a formes més subtils de sotmetiment i manipulació, però amb la mateixa finalitat: llevar-nos la nostra identitat, uniformitzar-nos i, per tant, aniquilar-nos com a poble.

Tenim dades suficients com per a enterrar el vell mite que el País Valencià no pot anar sol pel món. També és cert que aniria millor encara amb Catalunya i les Illes Balears, però això ja ho decidirem nosaltres. El que és molt diferent és el que diu Espanya, que és bàsicament que “S’HA d’anar amb Espanya”. És el mateix que aquell ”on et penses que vas tu tota sola?” que li diu el marit maltractador a la dona maltractada, cada vegada que ella s’arma de valor i insinua que vol anar-se’n de casa i fer la seua vida.

La decisió està en la nostra mà, hem d’escollir el nostre destí. Volem seguir amb el nostre maltractador, l’enemic imperialista anomenat “Espanya”? O pel contrari ens decidirem a emprendre el viatge tots sols o, senzillament, escollint-ne lliurement els nostres companys?

Laia Mora

La Jornada, México, viernes 28 de enero de 2005

Escándalo dentro y fuera del estadio donde se presentó el presidente de Brasil

Protestas y abucheos contra Lula en el foro social de Porto Alegre

Nervioso, el mandatario confundió a Kirchner con Menem y elogió los cambios en Argentina

Ovacionado, José Saramago advirtió que el cambio pasa por la resistencia de la sociedad

LUIS JAVIER GARRIDO ENVIADO

Porto Alegre, 27 de enero. ¿Qué está pasando en Brasil y en el mundo? El abucheo que sufrió el presidente brasileño Luis Inacio Lula da Silva el primer día de trabajos del quinto Foro Social Mundial (FSM) de Porto Alegre hubiese sido inimaginable hace dos años, en enero de 2003, cuando recién electo como presidente, el ex metalúrgico de Sao Bernardo acababa de tomar posesión y fue la estrella del tercer Foro de Porto Alegre.

Esta mañana el Gigantinho, el gimnasio del club de Futbol Internacional de Porto Alegre, sede tantas veces del foro, amaneció en estado de sitio. Un operativo de Estado -mallas ciclónicas, la policía montada- anunciaba la presencia de Lula mientras cientos de manifestantes embravecidos lanzaban consignas contra el presidente brasileño y quemaban dos ''bonecos'' (muñecos) con las imágenes de Bush y Lula.

Se había previsto que el lanzamiento de la campaña: Llamada global contra el hambre y la pobreza sería una gran fiesta del PT, pero muy pronto se advirtió que se echaría a perder. Las tribunas del Gigantinho estaban ocupadas desde muy temprano por disciplinados grupos de militantes del PT que portaban las camisetas rojas del partido con la inscripción 100% Lula y una banda en la frente. Dejaron muy pocos espacios para los asistentes al FSM, pues el lunetario central estuvo reservado para integrantes del gabinete presidencial y dirigentes del PT, mientras las tribunas a espaldas del presidium quedaron completamente vacías.

Sin embargo, varios grupos de militantes del ala izquierda del partido del presidente lograron situarse en enclaves estratégicos del centro deportivo, en particular una centena de jóvenes petistas provenientes de Río de Janeiro, que junto con otros fueron incrementando sus protestas hasta causar un escándalo descomunal.

El acto previsto para impulsar la imagen presidencial se caracterizó además por el desgaste del discurso oficial, pues varios de los oradores partieron de la tesis de que se están viviendo ''nuevos tiempos'' y de que la izquierda es hoy propositiva, por lo que el FSM es cada vez más ''afirmativo'', y dieron por hecho que con la campaña se va a terminar la pobreza.

Ya cuando John Samuel, uno de sus dirigentes, hablaba de que en el contexto de las estructuras económicas y políticas actuales la campaña iba a terminar con el hambre, el ruido era ensordecedor. La imagen que dejaban esas intervenciones era la de que los jefes de gobierno de los países explotados no tienen más misión que la de competir entre sí para ofrecer al capital trasnacional, tras las reformas estructurales que éste exige, las mejores condiciones de explotación y que a través de una serie de campañas de concientización se pueden cambiar las cosas.

Las protestas se hicieron más ruidosas todavía cuando hizo uso de la palabra Lula, quien portaba una impecable chamarra blanca que destacaba en el escenario, y empezó leyendo su texto tratando de ignorar los gritos de: ''¡Traidor! ¡traidor!, ¡Fora Lula-Bush!'' y, todavía más, los de ''1, 2, 3, 4, 5 mil, queremos que o Lula vá pra puta que o pariu''.

Lula cometió entonces un error porque alargó su intervención y empezó a improvisar, con lo que llegó un momento en el que los fotógrafos y periodistas que se encontraban en una gran tribuna le dieron la espalda al orador y centraron su atención en la algarabía. Los militantes pro-lulistas del PT guardaron un escrupuloso silencio, lo que hacía el escenario todavía más crítico.

En el exterior, en tanto, las protestas de los que no lograron entrar no dejaban de expresarse y varios incidentes que pudieron tener graves consecuencias lograron evitarse cuando muchos asistentes intervinieron al grito de: ''¡Abaixo repressao!''

En su largo discurso improvisado Lula, ya abiertamente nervioso, tuvo entonces un lapsus significativo y confundiendo al presidente argentino Néstor Kirchner con su predecesor empezó a hablar de los cambios operados en Argentina desde que su amigo ''Menem'' está en el poder, dedicándole a ''Menem'' una y otra vez largos elogios. Más tarde diría que el griterío no había tenido importancia y afirmó que las protestas eran ''coisas da juventude'' y que todos los asistentes eran ''filhos do PT''.

El histórico abucheo de Lula en Porto Alegre 2005 no es sin embargo un hecho aislado, producto de las divergencias al interior del partido de Lula.

Política social cosmética

Entrevistado al salir del Gigantinho, el economista Nildo Ouriques, profesor de la Universidad Federal de Santa Catarina, nos dijo que al ser el foro un espacio de militancia social, la protesta es una consecuencia natural que refleja la desilusión de amplios sectores sociales con la política de Lula, que no sólo no cambió -en relación con la de Fernando Henrique Cardoso- sino que la profundizó: aumentó la deuda interna a más de 800 mil millones de reales en función de la más alta tasa de interés del mundo, estructuró una economía exportadora (con 33 mil millones de dólares de superávit comercial) y amplió el superávit fiscal de 3.75 a 4.25, lo que derrumbó la posibilidad de una política social, por lo que no se atienden ya en Brasil las demandas populares.

Lula destinó en 2004, 54 mil millones de dólares al pago de la deuda externa e interna y en consecuencia su política social es puramente ''cosmética''. No pelea contra el orden neoliberal, pues no crea las condiciones para el cambio, de ahí que no extrañen sus contrarreformas en materia de educación superior y de seguridad social.

La política exterior de Lula es por lo mismo más conservadora que progresista y la pregunta es: ¿cómo quiere cambiar el mundo si no cambia su país? En el debate más esperado de la tarde, Marco Aurelio García (asesor especial de Lula), habló como si no fuera miembro del gobierno y sostuvo que la ONU debe reformarse fortaleciendo la Asamblea General y ampliando el número de miembros del Consejo de Seguridad, asumiendo que ese es el camino del cambio.

El novelista portugués José Saramago, quien no aplaudió la intervención de Marco Aurelio ni la del ex presidente portugués Antonio Guterres, sostuvo por el contrario que en el mundo actual no hay democracia y que el cambio urgente que se requiere no pasa por las estructuras políticas actuales, sino por la resistencia de la sociedad y su capacidad de innovar las formas del poder. Ante un público entusiasta que lo ovacionó sin límites, alertó una vez más sobre los riesgos de la política belicista de George Walker Bush.

Las políticas desbocadas de Bush son aquí, mucho más que en Mumbai, una preocupación de todos. El foro no puede hacer declaraciones oficiales como muchos lo desean, pues su carta de principios se lo prohíbe. Pero sí hay un tema sobre el que existe amplio consenso, que es el de la condena de las políticas del presidente estadunidense y, en especial, de la invasión de Irak. Todos los viajeros que llegan al aeropuerto de esta ciudad pueden ver en el distribuidor vial que lleva al centro una enorme manta que condena a Bush. Este fue el tema dominante en la gran marcha de la dignidad de ayer, y hoy en el Gigantinho varias mantas condenaban a Lula y a Bush. En los próximos días será uno de los temas centrales de varios debates.

Las mesas sobre la paz, la desmilitarización y la lucha contra la guerra son incontables. Cómo enfrentar y derrotar las políticas belicistas de Bush, es ya un tema central de este foro.

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: esquerravalenciana.info@ono.com , interromprem aquestos enviaments.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.