Esquerra Valenciana

Els suplements de l'Avant

20/9/2005

Butlletí de difusió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 24

(Avui us enviem dos articles que poden ser ben interessants per a molts de vosaltres.

El primer és un text del company Raimon Bono que ha estat recentment publicat al diari LEVANTE del 16/9/2005. Se centra en el tema de l'ensenyament concertat i els efectes perversos que aquest genera sobre els treballadors de l'ensenyament i els alumnes.

El segon analitza la reacció dels dirigents polítics i sindicals valencians davant de l'allau de productes tèxtils xinesos que ha inundat els mercats europeus i el signa el company Francesc Santacatalina)

Diners públics, control privat

Imagineu que munteu una empresa, i que l’Estat (en el sentit més ample, que inclou totes les administracions públiques) us proporciona els clients i a més us paga els salaris dels treballadors. Increïble, no? Quin gust ser empresari amb aquestes condicions!

Doncs així és com funciona l’ensenyament privat anomenat concertat. Es suposa que les administracions públiques no poden cobrir totes les necessitats d’escolarització i per això recorren a concerts amb institucions privades que posen les instal·lacions, mentre l’administració els posa els alumnes i paga els sous de mestres, professors, personal directiu i d’administració i serveis. Tot ben bonic i ben alegre! O no? Per suposat que els pares han de tenir la llibertat de dur els seus fills als centres que vulguen, però qui vulga dur-los a un centre privat que s’ho pague ell (de la mateixa manera que pot anar a un metge privat o enviar un paquet per un servei privat de missatgeria).

Quins efectes perversos té aquest sistema de concerts? Començarem per la selecció del personal docent. A l’ensenyament públic tots els mestres i professors o bé han aprovat unes oposicions i són funcionaris de carrera, o bé han acreditat diferents mèrits (expedient acadèmic, experiència docent, activitats de formació, etc.) que els han permès entrar a treballar com a interins. En tot cas han superat processos públics i objectius de selecció, sense trampa ni cartró. Tot el personal de centres públics ha acreditat la seua idoneïtat per ocupar el seu lloc de treball mitjançant procediments de lliure competència. Però, passa així a l’ensenyament privat? No, els empresaris de l’educació privada poden contractar a qui ells vulguen, sempre que tinga la titulació requerida. Cap procés públic de selecció. Cap concurs de mèrits. Cap oposició, ni lliure competència dels aspirants a docents en igualtat de condicions.

Objectivament això té tres conseqüències importants: en primer lloc no es pot garantir que els contractats siguen aquells que més ho mereixen pels seus mèrits acadèmics i professionals (a l’inrevés que a l’ensenyament públic). En segon lloc amb diners de tots estem pagant individus seleccionats digitalment per empresaris privats, amb criteris totalment arbitraris que poden donar lloc a tot tipus d’amiguismes o nepotismes. En tercer i darrer lloc, i com a conseqüència del caràcter arbitrari de la contractació, hi ha un total i absolut control ideològic de l’empresari sobre el docent (ideari del centre, se’n diu d’això), ja que igual que l’ha contractat el pot acomiadar. Podem afirmar que, en general, els docents de centres privats tenen pitjors condicions de treball (salaris, horaris, respecte a la llibertat de càtedra) que els dels centres públics. No és casualitat que el transvasament de personal es done normalment del sector privat al públic.

Com hem vist, el finançament de centres educatius privats amb diners públics és generador de discriminació entre els treballadors. Uns cobren més, però han de demostrar els seus mèrits en processos de selecció públics, objectius i transparents. Altres cobren menys, però són seleccionats digitalment per l’empresa, tot i que són pagats amb el fruit dels impostos de tots els ciutadans.

Pot haver-ne alguna solució? I tant, però caldria que tots els sectors polítics i sindicals que es reclamen defensors dels serveis públics de qualitat en el context d’un Estat del benestar tingueren el valor d’enfrontar-se al principal empresari del sector educatiu privat: l’església catòlica a través dels seus múltiples tentacles en forma d’ordres, confraries, prelatures i tota la caterva de guinguetes que té muntades.

I la solució passaria bàsicament per dues mesures. La primera, que tot el personal docent dels centres sostinguts amb diners públics, tant públics com privats, ixquera dels mateixos processos de selecció. Amb els mateixos drets però amb la mateixa obligació d’acreditar la seva capacitat. Així acabaríem tant amb la discriminació laboral com amb el control ideològic dels treballadors per part de l’empresa. En segon lloc, però no per això menys important, assumint que l’obligació del sector públic és garantir places escolars per a tothom i que els concerts amb centres privats són una solució temporal i transitòria fins que l’oferta pública siga suficient. S’atrevirà la majoria parlamentària a les Corts Espanyoles autoanomenada progressista i d’esquerres a fer aquesta gran reforma o es limitaran a canviar una hora de plàstica per dues de matemàtiques?

RAIMON BONO I IRANZO - Professor de Filosofia

Tornar

POLÍTICA INDUSTRIAL ?

Com interpretar els comentaris polítics, empresarials i sindicals que, des de que varem encetar l’any, ha vingut suscitant l’allau de tèxtils xinesos sobre els mercats europeus? Resulta que per a tots sembla haver segut una sorpresa, un fenomen inesperat, una desgracia ploguda del cel que deixarà sense feina un grapat de treballadors i arruïnarà (¿?) un munt d’empreses. Comissió Europea? Què és això? OCM? OC... Què? Neoliberalisme? Psss. Dumping social? Pot ser un joc d’ordinador?... Qui podia conèixer res de tot això? Com que som babaus i ximplets, com podíem preveure el que anava a passar?.

A jutjar com anem anant, pot ser sí que és de veres que els personatges que tenen la responsabilitat de la direcció col·lectiva dels valencians són una nul·litat intel·lectual. O pot ser no tant. Pot ser el problema és només Xina. A la millor, el problema només rau en que els tèxtils venen de Xina i no venen per exemple ... del Marroc?

Sembla que els nostres espavilats dirigents, tot seguint la tradició intel·lectual de “listillos provincianos”, ja havien deslocalitzat una bona part de la producció tèxtil valenciana (igual que el calcer, el moble, etc.) i tenen en marxa o llestes per a posar-se en marxa factories novetes de trinca i preparades per aprofitar el desarmament aranzelari europeu. Però, com que els dol gastar-se els diners en assessors, han posat les seues ambicions en Marroc, Tunicia, Egipte, etc. “Bajarse al moro” ha estat la més agosarada ocurrència que se’ls ha vingut al cap. La Generalitat, per altra banda, mai o ha deixat de posar diners públics al servei de tan noble causa.

Fa ara uns deu anys la Xina ja es va cruspir en un tres i no res els aleshores famosos ‘tigres asiàtics’: Thailàndia, Indonèsia, etc. Però, malgrat els fets els innocents dirigents valencianets encara pensaven que només hi havia que competir amb la satisfeta, ben alimentada i ensopida classe obrera europea. No han entès res, evidentment. La mundialització no és això. La mundialització econòmica és la competència desfermada de tots el pobres contra tots els pobres, i una entente jeràrquica entre els molt rics que els permet no enfrontar-se obertament entre si, com no siga sobre els ossos dels pobres o dels no tan rics.

De tal sort que el ‘miracle econòmic’ serà itinerant per a sempre més. Aquells països que, en un moment donat, compatibilitzen més i millor un nivell tecnològic del segle XX amb una indigència social del segle XIX, tindran èxit i rebran capitals d’arreu del món, crearan llocs de treball i al remat, de forma ben be inapreciable, generaran un lleuger augment dels costos salarials mitjans i amb això obriran la porta per a que el ‘miracle’ es trasllade a un altre indret.

Que el miracle d’ara mateix era Xina, això estava cantat fa temps. Els americans l’han beneïda obertament. I ho han fet per raons econòmiques evidents, però també per raons polítiques. La van a fer servir com a piconadora per arrasar l’edifici social de la vella Europa. L’Estat del Benestar, cap Estat per molt que minimitze el benestar, mai no podrà resistir la tenalla que formen per una banda el dumping social intern orquestrat per la Comissió Europea, i per l’altra banda l’allau de tota mena de manufactures xineses que esborraran del mapa la major part de les industries tradicionals europees. El pla polític està traçat, les forces en joc són enormes, i les consoladores milongues tècnico-científiques no són altra cosa que això, milongues.

Davant d’aquest panorama els nostres dirigents adopten l’aparença de personatges de comèdia bufa. Semblen estúpids. Prefereixen semblar estúpids abans que reconèixer que són còmplices.

No sols els polítics de la dreta i els dirigents empresarials. També els altres. I aquestos són, si cap, més patètics. Mireu sinó la UGT i CCOO de la Ford d’Almussafes que volen fer vore que de repent els ha entrat el sofoco en assabentar-se que l’empresa pensa dur a Polònia la producció del Ka i el Mazda. Però quin significat pensaven que tenia el vot SI a la Constitució europea que varen demanar amb entusiasme? Què hi havia en aquell text legal, simple compilació dels textos anteriors avui vigents, que no afavorira el dumping social i la deslocalització industrial? Tenen prevista alguna política sindical per a limitar la competència entre els treballadors europeus? No és eixa la missió principal dels sindicats limitar la competència entre els treballadors? Com es pot fer això renunciant a la idea d’una Carta Social que siga la bandera unificadora dels anhels de tots els assalariats? Alguna vegada hi haurà algun d’ells que assumeixca alguna responsabilitat pels seus posicionaments polítics?

Si mai aconseguiu parlar privadament amb algun d’ells, d’esquerra o de dreta, el més que us arribarà a explicar és que ja els sap amuntó de mal però que la crua realitat és que no es pot fer res, que tot el peix està ja venut, que el món que hem conegut ha passat a la Història i que ara el que cal és adaptar-se al que hi ha i al que ve de camí, que tota resistència no farà altra cosa que fer més dolorós el trànsit cap a la barbàrie, que ...

Doncs bé. No és cert que no hi haja res a fer. No és cert que la batalla ja estiga perduda. Europa no està encara derrotada i la victòria del NO francés ho demostra. Encara tenim el nivell cultural i econòmic per a poder resistir i contraatacar. Cal emprar allò que tenim a la mà per a clivellar el front dels servidors de la minoria opulenta. Només cal que la massa ocupe el centre de l’escena política. Cal estar alerta i organitzar-se per a totes les lluites concretes, les resistències, els NO, que pugam atendre. Però sobretot cal prendre posició, cal votar, cal votar sempre. Sempre junts i contra ells. Fent servir el vot que ens semble menys dolent i més expressiu.

Cal, en definitiva, tornar a la política no com a espectadors sinó com a protagonistes per a ensorrar i llençar al fem els obstacles que ens dificulten el pas, per a ordenar i unificar les nostres files i les nostres banderes, per a poder fer front als reptes del segle XXI amb una raonable esperança d’èxit.

Francesc Santacatalina

13/10/2005

Tornar

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: ev@esquerra-valenciana.org , interromprem aquestos enviaments.

Podeu llegir els suplements anteriors a http://esquerra-valenciana.org/

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.