Els suplements de l'Avant

25/11/2005

Butlletí de difusió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 27

(Avui us presentem uns textos d'alta densitat política que recomanem llegir més d'una vegada.

1. El primer incideix sobre el tema que nosaltres, i molta gent més!!!, considerem central: què fer per a expulsar de la Generalitat el PP. Totes les forces polítiques s'han de definir al respecte, i entenem que el Poble Valencià no perdonarà aquells que li posen obstacles tot dedicant-se a coses més sublims, però clarament secundàries.

2. El segon fa referència el revol mediàtic aixecat per l'ocurrència de convidar 'en solitari' als Premis Octubre a l'ex-ministre israelià Shlomo Ben Ami. Aquet és de totes totes un tema secundari. Secundari i contraproduent. Ens hem vist obligats, però, per uns i per altres a dir allò que molta gent pensa però no acaba de saber verbalitzar en llenguatge polític. Entenem que la primera obligació d'un partit que preten ser nacional és delimitar el terreny ideològic, econòmic, etc., on s'ha de bastir la Nació. Nosaltres aportem la nostra hipòtesi i la defensem contra les maniobres per vincular el que és de tots al carro d'uns pocs.

3. I en tercer lloc presentem un article del company Raimon Bono sobre el perill de reforçament del bipartidisme a l'Estat espanyol que ja ha estat publicat recenment al diari LEVANTE i que pensem que aporta un toc d'alerta que cal difondre.)

CARTA OBERTA A ESPAI ALTERNATIU

Benvolguts companys i companyes:

No creguem que a vosaltres faça falta magnificar-vos la negror dels temps que vivim i, sobretot, del futur que ens espera a la majoria dels membres de l’espècie humana.  De l'antiga disjuntiva, o socialisme o barbarie, s’està verificant la segona opció.  Unes minories inimaginablement opulentes dominen els recursos de vida de la Humanitat i detenten tot el poder de forma absoluta.  Un sistema productiu que ha arribat a ser sofisticadíssim és incapaç d’oferir una vida decent per a la majoria de la població mundial.  L’exclusió i la misèria són el destí comú de milions de persones.  La imperiosa necessitat d’acumular capital en cada cicle econòmic està espletant els recursos naturals del planeta i està trencant els equilibris bioquímics essencials.  Les indefugibles tensions entre les minories plutocràtiques deriven en guerres i terrorismes locals, però cada cop més cruents, i amenacen amb una guerra generalitzada d’incalculables conseqüències per a la vida en el planeta.

Nosaltres els europeus havíem tingut una relativa sort.  Mercès al dolor i la sang vessats en les guerres, les revolucions i contrarevolucions de la primera meitat del segle XX, havíem aconseguit un règim de garanties socials que li donava un rostre humà al capitalisme.  Un cop apagada definitivament la lluminària de la revolució d’Octubre de 1917 allò de l’Estat del Benestar representa per a la plutocràcia i els seus acòlits uns costos escandalosos, un egoisme malaltís, una insolidaritat canallesca.  El dumping social generalitzat, i dut a terme de múltiples formes, és el remei que estan fent servir contra el ‘conservadurisme’ social dels treballadors.  La mundialització capitalista consisteix en això, la competència desfermada entre les classes productives i els sistemes de previsió social per una banda, i la conxorxa oligopolística entre els grans grups financers internacionals per l’altra banda.  I el resultat no pot ser altre que la progressiva laminació de les prestacions socials i dels salaris reals, en una espiral descendent que continuarà fins al nivell de subsistència, i fins i tot més avall com estem veient a països que semblaven fa pocs anys del primer món, com ara Argentina.

De forma que en aquest moment ens veiem amenaçats tant per una hecatombe social com per una hecatombe ecològica, i no hi ha forma de saber quina es produirà abans o quina serà més definitiva.  Aquestes amenaces no són ben bé noves, ja que el capitalisme sempre ha sigut per excel·lència el règim dels desastres humanitaris.  El que és nou ara és el caràcter probablement definitiu dels desastres anunciats, i la seua proximitat en el temps i l’espai: les hecatombes social i ecològica són imminents i ens afectaran a nosaltres.

Nosaltres ens posicionem contra el règim político-econòmic que ens obliga, o ens vol obligar, a viure amb la llengua fora, sempre lluitant i competint per sobreviure dignament, amb l’esquena contra el precipici de la misèria i l’exclusió social.  Nosaltres som, en aqueix sentit, anticapitalistes.  I ho volem ser seriosament, de bona veritat, ara i ací, i amb la millor intenció de vèncer, de guanyar-li la partida a les forces del mal, i de fer-ho en temps útil, per a poder veure-ho i gaudir-ho nosaltres mateixos.

No sempre, ben bé que ho sabem, els desitjos es transformen en realitats.  Però això no és el més important.  El que importa és si estem disposats a pegar les passes que puguem pegar en la direcció cap on cal anar.  I si estem disposats a fer-ho ja.  Ara mateix, que és quan fa falta fer-li front a la bèstia, ja que el dia de demà tots estarem ben pelats.

La pressa no ens impedeix veure, però, els obstacles que hi ha al camí.  Un dels més grossos radica en que ens hem quedat sense una utopia clara.  En efecte, l’antic lema de “l’expropiació dels expropiadors”, es va concretar a la Unió Soviètica i això va donar al moviment social, en un primer moment, un gran impuls perquè es podia veure i palpar el futur.  Però després amb l’estancament i definitiu ensorrament de la Unió Soviètica el moviment ha quedat ideològicament desarborat, no tenim un model fiable del món que ha de substituir la dictadura dels accionistes.  Caldrà un temps de reflexió i anàlisi científiques del que ha passat i del que realment volem i tenim a l’abast.

Doncs bé, nosaltres afirmem que la confusió teòrica més o menys duradora no és una excusa per a la paràlisi ... o per a limitar-nos a les simples prèdiques  apostòliques.  Alguna cosa sí que sabem de ben segur, com ara que la mundialització capitalista el que nega més en rodó és el dret i la capacitat dels ens públics representatius de la sobirania popular per a organitzar el mercat, per a marcar les regles del joc.  Així veiem com tots els estats burgesos dels món o han abdicat ja, o estan en procés d’abdicació de la seua funció tradicional de configuració del ‘mercat nacional’.  D’on es deriva necessàriament que tant la reafirmació de l’Estat del Benestar com la construcció del socialisme seran, si mai arriben a ser, actes de sobirania, actes de reapropiació per part de la sobirania popular de la funció reglamentadora dels processos econòmics.  I que comportaran, també indefugiblement, processos revolucionaris que els polítics de la dreta intentaran que siguen difícils i violents.

Nosaltres com a nacionalistes entenem que sempre ha estat així, que sempre socialisme i sobirania popular han estat sinònims, que la utilització per part de la dreta de la qüestió nacional s’ha degut exclusivament a la interpretació simplista de l’internacionalisme proletari que tradicionalment ha fet el moviment obrer: renunciar a dotar-se d’un projecte nacional diferent del de la burgesia equival a confessar públicament que no es vol prendre el poder, que no es vol liderar el conjunt de la societat, que no se sap què fer amb la majoria social que eventualment pot configurar-se al voltant de la classe treballadora.

Eixa és la nostra opinió, però si encara no la compartiu plenament, tant se val!. El que pensem i el que volem comunicar-vos amb aquesta carta és la necessitat de treballar ja per a que la majoria social que es veu presa en greuge pel neoliberalisme, que es veu agredida per la deriva que aquest imposa a la vida política i econòmica, puga transformar-se en força política eficaç a curt termini, puga aixecar una alternativa i configurar-se com majoria política capaç de disputar-li el poder a la plutocràcia en totes les instàncies de govern.

Això és difícil, ja ho sabem!  Però també sabem que això és necessari per a evitar la següent davallada de la civilització humana.  El que ho fa més difícil és que eixa majoria s’ha de configurar amb els materials humans i ideològics que tenim a l’abast, els que existeixen ara i ací, i aquestos materials no sempre són els millors.  Les classes populars arrosseguen del passat detritus ideològics diversos, normalment en forma d’aparells polítics fossilitzats i paralitzants, que entrebanquen tota acció política en positiu.

Tanmateix, observem en la realitat dades fortament esperançadores que ens mostren que hi ha cada cop més conscientment una demanda abundantíssima d’una política com la que estem esbossant.  Sobretot a Europa, però també a d’altres indrets del món: la gent està ja agafant al vol les escasses oportunitats que se li presenten per a constituir-se en majoria política, com ara la derrota inesperada del PP a l’Estat espanyol i la també inesperada derrota de la constitució neoliberal a l’Estat francés.  Tampoc se’ns oculta que persisteixen grans dificultats per a rendibilitzar aqueixes victòries puntuals.  Però el fet que es donen, encara que siga tan puntualment, esperona tota l’avantguarda per a la recerca de les formulacions polítiques que permeten consolidar les majories per a la defensa d’un marc social que garanteixca una vida digna.  Sembla que una recerca d’aqueix tipus s’està realitzant ara mateixa a França d’una forma generalitzada entre tots els grups de l’esquerra, encara que amb desigual i escassa fortuna fins ara.

Companys, companyes, amics i amigues:

Al 2003 semblava com que Espai Alternatiu compartia el fonamental d’aquestos punts de vista.  Ens trobàrem en la construcció de l’Entesa, del seu programa i del seu cridament a la unitat acció per a tombar el PP sense més preàmbuls, sense més condicions que l’acord programàtic pactat.  Enteníem que per part vostra hi havia també la voluntat de donar vida a una força unitària que, en ser protagonista d’una victòria sobre el símbol polític de la caverna, podria obrir pas a una nova majoria d’esquerres amb alguna voluntat d’enfrontar-se als poders fàctics.

Si més no, vareu participar en tot allò sabent que es feia un emplaçament a les formacions nacionalistes (Bloc i ERPV) per a que se sumaren al projecte.  Objectivament es veu així: tenim que a les autonòmiques del 2003 QUAN NO HI HAVIA CAP PROBABILITAT QUE EL BLOC ACCEPTÉS, no hi havia cap problema ideològic insalvable per a emplaçar-lo a una unitat d’acció per fer fora el PP i marcar de prop el PSOE.  Però ara que EL BLOC NO POT DIR QUE NO a un emplaçament d’aqueix tipus, ara Espai Alternatiu (i amb ell el PCPV) naufraga en un mar de dubtes al voltant de les febleses, inseguretats i inconsistències ideològiques del Bloc.  I tot això abans d’haver-se posat a parlar i quan l’única cosa evident és que al Bloc s’ha donat un gir polític que pretén ser d’esquerres!!!

La qüestió és aquesta: aquest sector de la Humanitat al que diem Poble Valencià, ¿ha d’esperar a que els dirigents del Bloc vegen la llum, o a que les seues bases els abandonen, per a rebre el permís de l’avantguarda, de l’extrema esquerra, dels anti-capitalistes, per a fer fora de la Generalitat el PP?

Nosaltres responem que no, que cal treballar ja per una unitat d’acció “en les millors condicions possibles”, però sense fer-se enrere si les condicions resulta que no són les millors.  Fins i tot sense retrocedir si va i hem d’engolir algun que altre gripau ideològic pel camí: L’IMPORTANT ÉS FER CAMÍ, així ens ho exigeix la situació social internacional i el clamor local.

¿Quantes i quines condicions és legítim posar-li a la urgent i necessària unitat d’acció?  Aquesta és la pregunta que us invitem a fer-vos i a respondre-vos amb el major rigor.

El que més ens preocupa de bona veritat és la coincidència que esteu mostrant amb el PCE-PCPV.  Aquest demana “pactes amb contingut” i força una “Conferència programàtica”, probablement per a descobrir per enèsima vegada la Mediterrània i de pas donar per sentat que les Línies Programàtiques de l’Entesa mai no han existit, i que en tot cas no serien un “contingut” adient dels magnífics pactes “programa, programa, programa” que el PCE va a atorgar al Poble Valencià ... en quan que la resta de buròcrates de les altres capelletes sectàries abracen la vertadera fe del “programa, programa, programa” que es va a revelar en la propera Conferència.

En aquest equip eixa mena de joc és normal, com digué aquell, organitzar derrotes és el que millor saben fer.  Però, i Espai Alternatiu? També teniu pensat fer servir el “programa, programa, programa” com a garrot per a fer recular la gent que vol fer fora el PP? Han trobat ja els intel·lectuals orgànics alguna cosa que posar al programa que resulte inacceptable pel Bloc? Perquè, es tracta d’això, és això el que fa necessari un nou programa, o no?

Amics i amigues, tal com nosaltres ho veiem el tema no és fer un pacte, amb contingut magnífic o sense.  Del que es tracta és d’engegar un moviment unitari i plural que il·lusione i arrossegue multituds, que RECUPERE UN MUNT DE VOTS DE L’ABSTENCIÓ D’ESQUERRES ja que és eixa la condició imprescindible per a evitar una majoria absoluta espanyolista/neoliberal.  Entrar o no al Parlament només és problema per als buròcrates, no per als votants, de forma que un pacte de salvació mútua no serà acceptat pel públic i, probablement, inclús tenint èxit significarà un nou entrebanc per al futur.

Per això ens preocupa la vostra actitud.  Per nosaltres està clar que la militància en els moviments socials és sense dubte el millor valor que té la vostra organització i Esquerra Valenciana està per donar-li a eixa militància tot el suport que estiga al nostre abast.  Aqueixa implicació en els moviments socials us dona un paper importantíssim a l’hora de fer arrelar en la societat el missatge d’esperança que és fonamental per recuperar els abstencionistes.  No us heu de menysprear, si el front antiunitat es manté aparentment amb tanta fermesa és en bona part pel pedigree ideològic i la força militant que vosaltres li regaleu.

Seria una gran desgràcia però, que s’arribara a contraposar la militància social amb el posicionament polític positiu que, per a nosaltres és aquell que permet emmarcar la militància en un horitzó de victòria política certament complicada però tangible.  Només en la perspectiva d’una lluita política victoriosa adquereix tot el seu valor el compromís social.  I fora d’eixa perspectiva el compromís social dels militants no és més que una forma caritativa de cremar la pròpia vida 

Companyes i companys d’Espai Alternatiu:

Estem a temps encara de reconduir la ruta.  A LA CONVOCATÒRIA PEL PAÍS VALENCIÀ HI HA UN SEIENT BUIT QUE ÉS VOSTRE.

Parlem-ne.

València, 21/11/2005

ESQUERRA VALENCIANA. Comissió Permanent Tornar

SOBRE LES LLIBERTATS D’EXPRESSIÓ

Declaració política de la Comissió Permanent d’Esquerra Valenciana

Arran dels aldarulls que sembla que es varen produir, amb motiu de la convocatòria d’un acte cívic de protesta per la invitació que els organitzadors dels Premis Octubre d’enguany li havien fet a l’ex-ministre i ex-ambaixador  israelià Shlomo Ben Ami per a que donara una conferència sobre les possibilitats d’assolir una pau a Palestina, s’ha creat una polèmica que, a banda de reveladora de qui és qui en aquest País, té algun, encara que escàs, contingut polític en tant el bàndol que vol aparèixer com agreujat al·lega intolerables lesions dels seus drets fonamentals.

Esquerra Valenciana, tot entenen que aqueixa polèmica és ara per ara estèril, en tant no aporta res a la tasca política del moment, que no és altra que el bastiment de la unitat d’acció i programàtica necessària per a fer fora el PP a les properes eleccions i evitar qualsevol majoria absoluta de l’espanyolisme, ha considerat que hauria de ser l’entitat convocant, és a dir la Xarxa de Solidaritat amb Palestina, qui donés una resposta adient a les queixes dels hipotètics agreujats.  I així es va decidir en una reunió de la pròpia Xarxa, el passat dia 7 de novembre, en la que estigué present una representació d’aquesta Comissió Permanent.

Ha transcorregut ja un període més que raonable per a que disposàrem, les organitzacions membres de la Xarxa, d’un projecte de declaració o comunicat a l’opiniò publica confegit per aquells que havien de fer-ho.  Com que no tenim, a hores d’ara, cap notícia concreta en eixe sentit, tot i haver-la recavat via email, ens sentim en l’obligació i la llibertat per a dir la nostra, tot reservant-nos la posterior investigació per saber a què es deu el silenci de la Xarxa, per tal de poder fer les oportunes valoracions i prendre les decisions adients amb el cas.

Per tant, cal fer constar davant de l’opinió pública el següent:

1)      Esquerra Valenciana lamenta que la convocatòria de la protesta contra la presència de Ben Ami en el marc dels Premis Octubre, derivara en una mena d’aldarulls amb gestos violents que varen aconsellar als organitzadors la suspensió de l’acte.  Tot i fent constar que no hi ha hagut que lamentar cap dany personal, cal deixar clar que no era eixe l’esperit de la convocatòria i que ens sap greu que algú dels assistents a l’acte es puga haver molestat.

2)      Les al·legacions que s’han fet des d’algunes trones qualificades de l’anomenat nacionalisme cultural referents a que hom ha aixafat la llibertat d’expressió de Ben Ami, o dels seus amics que l’havien convidat a parlar, no són de rebut per la senzilla raó que tan bona és la seua llibertat com la nostra.  Si de l’ús de la nostra llibertat d’expressió se’n deriven ‘actes violents’, sense conseqüències físiques demostrables, ho hem de lamentar però hem d’afirmar amb tota claredat que no es poden exigir responsabilitats per actes de tercers a aquells que fan convocatòries ‘obertes’.  El contrari seria impedir de fet l’expressió oberta al públic de tots aquells que no disposen d’una policia privada o equivalent.

3)      Pretendre presentar els fets com un atac a la Universitat, o a Acció Cultural, és encara més tergiversador.  És precisament en defensa d’aquestes institucions, que les considerem nostres i d’un valor immens per al Poble Valencià, que els convocants, o si més no Esquerra Valenciana, han volgut eixir al pas del que no era res més que una burda provocació política per a vincular la imatge pública del nacionalisme, a través de la manipulació d’institucions senyeres, a la fracció sionista de la plutocràcia mundial. 

4)      Presentar com a conferència el que necessàriament era propaganda insulta la intel·ligència dels valencians.  A Palestina el conflicte està obert, ara mateix està morint gent, ara mateix s’estan fortificant nous assentaments israelians a Cisjordània, ara mateix s’està aixecant el mur de l’orgull sionista, ara mateix està rebentant algun suicida delerós per morir matant ... com tots sabem, sense cap motiu.  Cap persona sensata pot acceptar que dur a València un ministre israelià, compromés fins la medul·la amb els designis de neteja ètnica d’aquell Estat, és ‘un acte per la pau’.  Per molt que aquest personatge es vesteixca amb els ornaments del diàleg i la ‘tolerància’.  Si als organitzadors tant els apassiona el tema podrien, de segur, haver convidat també una personalitat equivalent de l’altre bàndol.  No hem tingut en cap moment cap notícia en aqueix sentit.  Un acte equilibrat hagués estat, evidentment, un altre acte.

5)      Shlomo Ben Ami no anava ha dir res que no fos conegut.  No anava a pronunciar-se pel desmantellament immediat i incondicional de tots els assentaments jueus a territori palestí, no anava a pronunciar-se per la llibertat immediata dels presoners polítics en presó preventiva i sense acusació formal, ni per la indemnització de tots aquells als que se’ls ha ensorrat l’habitatge amb ‘bulldozers’.  No anava a fer cap pronunciament d’eixa mena per la senzilla raó que Ben Ami no necessita ACPV, ni la Universitat, ni els Octubre, per a pronunciar-se: té al seu abast tots el mitjans de difusió massiva del món.  La inutilitat cultural de l’acte, o la seua escassíssima rellevància, posa també de manifest que la seua significació era un gest polític d’apropament i simpatia amb l’imperi americà i el seu aliat més preuat a la zona mediterrània.

6)      Els organitzadors de la ‘conferència’ tenen perfecte dret a arrossegar-se pel tarquim tant com ho creguen convenient.  Poden fer-li somriures insinuants al dimoni, si això els plau.  Però mai no fent servir per a tal finalitat les nostres institucions més senyeres.  No amb la nostra aquiescència. Tantes vegades com ho facen, nosaltres protestarem.  I convocarem tot el Poble valencià per a que pose de manifest la seua disconformitat.  Per a poder aixecar-la amb dignitat el primer que cal fer és mantenir neta la nostra senyera.

València, 23/11/2005. Tornar

RAIMON BONO I IRANZO - MEMBRE DEL CONSELL POLÍTIC D´ESQUERRA VALENCIANA

El sistema electoral espanyol és un sistema teòricament parlamentari de proporcionalitat corregida. En realitat la distribució d´escons entre les circumscripcions (un vot a la província de Sòria val per quaranta a la província de Barcelona) i la llei d´Hont (només comença a ser proporcional a partir de sis escons a repartir) el converteixen en un bipartidisme imperfecte.

L´actual LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General) la pactaren al 1977 (pel tant és preconstitucional) la UCD i el PSOE per laminar electoralment AP i el PCE. L´actual PP ha vingut a substituir la UCD, mentre que IU no ha pogut heretar el potencial electorat del PCE (només sota la direcció de Julio Anguita el va superar, al 1993).

Els partits nacionalistes catalans, bascos i gallecs, en concentrar el vot a algunes circumscripcions) els trenquen l´esquema bipartidista. Per això obsessió dels espanyolistes més tronats (Ibarra, Camps et alia) és reformar la llei electoral per repartir-se tot el pastís. Estranya manera d´entendre la democràcia. Però feta la llei, feta la trampa. Els nacionalismes no-espanyols podrien ressuscitar el Galeuska (acrònim d´Euskadi, Galícia, Catalunya) com amb major o menor fortuna fan a les eleccions europees on tot l´Estat és una única circumscripció.

Ara bé, si amb l´actual sistema ja hi ha molts ciutadans que es queden sense representació política, imaginem què passaria amb la proposta de Camps (em negue a barrejar el nom de la ciutat d´Alacant amb aquest personatge). Si actualment, i és quelcom general a les societats occidentals post-industrials) la connexió entre els partits i els ciutadans ja és molt feble, endurir els sistemes electorals tot fent un vestit a mida dels grans partits espanyolistes no faria més que aprofundir en aquest sentit. Podria arribar a crear-se una crisi de representativitat, brou de cultiu per a populismes que poden derivar ràpidament cap a solucions autoritàries de caire feixistoide. Qualsevol ciutadà demòcrata no pot més que rebutjar aquests globus-sonda d´aprenents de bruixot.

Tornar

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: ev@esquerra-valenciana.org , interromprem aquestos enviaments.

Podeu llegir els suplements anteriors a http://esquerra-valenciana.org/.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.