NavegacióUsuaris registrats |
Avant no. 29Els suplements de l'Avant
Butlletí de difusió de notícies i opinions:
Per la sobirania política del Poble Valencià Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord Per una europa republicana, confederal i socialista Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res
Suplement nº: 29 (Avui presentem quatre textos que hem trobat especialment interessants:
ARA I DEMÀ AL PAÍS VALENCIÀ: UN COMPROMÍS PEL CANVI ? Ramon Lapiedra
L’actual situació política i social al País Valencià presenta una sèrie de trets clarament negatius que en els darrers anys han estat objecte de nombrosos comentaris. Per començar, el nostre deute públic per càpita és dels primers a tot l’estat de les autonomies, sense que s’albire una tendència clara a la correcció, el que representa una clara hipoteca del nostre futur econòmic. Per una altra banda, la majoria dels sectors tradicionals de la nostra indústria travessen una crisi greu que s’ha traduït en el declivi de la nostra activitat exportadora i el tancament de nombroses empreses del sector, o en la contracció de llur activitat. Aquesta crisi és particularment preocupant perquè la nostra taxa d’inversió en I+D i en innovació continua sota mínims, i mentre això no es corrigesca costa molt d’imaginar que es puga dissenyar una política industrial valenciana capaç de redreçar l’activitat de la nostra indústria, i de recuperar la competitivitat perduda. Al costat de tot açò, un urbanisme desfermat i depredador agredeix greument el territori, al marge de qualsevol preocupació de sostenibilitat. Alhora, la sanitat i l’educació públiques presenten uns dèficits clamorosos, que s’estenen al conjunt dels serveis públics, com en el cas, per exemple, de l’absència generalitzada de guarderies infantils i de residències geriàtriques degudament subvencionades, o de les mancances en el suport necessari a les famílies amb membres afectats per alguna minusvàlua o malaltia mental. Aquesta desatenció pública repercuteix fortament en la població femenina, que sovint ha d’acudir amb el sol esforç personal a fer-se càrrec d’uns problemes aclaparadors, a costa de la seua pròpia salut i benestar, i de la seua marginació de qualsevol vida laboral. Mentrestant la Generalitat s’empantana sense esmena en una política de construccions faraòniques, de negocis deficitaris, i en general en una política de despesa pública aliena a la més elemental contenció i transparència. A tot això podeu afegir un Canal 9 addicte contumaç a la més pura manipulació informativa, que viola de manera sistemàtica i flagrant els principis del seu estatut fundacional, mentre el valencià continua malparat i amenaçat sense cap mena d’assistència pública: això sí, per falta de declaracions institucionals, tan buides com emfàtiques, no serà. Enfront de tots aquests problemes quin tipus de govern tenim a la Generalitat? Un Consell, l’acció de govern del qual està centrada en el càlcul electoral més estret. En compte de mesures concretes per a resoldre els problemes que acabe d’exposar, tenim meres declaracions demagògiques pensades pel seu únic efecte mediàtic, tenim el foment institucional del populisme més barroer, i la renúncia baixament interessada a informar de la vertadera natura dels reptes que el segle acabat d’estrenar ens planteja als valencians i de com tractar eixos reptes democràticament i racional. Si algú diu que exagere, que pense en el tractament polític que el tema de l’aigua està rebent per part de la Generalitat, la qual, en el cas particular del transvasament Xúquer-Vinalopó, propicia de manera miserable l’enfrontament de les diverses contrades del País entre si, buscant el rèdit d’un guany electoral que els pot rebotar com l’enlairat codol del simple que li acabava caient als peus. Mentrestant, són les organitzacions agràries, de regants, o empresarials, més responsables, les que, al marge de la Generalitat, van iniciar els primers esforços per a introduir un mínim de racionalitat en el conflicte, i proposar fòrums creïbles de solució negociada. Molts problemes col=lectius greus gestionats de manera irresponsable per qui té l’obligació d’ocupar-se’n, la Generalitat en tot primer lloc, no és un escenari molt reconfortant. Tanmateix, trobe que això no és el pitjor d’allò que políticament s’esdevé hui al País Valencià. El pitjor és que aquesta pràctica política fraudulenta i desatenta, que porta en acció tot un decenni, no es veu desautoritzada electoralment, ni arran de les passades cites electorals, ni de manera clara en les enquestes d’intenció de vot. Això demana segurament un esforç expositiu per banda dels partits polítics en l’oposició, però tem que aquesta falta de reacció ciutadana es base també en una falta de tradició democràtica a casa nostra: en el raquitisme d’un opinió pública cívica que exigeix sense renúncia transparència i honestedat polítiques. Un raquitisme que s’ha de superar si de debò volem una bona salut democràtica al nostre País. Eixa superació és una operació social i política de volada que involucra períodes de temps dilatats comparats amb les urgències de la política de cada dia. Eixa operació quedaria immediatament postergada si els qui practiquen aquell tipus de política oportunista no pateixen tan aviat com puga ser el demorat correctiu de les urnes. En particular, sense aquest correctiu no serà possible que un partit com el PP passe de les declaracions de principi en matèria d’ètica pública, utilitzades com a mera cortina de fum, a exigir dimissions als càrrecs públics propis més èticament qüestionables: pense en un cas patent com és el de l’actual President de la Diputació de Castelló. Per tot això, trobe que al País Valencià cal una regeneració política i cívica que ature el perillós llisament actual cap al “tot val” en l’arena pública, i eixa regeneració passa en tot primer lloc perquè el PP valencià passe a l’oposició en les eleccions autonòmiques del 2007: en la Generalitat, i en molts municipis. Sense aquest correctiu mínim, el deshonest “tot hi val” s’enquistarà amb els seus efectes perniciosos de desarticulació social i d’enviliment democràtic. Com arribar, però, a aqueix tomb electoral el 2007, en la perspectiva d’encetar un govern de progrés que en tot primer lloc vetle per què es respecten de debò les regles del joc democràtic? És evident que assolir aqueix objectiu dependrà en gran mesura de la capacitat dels partits progressistes per fer ara una oposició creïble, i per proposar demà uns programes de govern que responguen a les preocupacions de la gent. Però, ara i ací, atesos els números que tenim a la mà, i que cada cita electoral retornen amb una insistència singular, sembla que l’objectiu demana que el Bloc i EU accedisquen en l’ocasió a les Corts Valencianes. Si únicament el PP i el PSPV hi accediren el 2007, no sembla a data d’avui que fóra el segon qui aconseguira la majoria absoluta. Això deixant a banda els perills que comporta una majoria parlamentària absoluta siga quina siga, i deixant a banda en el nostre cas els centenars de milers de valencians que en eixe supòsit es quedarien sense veu a les Corts, en una laminació ben onerosa per a donar compte de la diversitat de veus i de problemes de la nostra societat. El més que probable manteniment de la clàusula del 5% en el futur Estatut reformat farà molt difícil aquell accés per part del Bloc, si no hi ha novetats a l’horitzó que qui açò subscriu no es capaç d’albirar pel moment. Quant a EU, és veritat que fins ara no ha tingut cap dificultat per entrar en les Corts Valencianes, però la situació podria esdevenir-hi més justa que mai en aqueix 2007, i és per això que paga la pena arbitrar algun tipus de solució que garantesca eixa entrada atés tot el que ens juguem en l’ocasió. Al meu parer, eixa solució és la constitució de la corresponent plataforma electoral conjunta EU-Bloc a les Corts Valencianes, la qual hi permetria garantir alhora la presència d’ambdues formacions, i encara d’altres formacions verdes i valencianistes que pogueren sumar-se a l’hipotètic acord: al llistó reprobable del 5%, la resposta estratègica de garantir la presència a les Corts d’unes veus que altrament podrien quedar-ne al marge contra els dictats d’una bona lògica democràtica. Una operació política en la línia de propiciar aquella regeneració cívica tan necessària com difícil i llarg d’aconseguir. Precisem l’objectiu d’eixa plataforma: l’objectiu de treure el PP i la seua política retrògrada del govern valencià per a donar pas a un govern progressista conjunt del PSPV, EU, Bloc,...Un govern per a aplicar el programa màxim d’EU o del Bloc? No, òbviament: un govern per a pactar prèviament i aplicar després un programa conjunt que recollisca les aspiracions comunes de totes les formacions polítiques progressistes implicades, perquè de segur que en aquest supòsit la immensa majoria dels electors propis sabrien distingir agraïts les propostes permanents del programa màxim de cadascú d’allò consensuat per mor de governar, i de governar en un sentit progressista i conservacionista. Un govern que faria front amb honestedat i amb transparència –així hauria de ser inevitablement- al seguit de problemes polítics que ara tenim els valencians, i que he enumerat només començar aquest article, però també un govern que es proposara retornar a la política un mínim de dignitat i d’honestedat contra el descrèdit de la política com a modus vivendi personal, absolutament mercantilitzat, sense cap referència efectiva a l’ètica i la responsabilitat, on l’únic que compta és la mercadotècnia de l’eslogan mentider a la cacera del vot incaute. Per començar, un govern que creara un Consell de l’Audiovisual des del qual, i des de les Corts, garantir el funcionament d’una RTVV plural, i autònoma del poder polític de torn, que informara amb veracitat, i amb una programació d’acord amb les prescripcions dels seus principis fundacionals. Però, arribats ací, algú podrà preguntar amb no poca raó si no seran massa grans les diferències programàtiques d’EU i del Bloc com per fer possible aquell pacte electoral amb un mínim d’efectivitat. El meu parer és que eixes diferències no seran massa grans si es gestionen, no des de la perspectiva abstracta del programa màxim de cadascú, sinó des de la necessitat concreta de propiciar al País Valencià aquella regeneració cívica de què parlàvem adés, i d’aturar una destrucció del territori que l’urbanisme salvatge del govern del PP, i de molts ajuntaments de signe polític divers, fa que cada dia assolesca una irreversibilitat més anguniosa. Per una altra banda, pensar que arran d’una cita electoral, la que siga, l’estratègia i la tàctica a seguir per un partit han de ser independents de les circumstàncies presents, com són ara, en el cas que ens ocupa, que determinats partits pogueren restar fora de l’arc parlamentari, em sembla particularment desafortunat i perillós, i en el cas dels dirigents una dimissió de les difícils responsabilitats que les contradiccions de la pròpia realitat obliguen sovint a assumir, dolorosament fins i tot. Una cosa més: encara suposant que qui açò escriu tinguera raó en la conveniència d’articular aquella plataforma electoral (i que se’m perdone el recurs retòric del to apodíctic emprat fins ací, un to que no pretén ignorar les incerteses sempre presents en una qüestió com la que ens ocupa, mereixedora de segur de més d’una resposta i correcció), no seria massa prematur tractar-ho en aquest moment, quan encara falta un any i mig per a la cita electoral de què parlem? Si la pretensió fóra de propiciar de seguida l’assoliment formal del pacte polític corresponent, trobe, efectivament, que seria d’allò més prematur. Però, si es vol que aquella plataforma hipotètica puga arribar a rams de beneir, pot ser que ja des d’ara, i ateses les dificultats innegables de la tasca, els mateixos militants dels partits implicats hagueren de començar a considerar la qüestió, de manera orgànica, amb totes les oportunitats i problemes que suscita. En qualsevol cas, no crec que una plataforma electoral com la que ací he defensat puga assolir totes les seues potencialitats si, arribat el moment, es vol fer-la publica amb precipitació, sense, diguem-ne, una presentació en societat meditada i ben dissenyada. Sembla, més aviat, que eixa bona presentació hauria de venir precedida de mostres convincents d’activitats comunes i de coincidències en l’agenda política entre els partits implicats, que convenceren l’electorat potencial de la serietat política de la nova proposta. Però, tot això demana per a ser realitzat correctament prou més de temps que les quatre setmanes mal contades que tot just precedeixen una campanya electoral. Finalment, pot ser també que el món cívic interessat en la qüestió hi vulga debatre des d’ara, amb la vocació no ja de substituir els partits polítics implicats, que han de ser els protagonistes exclusius de la decisió final sobre l’assumpte, sinó d’aportar elements a un debat potser necessari i, si fóra el cas, fer saber a aquells partits tot l’interès que la proposta puga merèixer a aqueix món. Tal volta l’articulació d’una plataforma ciutadana, d’un, diguem-ne, “Compromís pel Canvi”, podria ser un bon fòrum de discussió i d’acció supletòries per a avançar en la clarificació teòrica i pràctica de la qüestió de la hipotètica plataforma electoral que ací ens ocupa. València, setembre de 2005. Tornar
Des de sempre ha existit, i al llarg de la història ho hem comprovat, una espècie de conflicte entre els més i menys poderosos. Una confrontació on el més fort s’imposava al més dèbil i on els treballadors han estat, i a dia d’avui continuen estant, subordinats a les decisions que prenen els empresaris. Com a conseqüència d’aquest fet, el sindicalisme ha intentat ser, des que va començar a emergir, la veu d’aquells que sempre han eixit més desfavorits i han treballat de valent durant molts anys, per a que els drets dels treballadors siguen reconeguts de forma constitucional. En els últims anys s’ha estès un fenomen molt comú a la nostra societat i als països més desenvolupats, que està obligant als empresaris a traslladar les seues produccions als llocs on la mà d’obra és més barata. Es tracta de la deslocalització, un fet que s’ha expandit sobretot al sector de la indústria tèxtil. La repercussió de tot açò són els milers de treballadors afectats que, del dia a la nit, es veuen sense feina. El cas més recent a la Comunitat Valenciana i Castella la Manxa és el del grup tèxtil Sáez Merino, fabricant de les marques Lois, Caroche, Cimarrón i Caster. Aquesta empresa fou pionera en la introducció del vaquer en Espanya pels anys 1960. Va començar sent un negoci familiar que van emprendre els iaios de l’actual director (Vicente Sáez Merino) en una xicoteta botiga, i va acabar convertint-se en una de les empreses tèxtils més importants d’Espanya. Però als anys 90, una greu crisis provocada per l’entrada de noves marques americanes al mercat va concloure amb la suspensió de pagaments al 1992. Així i tot, la recuperació va ser possible gràcies a la confiança dipositada pels bancs, pels sindicats i pels treballadors, que en tot moment van mantenir els seus llocs de treball i el funcionament de les màquines, tot i que no hi havia ingressos ni tan sols per cobrar els salaris corresponents. D’aquesta manera, l’empresa es va recuperar i començà una nova etapa, on es va aconseguir el major marge de beneficis a l’any 2001. D’altra banda, ja es deixava veure la situació que la indústria tèxtil anava a patir amb el trasllat de les produccions a països asiàtics, on el cost de fabricació és més reduït. Un procés massa llarg En conseqüència, a mitjans del 2004 començà a plantejar-se la possibilitat de traspassar la producció al nord d’Àfrica (com havien fet marques importants com ara Pepe Jeans, Diesel, Lee o Levi’s) i dur a terme el tancament de les plantes de confecció situades a la Comunitat Valenciana i a Castella la Manxa. El 10 de juny la premsa feia ressò d’aquesta possible estratègia i afirmava que, segons fonts pròximes a l’empresa, aquesta estava planejant un acomiadament col·lectiu de més de 400 llocs de treball, la qual cosa suposava el tancament de les plantes de confecció de Torrent, Aiora, Carcaixent i Casas Ibáñez, que pertany a la comunitat de Castella la Manxa. La notícia va sorprendre tant als sindicats - que desconeixien les intencions del grup- com als treballadors, que de seguida mostraren la preocupació pels seus llocs de treball. La direcció de l’empresa va mencionar les possibles causes que li obligarien a prendre esta mesura, i va assenyalar que les dificultats per què travessa el sector, l’augment de la competència de països amb uns costos menors i el descens de la rendibilitat són problemes contra els quals no podien lluitar. Per part dels òrgans sindicals, expressaren que aquest plantejament no obeïa a causes econòmiques, sinó a una decisió de deslocalitzar la producció a països en via de desenvolupament, “on la mà d’obra és més barata i l’explotació humana està assegurada”. Aquestos consideren que el més important, en tot moment, ha sigut defendre els llocs de treball i conscienciejar a l’Administració i a l’opinió pública del problema i de la injustícia que volia dur-se a terme. Així ens ho ha explicat Nieves López, delegada del Comitè d’empresa de Carcaixent i afiliada a CCOO: “El més important per a nosaltres era defendre els llocs de treball per damunt de tot. Una vegada entràrem en les negociacions, el que volíem era aplegar a un acord el més just possible per als empleats”. I així, amb les negociacions que emprengueren els sindicats i l’empresa, es va obrir el període de consultes de l’Expedient de Regulació de Treball, promogut pel grup directiu, per tal de dur a terme el projecte d’acomiadament col·lectiu i el tancament de les plantes de confecció. L’empresa, per tal de reforçar aquest projecte, va presentar dos estudis - un dirigit a l’àrea comercial i l’altre a l’àrea industrial- realitzats per la consultora Price Waterhouse, que mostrava la situació del sector tèxtil en el seu conjunt i analitzava la situació de l’empresa. Tanmateix la direcció del grup va confirmar que, una vegada tingueren preparat el ERE (expedient de regulació de treball), el presentarien al Ministeri de Treball en Madrid, ja que és l’òrgan competitiu que pot decidir una qüestió que afecta a dos comunitats autònomes, com era aquest el cas. Des d’aquest moment, els sindicats demanaren al Consell valencià el seu suport en aquest problema i intentaren implicar no sols a les Institucions Autonòmiques, sinó també a les institucions locals, per tal de que el conflicte dels acomiadaments no es convertira en una realitat El 20 de juliol es reuniren els Sindicats, Delegats de CCOO i UGT i els comitès d’empresa per mantenir la 1ª reunió del període de consultes del ERE (Expedient de Regularització de Treball), que eixe mateix dia la direcció de l’empresa havia presentat tant a la representació legal dels treballadors com a la Direcció General de Treball del Ministeri. La resposta per part dels organismes sindicals no es va fer esperar i es mostraren totalment oposats als plans estratègics de l’empresa. A més, no dubtaren en explicar que els estudis que li encarregaren a la consultora careixien de valor, ja que “és lògic que foren encomanats per justificar una decisió que ja estava presa d’abans”. Aquest fet es va veure reflexat en la 2ª reunió del període de consultes de l’Expedient, que va tenir lloc el 27 de juliol, on es va poder escoltar els arguments de la consultora Price Waterhouse, que va elaborar l’informe (segons l’empresa) abans de prendre la decisió plantejada. Amb el document a la mà s’intentà explicar als sindicats i als comitès, que es tractava d’una mesura que no tenia cap altra solució que no fóra el tancament de les plantes de producció i l’acomiadament de la plantilla corresponent. Amb el mes de vacances, s’obri un període de reflexió on els sindicats li demanen a l’empresa que recapacite sobre el seu propòsit i les conseqüències que suposaria dur-lo endavant. Però la situació al mes de setembre no va canviar, i els treballadors quan tornen a les fàbriques es troben amb que la majoria de la producció ja ha sigut enviada al Marroc. Aquestos continuen fent les 8 hores de jornada laboral, però no hi ha feina que fer. S’adonen que l’empresa ja ha aplicat el ERE sense haver-lo resolt abans. És el moment de mobilitzar-se, de conscienciejar a la societat i de demostrar que tant els sindicats com tota la plantilla van a lluitar fins a la fi, fins que l’empresa cedisca en el seu propòsit. El dia 22 de setembre la plantilla de Sáez Merino acudeix a la vaga convocada per les centrals de FIA-UGT i Fiteqa-CCOO per protestar contra el pla de 548 acomiadaments i el tancament de 4 factories que inclou l’ERE, anunciat per la direcció de l’empresa. La manifestació, que va congregar a 5.000 persones -moltes d’elles dones-, va tenir lloc des de la plaça de San Agustí fins al Palau de la Generalitat i va ser recolzada pel secretari general d’UGT, Rafael Recuenco, i el de CCOO-PV, Joan Sifre, a més d’alguns representants sindicals de diverses federacions i polítics del PSPV. La vaga va resultar ser tot un èxit i, tal vegada com a conseqüència d’aquest fet, l’empresa va avançar en un pas significatiu i, en la reunió celebrada el 24 de setembre, va donar a conèixer el seu canvi de postura. Decideix que l’Expedient ha de centrar-se realment al voltant del nombre de persones que deuria afectar, i no tot el conjunt, i també a les quanties indemnitzadores que deurien establir-se per als possibles afectats. Però aquesta reflexió, al cap i a la fi, no havia variat molt. En principi s’estableix una primera proposta d’indemnitzacions que es deixa en els 25 dies de salari per any treballat, la qual cosa fa que des dels sindicats no accepten la proposició i consideren “ridícules” eixes xifres. A més, l’empresa sols anava a reduir “mínimament” els 548 acomiadaments i mantenia els tancaments, excepte en Benaguasil. Des del Ministeri de Treball es va decidir que sols s’autoritzaria l’ERE en cas de que hi haguera un acord entre empresa i treballadors. Les causes que porten a prendre esta decisió, segons la Direcció General de Treball, foren entre d’altres “la poca habilitat negociadora que havia mostrat fins ara la direcció de l’empresa i que aquesta, realment, no presentava pèrdues”. Cada vegada les negociacions entre dues parts es fan més intenses. L’empresa, poc a poc, anava cedint i valorant diferents alternatives i de nou presentava noves propostes, en matèria d’indemnitzacions, que els sindicats rebutjaven una volta més. Malgrat tot, contemplen que el canvi que està fent l’empresa en quant a la consideració dels llocs de treball és un punt positiu. Les ganes de dur endavant esta lluita per part dels sindicats i dels comitès d’empresa va provocar que la direcció es plantejara mantenir els centres productius d’Aiora i Casas Ibáñez. El tancament de les dues plantes suposaria un fort impacte en aquestes localitats, ja que són l’única instal·lació industrial de la zona. Previ acord Les negociacions, poc a poc, van tocant la seua fi i el 21 d’octubre s’aplega a un principi d’acord per a l’acomiadament de 546 treballadors i el tancament de quatre centres: els de Torrent i Carcaixent, i les altres dos fàbriques, la d’Aiora i la de Casas Ibáñez, es mantindrien obertes fins el 31 de desembre de 2005. El cost per a l’empresa seria superior a 16 milions d’euros, i en quant a les indemnitzacions es va aplegar a l’acord de 45 dies de salari per any treballat dins d’una quantitat mínima de 5.000 euros i màxima de 60.000 euros. És el moment de pactar i els responsables sindicals expliquen que demanaran a les assemblees de treballadors que donen suport al consens al que han intentat aplegar. D’aquesta manera, el dia 27 d’octubre es va celebrar un referèndum en tots els centres afectats, per tal de que els treballadors tingueren la possibilitat de donar el seu suport a l’acord al que s’havia arribat. Amb 692 vots a favor dels 751 treballadors que van exercir el seu dret a vot, es ficava punt i final a un procés de negociacions que havia durat vora 5 mesos. Amb l’Acta de l’Acord final, els representants dels treballadors prestaren la seua conformitat a l’Expedient de Regulació de Treball promogut per l’empresa i, conseqüentment, a l’extinció dels contrats de treballs afectats pel mateix, en els termes i condicions que exposàvem abans en el previ acord. A més, se sol·licitava a la Direcció General de Treball una declaració en situació legal de desocupació dels treballadors (als quals s’extingien els contrats) amb els drets que els corresponien derivats d’aquesta contingència. Es va aplegar a un acord, que tal vegada siga dels més importants que s’ha aconseguit en els últims anys. Segons ens contava Nieves, que ha viscut en primera fila cada moviment que han fet Sindicats i Comitès: “ha sigut un procés molt llarg i pesat, però ens hem esforçat i no hem deixat de lluitar pel que ens correspon. El primordial era pressionar per mantenir els llocs de treball, no volíem diners, volíem feina, però una vegada vist que havíem d’aplegar a un acord, no hem parat en el nostre intent per aconseguir el millor acord possible i, per tant, el més just per als treballadors”. Mentre ella continua contant-nos coses, no pot evitar que se li escapen unes llàgrimes cada vegada que ho recorda: “Ha sigut una experiència dura, on hem ‘patalejat’ moltíssim. Teníem que deixar durant diversos dies els nostres fills i ha hagut moments en què físicament ens trobàvem malament, però al cap i a la fi, jo personalment em sent orgullosa de tot el que hem fet i és una vivència que m’ha servit per aprendre molt”. Siga com siga, 546 famílies s’han vist afectades per una decisió que segurament es veia venir, després d’observar com està el panorama actual en el sector de la indústria tèxtil i en general. La liberalització de la producció i del comerç que patim tal volta no done peu a altres opcions, però des dels llocs més alts deurien de considerar alternatives i altres referències importants que ha de tenir una empresa -més enllà d’aconseguir el major benefici-, com ara els treballadors, ja que gràcies a l’esforç d’aquestos s’aconsegueix el benefici i el prestigi que sempre es busca. La societat també està obligada a reflexionar sobre aquestes qüestions que, directa o indirectament, ens poden afectar i no sols a nosaltres, perquè darrere d’aquesta estratègia de produir més barat en països subdesenvolupats s’amaga tota una explotació humana on la gent es veu obligada a treballar en condicions infrahumanes i per uns salaris que en molts casos no superen ni els 2 euros al dia. Aleshores pensem detingudament. Fets com aquestos a qui poden beneficiar, si la gent d’ací es queda sense feina i la d’eixos països desfavorits està explotada? La resposta és clara i les conseqüències, com hem vist en aquest llarg procés, també. ==================================Tornar Benvolguts companys: En primer lloc vullc felicitar-vos molt sincerament. Per la qualitat de la vostra revista i per la qualitat d'aquest treball en concret. Avui no és fàcil trobar publicacions, encara que siguen virtuals, que dediquen temps, esforç i lloc visible a la lluita, i ni tan sols a la vida, dels treballadors i treballadores. I com ja no hi ha premsa obrera digna d'eixe nom ... resulta que un treball com el vostre trenca una doble invisibilitat: la de la classe obrera i la del Poble valencià. La redacció està acurada i la descripció que feu dels fets és detallada sense arribar a fer-se pesada. No sabria dir que li falta res a la crònica de la lluita en Saez Merino. El que sí que crec que val la pena és plantejar una reflexió sobre la conclusió, sobre el final de la lluita i sobre el motiu que la fa nèixer, sobre la deslocalització i la seua inevitabilitat. Només voldria esmentar aquestos punts per a la reflexió: 1. El problema no és només de Saez Merino, ni del tèxtil. El problema és de tots. De la SEAT, de la mineria, del moble, ... de tots. La nova mundialització del mercat capitalista permet la mobilitat dels factors econòmics -capital financer, capital físic, treball- i de les mercaderies per tot el món i sense barreres. Però, la tan aclamada llibertat de moviment només és real per al capital financer. Una part del capital físic el seguiex conforme pot (les maquinàries), però l'altra part (la terra) i el treball només poden competir entre si per atreure's el capital financer que figura que sempre va volander i mirant a vore qui li dona més. En eixa dinàmica tot allò que represente un major cost farà fugir d'un territori o d'una gent els capitals financers. I els drets socials i nacionals sempre representen un major cost per a un capitalisme apàtrida. 2. Des d'un punt de vista sindical ben bé es pot dir que no hi ha res a fer. Sobre tot amb aquest sindicalisme automutilat que ha deixat fora tot el que siga lluitar més enllà de la fàbrica, tot el que siga un aspecte polític de la lluita sindical. Supose que conegueu l'origen de la festivitat de l'1 de maig. La Internacional va decretar que eixe dia de cada any es faria una vaga general a tot el món per a conmemorar l'assassinat d'unes treballadores del tèxtil a Chicago i fins que els governs posaren la jornada de 8 hores. Es va fer festiu per evitar que els obrers i obreres continuaren fent vaga eixe dia per les 8 hores o pels motius que els interessaven. Cap una lluita més clarament política que aquella? Ara que és del tot evident que els mercats internacionals ho controlen tot i que a tot el món es desmonta la legislació social, ara les organitzacions sindicals internacionals no hi tenen res a dir. 3. Per cert, la vostra crònica respira un 'oficialisme' que tomba de tos. De veres vegeu positiu que Recuenco i Sifre assitiren al soterrar dels 546 llocs de treball? Ningú no aprofità per preguntar-los en què hauria estat diferent si la Constitució europea s'hagués aprovat? Ells formen part de la trama que ens empenta cap a la desprotecció social. Des de fa vint o més anys als congressos i reunions de la CES (Confederació Europea de Sindicats, a la que tots dos pertanyen) es parla dels perills del dumping social (la competència entre règims socials diferents a la que me referia al punt 1). Doncs bé, han parlat molt però no han fet res. Coneixen el problema molt més bé que nosaltres i saben que les solucions estan en la política social dels estats, que hauria de ser la política social de la Unió europea, i que només es poden aconseguir amb la lluita política dels treballadors, és a dir, la lluita més enllà de les empreses, més enllà de les branques industrials, més enllà dels Estats. Una lluita com la que en el seu dia ens va procurar la jornada legal de 8 hores, que ara estem perdent de fet i, cada cop més clarament, de dret. 4. En Esquerra Valenciana estem treballat dues idees força que vos invitem a considerar. En el terreny sindical la bandera unificadora hauria de ser la tan oblidada Carta Social Europea. Caldria concretar el seu contingut i popularitzar-la com a mitjà i motiu per a actuar conjuntament els treballadors d'arreu d'Europa. En el terreny polític el lema unificador hauria de ser l'Aranzel Únic Eco-Social que hauria de protegir el règim social unificat europeu (que com sabreu no està existeix encara) de la competència social exterior, i que consistiria en una baremació dels països del món en funció dels seus sistemes interns de protecció social i ecològica. Tindria a més la virtut de no impedir sinó fomentar la competència en qualitat i en preu, i alhora impedir la competència en fam i misèria i treball semi-esclau. Naturalment cal una força política europea que organitze tot això, i també és evident que si no la fem els treballadors i les treballadores no la farà ningú. Com? Doncs, de moment ja estaria bé que deixàrem de consentir tranquil·lament que els “nostres”, els de sempre, ens vengueren fum i ens entretingueren amb “milongues”. Ramon Salabert, 10/12/2005 ¿Qué hay detrás de la fábula abstencionista de Venezuela?
Ernesto Navarro En medio de un ambiente cargado, alimentado por la explosión de un oleoducto, guerra de rumores, campaña mediática e intimidaciones (estructuralmente generado por los medios de comunicación privados), el pueblo de la República Bolivariana de Venezuela salió este domingo 04 de diciembre a expresar su opinión en las elecciones parlamentarias. 167 curules de la Asamblea Nacional, más la representación directa a los parlamentos Andino y Latinoamericano, estaban en disputa. Los rescoldos de partidos políticos que dominaron el país por más de 50 años, decidieron solicitar al Consejo Nacional Electoral (CNE) –una serie de interminables condiciones para participar- que se retirara la máquina "capta huella" (que acabó con la votación múltiple de ciudadanos), la eliminación de cuadernos electorales y hasta la auditoría del 50% de las máquinas de votación. Todo les fue concedido sin dudas, ya que el CNE confía plenamente en el sistema automatizado… de igual manera se retiraron. Hubo un ruido grandilocuente: SE RETIRA LA OPOSICIÓN, titularon. EL presidente del CNE, Jorge Rodríguez, anunció al país, el viernes 02 de diciembre: "De 5 mil 516 candidaturas, sólo se retiraron 556 candidatos. Los votos que se emitan en las entidades donde se retiraron algunos opositores, se contabilizarán como nulos". Chávez ya había denunciado, que el retiro de un pequeño grupo de partidos y candidatos, que no superó el 10% del total de inscritos en la contienda, (con fuerte apoyo mediático) formaba parte de un plan conspirativo rubricado en la Casa Blanca. No obstante, hubo elecciones. El aparato de seguridad de la nación se movió con rapidez y en la marcha de los acontecimientos lograron incautar, antes de este domingo: más de 20 kilogramos de explosivo "C-4" en una hacienda ubicada en el estado Guárico. Igualmente capturaron a un grupo de personas que estaban trancando vías en el Estado Zulia (gobernado por un opositor), mientras estaba en vigencia una ley que prohíbe las manifestaciones públicas previas al acto electoral. Hechos concretos Sobre las 9:30 de la noche de este domingo, el presidente del Consejo Nacional Electoral, Jorge Rodríguez, informó que se habían escrutado 79.1% de los votos de las actas transmitidas. Que significaba unos 2.973.872 votos. La abstención estaba situada en un 75% y la participación en 25%. Ese argumento resultaba suficiente para que la oposición traidora y aliada a la Casa Blanca, se desplegara por los medios privados a vociferar que la elección carecía de legitimidad. Recordemos Aquellos que levantaban banderas con este argumento, no quisieron mencionar siquiera datos como los siguientes.
Aumenta la Participación El Ministro de Educación y Deporte, Aristóbulo Istúriz, felicitó a todos los venezolanos por la demostración cívica de este domingo, donde se logró, hasta ahora, un 25% de participación, recordando que en antes de la revolución Bolivariana ninguna mayoría parlamentaria alcanzó nunca el 15%. Es que estos datos aislados, como se ve en los titulares de prensa, resultan ensordecedores: 75% de abstención. Pero una colega periodista, Ghislane Miranda solía decirme: "un texto sin contexto, es un pretexto", así que los resultados de las parlamentarias del ayer domingo arrojan cifras interesantes: Acción Democrática (AD), partido que primero se retiró de la contienda, obtuvo 301.302 votos, en total, durante las elecciones de concejales y junta parroquiales realizadas en agosto pasado. Con esos números nacionales, logró concejales en varios estados del país. En esta elección parlamentaria, la representante indígena Noelí Pocaterra, actual vicepresidenta de la Asamblea Nacional, fue re-electa con 416.079 votos. Es decir, ella sola sacó más votos que AD en todo el país en esas elecciones del 7 de agosto. Jamás, dijo el diputado William Lara, "hemos cuestionado la legitimidad de los concejales de AD. Tan legítima el 7 de agosto, como legítima ahora". La campaña mediática está en marcha, las verdades en ocasiones se pierden debajo de los cenitales que enciende la tv detrás de sus intereses. En Venezuela, no obstante, terminan abriéndose caminos para dejarse ver,
En/na FRANCESC SANTACATALINA ha escrit: ens preocupa l'actitud com a mínim renuent que esteu tenint tots dos [Espai Alternatiu i en PCPV] envers la política d'unitat d'acció de l'esquerra PER A EXPULSAR EL PP DE LA GENERALITAT, PER A GUANYAR Company, esteu confundint la política d'unitat
de l'esquerra (que defensem i practiquem) amb les maniobres
d'Esquerra i País en les que vosaltres participeu, i que el
que fan és provocar reticències contraproduents en les
bases tant d'EUPV com del Bloc D'on has tret que el pacte que suggerim és "/amb organitzacions de al voltant d'una dotzena de membres/"? Si et refereixes a EV la cosa no té cap sentit perquè mai, en cap lloc ni en cap moment s'ha plantejat EV com una condició per a eixe pacte Clar que me referisc a EV i a EE, no per a menysprear-vos sinó per a indicar que la via que segueix Espai Alternatiu (participar com a col·lectiu amb la seua pròpia identitat en una formació plural com és EUPV) és més adequada per a vosaltres que la via d'una coalició, i per tant reforçar la invitació a que participeu en EUPV. En tot cas, me congratule de que aneu a participar en la Convenció Programàtica que ha convocat a pesar de les reticències que mostreu respecte d'aquesta. Cap una confessió més rodona que aquesta?: Però qué esperaves d'una organització
que es fonamenta en el marxisme? Supose que el fet que la
terminologia marxista en el debat polític siga poc habitual
t'haja dificultat identificar les expressions "forces socials"
i "objectivament". No, nosaltres (el PCPV) no som una
"força social". Som una organització
política. Quan parlem de forces socials des de la metodologia
marxista ens referim a classes o fraccions de classe. I no requerim
que tinguen la superació del capitalisme com un objectiu
conscient, sinó solament que estiguen OBJECTIVAMENT
interessades en aquesta superació (que per a nosaltres
solament pot tenir un sentit socialista). Bé, con a
contribució a l'anàlisi que el text citat demana
plantejaré que està objectivament interessada, per la
seua posició en les relacions de producció, el conjunt
de la classe treballadora (amb totes les seues fraccions) i també
poden estar-ho amplis sectors de les capes mitjanes, dels camperols,
i fins i tot (el que seria més polèmic) els estrats
inferiors de la burgesia ofegada pel capitalisme monopolista realment
existent i que és objectivament incapaç de sobreviure A
MITJÀ TERMINI dins d'ell. I encara que la consciència
SUBJECTIVA d'aquests interessos estiga més o menys (més
bé menys) estesa, haurem de dirigir-nos a tots aquests sectors
socials precisament per a desenvolupar-la sobre la base dels seus
interessos objectius, precisament perquè, com Marx, pensem que
la consciència social deriva, en darrera instància, del
ser social. I si l'alternativa apunta clarament a trencar la majoria absoluta al Parlament Valencià de l'espanyolisme/neoliberalisme no estarà ja prou bé? Company, clar que A CURT TERMINI és important traure fora al PP del Govern, i per a això cal una unitat d'acció democràtica. Però pensar que solament aquest objectiu pot servir de base per a una convergència de l'esquerra no té trellat. Me remitisc a la resposta que he donat a un article de Ramon Lapiedra, que pots llegir en http://www.uv.es/pla/resralap.htm, i respecte de la qual, per cert, el mateix Ramon Lapiedra m'ha manifestat el seu acord. El model basc és difícilment reproduïble. Allà el nacionalisme moderat està al govern i vosaltres hi col·laboreu Si per "nosaltres" te refereixes al PCE-EPK, hauries de saber que està en contra de la participació en el govern amb el PNV. En tot cas, és clar que la convergència de l'esquerra no hauria de passar per l'acord d'EUPV amb el PNV, sinó més bé amb el PCTV i el que representa. Tant de bó la fi de la violència d'ETA òbriga el camí per a la convergència entre l'esquerra abertzale i l'esquerra federalista en Euskadi! No està clar que del que cal fugir és del model gallec, andalús i extremeny? Pel que fa al "model andalús", precisament el 4 de desembre hi ha una manifestació "Por un Estatuto de Primera. Andalucía, Nación Solidaria", que convoquen entre d'altres IU, el PCA, el PA, la CUT-BAI, etc. No sé què tindrà a veure amb la situació de Galícia i Extremadura. "/treballarem en l'alternativa que defensem, guanyant aliats en el dia a dia/" Doncs, mira, és molt fàcil: la convocatòria per al 14 de desembre d'una manifestació, Per una Escola Pública, Valenciana, Democràtica, Laica i de Qualitat, presentada en roda de premsa ahir divendres per STEPV-Iv, CGT, EUPV, Bloc, ERPV i el BEA, amb el suport entre d'altres del PCPV i Espai Alternatiu, com podeu veure en http://wiener.uv.es:8080/web/05c02rod/index.htm i que es va publicar també en ANNA Notícies. "/D'aquesta manera estarem treballant en una nova política d'aliances de cara a les eleccions de 2007 que responga a les necessitats i anhels de l'esquerra transformadora valenciana. Respecte a possibles coalicions, aquestes hauran de ser fruit del debat intern, i conseqüència d'un treball en comú amb un programa d'acció molt concret, més enllà de fins electoralistes, i acords nominalistes/" La que vol tranformar el País Valencià en un sentit emancipador. I més encara, aqueix "debat intern", té lloc dintre de què? Company, naturalment que per a que EUPV realitze qualsevol coalició ho haurà d'acordar democràticament arran del seu debat intern. O com sinó? Pels editorials del LEVANTE? què se suposa que hi ha més enllà de l'electoralisme, i el nominalisme ( o siga, les llistes), en un acord electoral per a evitar majories absolutes dels partits espanyolistes/neoliberals? Un programa de transformació social El programa electoral, no ha de ser per definició electoralista? No. Si no entens la diferència entre l'electoralisme i la participació electoral, ho tenim malament. I una eventual coalició per a presentar-se units i marxar separats no rebria el suport de la ciutadania que vol canvis reals. Voldria també, si em permets, fer-te a tu personalment una pregunta molt concreta ( que ja se li ha fet a Espai Alternatiu a nivell d'organització i que estic segur que algun dia respondrà): perquè creus que les línies programàtiques de L'Entesa del 2003 no és un bon punt de partida per al 2007? Qui diu que no ho siga? Supose que haurà de ser un material de treball per a la Convenció Programàtica. Però no es podem quedar ahí, especialment pel que fa al suport social. En quant a la reunió que coordina l'amic Sansano, potser se n'ha oblidat de nosaltres
Company, sembla que també es va "oblidar"
del PCPV i supose que d'Espai Alternatiu, però es vam
assabentar i es vam afegir. Possiblement pensava que en avisar a EUPV
ja ens arribava a tots, i efectivament així va ser per a
nosaltres. És la ventaja de participar en una formació
plural com és EUPV i en les seues xarxes de comunicació.
= = = = = = = = = = = = = = = Benvolgut Rafa:Com digué aquell, no ens interessa allò que les persones diuen de si mateixa, ens interessa sobretot allò que les persones fan. I tractant-se del PCE-PCPV això és molt més cert encara. Recursos literaris autocomplaents mai no vos han faltat. Si no m'equivoque una vegada més, has afirmat el vostre interés per fer fora de la Generalitat el PP i per constituir una unitat d'acció a l'esquerra del PSOE per tal d'aconseguir-ho. Però no pots aportar cap “fet” que deixe vore eixe interés ... com no siga de forma indirecta mitjançant el famós “dia a dia” en el que es donarien “coincidències” espontànies o no, però sempre joioses. Bé, EUPV i Bloc, i tutti quanti, heu coincidit durant mesos al Compromís per l'Estatut. I què? Us heu fet més amiguets del que ja ho éreu? Us heu descobert virtuts ignorades? Les mobilitzacions perdudes d'antuvi i perfectament inútils semblen agradar-vos a tots dos. Encara no és suficient eixa coincidència en el dia a dia?. Ara tornareu a vore-vos tots junts per l'Escola Laica que mai no tindrem i segur que això us apropa molt. Serà ja suficient? No ho sabrem fins que no pasen les grans trobades aclaridores : el Congrés del Bloc (febrer) i la Conferència d'EUPV (maig?). Quan u vol una cosa, se li ha de notar. Se li ha de notar que posa els mitjans per assolir-la. Afirmeu emfàticament que no voleu un pacte de salvació mútua, o com dius tu “una eventual coalició per a presentar-se units i marxar separats no rebria el suport de la ciutadania que vol canvis reals”. Dius també que el futur pacte ha de tenir un “programa de transformació social”. En res podria estar més d'acord. Però resulta que ja hem passat l'ecuador de la legislatura i no heu fet ni un gest per construir eixe programa, per constituir eixa unitat. Tot s'ha de deixar per a després de la Conferència PROGRAMÀTICA que, si deu vol, a l'estiu que ve haurà descobert eixe programa QUE ARA NO TENIU, I QUE NO TENIA L'ENTESA ... o sí, però com si no. I quan apareix la participació dels moviments socio-polítics? Quan serà l'hora de l'arrelament social? En un any a penes, i en el millor dels casos, heu de posar-vos d'acord amb el Bloc (i no se sap si algú més), heu de popularitzar el que siga que haureu tret de la xistera en la Conferència i obtenir el suport social, heu de confeccionar i tancar les llistes, dissenyar la campanya, etc. Un programa molt atapeït, no? Sobretot perquè no se sap que durant els tres anys anteriors res us haja impedit avançar feina. El que deia, quan u vol una cosa se li nota. I quan no la vol també. Perquè ni un milió de paraules pot amagar el que diu un gest o una absència de gestos, un ajornament irresponsable de tasques fonamentals, uns esforços patètics per teoritzar l'immobilisme, etc, etc, etc, ... Naturalment, haurem de continuar parlant.
Paco Santacatalina, 11/12/2005
Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar. I si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: ev@esquerra-valenciana.org , interromprem aquestos enviaments. Podeu llegir els suplements anteriors a http://esquerra-valenciana.org/. I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma. La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors. By esquerra at 08/11/2006 - 11:39 | entreu o registreu-vos per a enviar comentaris
|
AvantCercaAnna Notícies
Sindica |