Esquerra Valenciana

Els suplements de l'Avant

Butlletí de difusió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

http://www.esquerra-valenciana.org/

Suplement nº: 22

(Avui presentem dos textos diferents però molt pareguts en el seu significat. El primer és el comunicat d'Esquerra Valenciana del dia després de la concentració convocada pel “COMPROMÍS PER L'ESTATUT” a la plaça del Furs de Valencia.

El segon és l'aportació al debat que en aquest moment és central en l'esquerra europea que fan Guillem Agulló i Francesc Santacatalina. El NO francés i holandés ha posat en crisi l'Europa dels Estats i a obert l'oportunitat per a que l'esquerra avance la definició del seu projecte.

Tots dos escrits pugnen per trobar el camí de la victòria.)

Valencianes, valencians:

Un cop més estem sent derrotats i burlats. O al menys això és el que molts volen que entengam, que el nostre destí és la frustració, la impotència, l'etern lament per allò que hauria de ser i sembla que mai no serà. I així el nostre paper no serà mai altre que el dels ploramiques de la transició espanyola.

L'absència de les sigles d'Esquerra Valenciana entre la sopa de sigles del 'Compromís per l'Estatut', no s'ha degut només a una desconsideració més o menys malintencionada per part dels promotors inicials. Això hagués estat fàcil de corregir. El que ha passat és que Esquerra Valenciana no hauria compromés la seua credibilitat en una batalla que estava perduda abans de començar-la. Això va contra els nostres principis i el nostre compromís de convocar només a superar reptes que pugam raonablement guanyar.

Pitjor encara. No era només una batalla perduda, era una batalla contra nosaltres mateixa. I això per dues raons ben importants:

1. Donada la composició del Parlament Valencià llençar un moviment 'per la dignitat dels valencians' significava alimentar il·lusions envers la benevolença de les direccions polítiques dels partits madrilenys. Benevolença que no hi havia cap raó per a suposar, com s'ha demostrat per enèssima vegada. ¿Perquè els partits que han votat junts la 'llei de partits' més antidemocràtica d'Europa haurien de tenir cap detall amb els drets polítics dels valencians?.

2. Quan el tema que està en la ment de tots és com treure-nos de damunt el govern del PP sense donar-li una carta blanca al PSOE, com preparar-nos per al 2007 sense que es perda ni un vot contra la caverna, ara resulta que aquells que tenen major responsabilitat en la unitat d'acció del 2007 diuen que no és moment de parlar de pactes ... que ara cal portar el personal cap a batalles perdudes sense remei.

La direcció del Bloc i d'EUPV es neguen a iniciar ja els treballs de cara al 2007 perquè no volen compromisos programàtics, perquè volen sostreure-li a la societat civil la participació en els debats i els raonaments de què és el que cal fer i el que no cal fer, perquè només els interessa entrar en les Corts i si, d'alguna manera s'ho garanteixen, perdrà molta importància per a ells que el PP tinga o no majoria absoluta. Per això defugen il·lussionar massa la gent amb un programa comú que puga contindre compromisos clars i obrir expectatives que puguen esdevindre comprometedores.

Per això ha estat una magnífica maniobra de distracció el 'compromís per l'estatut impossible' ja que els ha permés fer veure que feien mentre no feien res.

Valencianes, valencians:

És ara el moment de preparar-se per a guanyar la batalla que tenim al davant i que realment podem guanyar.

És ara quan cal que exigim allà on estem i sempre que tingam ocasió, en el partit , en el sindicat, en l'associació cultural o de veïns, en el bar o la tertulia:

QUE ES FAÇA JA LA CONVOCATORIA PEL PAÍS VALENCIÀ !!!

que acaben ja de posar-li portes al camp

que facen bondat el Bloc i EUPV (i ERPV, i etc.)

que el que hi haja que pactar es faça en públic, amb llum i taquígrafs, i amb participació popular

que no centren les nostres esperances en la gestió de les derrotes

que deixen ja d'organitzar-nos els fracassos ¡¡¡ ARA PODEM I VOLEM GUANYAR !!!

València. 23/06/2005

Guillem Agulló. President del Consell Polític d'Esquerra Valenciana

Tornar

UNA ALTRA EUROPA ÉS NECESSÀRIA ... I URGENT

El 'compañero' Tony Blair s'ha repensat la convocatòria del referendum. Igual acabarà aprovant la constitució europea en privat, amb els seus amiguets del Parlament. Els jerarques de l'Europa anti-europea asseguren que el procés institucional continuarà, que no poden aturar-se per uns quants 'NO' de gent indocumentada, marginal i plena de prejudicis provincians.

Els polítics professionals que ens governen volen tirar endavant el seu projecte neo-liberal, siga com siga. I si ho volen, és perquè pensen que ho poden.

Sí, és clar que els 'NO' de França i Holanda són una victòria del poble treballador, de la gent humil, de tota Europa. I encara més, són una llum d'esperança per a tot el món. Ha estat la demostració de que es pot construir una posició política dels que estan avall contra tots els dirigents, tots els aparells polítics, tots els periodistes que dominen l'escena pública, i guanyar als que estan amunt.

Això arriba en comptades ocasions històriques. I no seria prudent desaprofitar-ho. No ens donaran moltes oportunitats més. Si els agents de l'Imperi han aprés alguna lliçò de tot açò de segur que serà que amb la democràcia no s'hi juga. Les seues relacions amb les formes democràtiques ja eren més que escases. La caríssima opereta parlamentaria d'Estrasburg, no arriba a dissimular -ni ho preten- el paorós dèficit democràtic de les institucions de la UE.

És innegable que aquestes institucions han estat aprofitades pels estats-nació per a substreure del control democràtic popular -per molt limitat i confús que fos en cada estat- les decisions de caire econòmic i social que prefereixen prendre en l'ombra i amagats darrere del paravent europeu. Amb la qual cosa guanyen dues penyores importants: eviten l'oposició prèvia i escapen a les responsabilitats posteriors a la presa de decisions.

També resulta, per altra banda, bastant clar que el projecte neo-liberal d'Europa és una assegurança de crisi permanent, de desastre pluriforme, de progrés cap als vells bons temps de la mitjania del segle XIX. Tot i que intenten disimular-ho darrere dels aparents bons resultats ... del que era el Mercat Comú keynesià, anterior a la Unió Europea neoliberal.

Les obvietats no cal discutir-les. Qui no les veu és perquè no les vol vore. Ja s'ho faran!

Ara ens diran que la crisi, ja innegable, de les institucions centrals de la UE és per culpa d'un excés de democràcia que ha permés que uns vots irresponsables posen en entredit unes institucions modèliques. Però, què potser si els francesos haguessen votat com espanyols el xec britànic ja no seria important?

Cal insistir-hi: ja s'ho faran!

El que ara fa falta és que aquells qui hem pres partit pels de davall de totes totes, aportem elements de trellat a la cultura política de les classes productives, les quals ja han demostrat que amb la seua capacitat d'autoorganització i de comprensió dels embits polítics, són ben capaces de cremar etapes i avançar a bots.

TRELLAT I PRUDÈNCIA NO SIGNIFIQUEN POBREÇA D'ESPERIT

I, en aquest sentit molt probablement, orientar-se cap a la recuperació, per part del sistema, de la benevolença keynesiana seria un suicidi històric. El capitalisme ja no tornarà a mostrar un rostre amable, si no es veu obligat per la presència d'alguna altra revolució social victoriosa que inflame els ànims dels explotats i li faça difícil el recurs a la violència.

Igualment, fer servir com a bandera la simple reproducció mimètica dels socialismes ja fracassats i corromputs és una estupidesa massa grossa que només aquells que tenen ganes de tornar a fracassar poden fer seua.

Contra aquesta mena d'errors, que podríem dir clàssics, vullc suposar que la gent ja està vacunada. Ara em preocupen més els errors que serien els nous de l'època que vivim. O no tan nous. En concret, pense que l'atracció de l'Estat-nació pot ser letal per a les forces progressistes arreu d'Europa. Aquesta atracció existeix, i es fa servir al si dels grups de treballadors politizats d'una o altra manera, perquè està provista d'una apariència lògica. L'Estat-nació regulava el mercat de treball i posava límits a les ambicions de les multinacionals, mentre que l'Europa d'ara és la responsble de totes les desregulacions i de donar tot el poder als grans conglomerats bancaris. La tornada a l'escalfor de la lloca-estat sembla tentadora. Però és una quimera. La UE és l'Estat, és cada Estat i actua i treballa sota el control de cada Estat. És una cooperativa d'Estats. Les actuacions antisocials d'Europa són les actuacions camuflades dels Estats europeus. No anem a trobar cap oasis social dins de la closca de cap Estat.

En definitiva, l'èxit dels 'NO' no hauria de fer-nos mirar cap arrere, el projecte dels treballadors del segle XXI no pot ser el projecte dels capitalistes del segle XIX. La legitimitat d'Europa ens pertoca a nosaltres ja que vàren ser les Internacionals obreres les primeres que vàren suscitar la idea d'una Europa superadora dels Estats-imperi.

L'acumulació històrica sobre territori europeu de capital productiu, humà i material, i de patrimoni socio-cultural en forma de tradicions i normes polítiques que perviuen, ve obligant des de fa decennis a que els amos del món observen amb preocupació l'evolució dels temes europeus.

Aquesta especial acumulació d'elements morals i materials és la que fa que el Poble europeu, val a dir la Nació europea, siga una necessitat objectiva.

Contra el que afirmen certs provincians-cosmopolites la nació no és un sentiment, ni una afinitat cultural, ètnica o religiosa. Eixos són elements de l'escuma psicològica que recobreix el fet nacional. Una escuma pòtser necessària sí, però com a eina per a facilitar el procés, per això en cap cas es pot considerar indefugible fonament de la nació. La nació és una oportunitat política històricament determinada pels factors actuants en la lluita de classes en el periode històric concret i configurada amb elements simbòlics i culturals heredats de la historia anterior o, si cal, creats 'ex novo'.

Dit més planerament: la nació és el muntatge polític i cultural que convé a la classe social que vol ser classe dirigent i vol liderar el conjunt de la societat. En la mesura que aquesta classe se sent segura de la bondat i la necessitat del seu projecte fa seua la marca de la sobirania nacional-popular, fa seua la bandera de la voluntat popular, perquè confia que la majoria social acabarà donant-li suport.

És clar que ara la classe treballadora europea no té explicitat un projecte polític alternatiu. Però la seua victòria electoral inesperada l'esperona, l'obliga, a donar pasos en el sentit de postular-se com alternativa de direcció social ... i per tant de direcció nacional. I és ben important que eixos pasos es donen en la direcció correcta. El nucli central del missatge que cal fer arribar a totes les classes productives seria: cal més Europa, cal molta més Europa de la que és capaç de donar l'Europa dels Estats i els Consells d'Administració, cal una Europa sobirana i unida que tinga la voluntat i la capacitat per a possar límits a la deriva destructiva dels mercats, per assegurar que no resulta falsejada la competència comercial degut a l'explotació del treball infantil, en condicions de semi-esclavatge, sense drets socials i sense seguretat social.

EL TAMANY DE VEGADES IMPORTA

En aquest missatge el concepte més important és el de 'capacitat'. I és que, si bé podem imaginar que molts poden arribar a tenir la voluntat de posar-li regnes al mercat, sabem positivament que no tots en tindran la capacitat. Cal una mínima massa crítica, una accumulació prèvia de capitals culturals i productius per a parlar-li de tu a tu al mercat mundial.

És a dir, inclús en el cas improbable de que cap Estat europeu arribés a estar governat per una esquerra sincera i decidida a fer-li front a la bèstia, no podria acomplir el seu desig. Al menys no podria des del lloc estricte d'un govern 'nacional'. Probablement no caldria ni intervenció militar imperial. La ruïna econòmica seria fulminant.

I és que no s'hi val a enganyar-se. Per poder resistir amb alguna possibilitat d'èxit la pressió de la conxorxa dels grans cúmuls mundials de capital cal tenir capital. I amb ell gran capacitat productiva. I gran capacitat militar. I això per a nosalres, valencians i europeus del segle XXI, només té un nom: Europa.

LA LLUITA PER LA CREDIBILITAT

D'on es deriva que l'únic objectiu estratègic pel que val la pena lluitar (un castiç diria 'pel que val la pena alçar-se del llit') és la conquesta del poder polític en Europa. Quansevol altre objectiu per davall d'eixe, si no es contempla com una simple etapa en el camí, és una pèrdua de temps, quan no una invitació al suicidi més o menys malintencionada. Inclossos la conquesta del govern de la Generlitat o de l'Estat espanyol, o del francés, o ... Per molt importants i llunyans que ens pareguen eixos objectius no podem caure en el parany de dir-li als nostres seguidors que des d'eixes instàncies ho podem arreglar tot. Perquè això no és cert, i ho sabem.

Dir el contrari significaria no sols mentir sinó, el que és pitjor, posar en perill l'únic capital polític que tenim i tindrem: la confiança de la porció del nostre Poble que arriba a escoltar-nos. Tots han de saber que nosaltres quan no sabem una cosa ho reconeguem, quan debatim i raonem ho fem en públic i quan prenim una resolució estratègica 'això va a missa'.

La dimensió política de la Generalitat i del Govern de Madrid (o París, o ...) no empetiteix per això. Ans al contrari, en ser etapes necessàries (o difícilment salvables) per arribar a l'objectiu del moment històric adquireixen tot el dramatisme que la situació mundial comporta: la Generalitat no és un afer provincià que només interessa a uns quans 'paletos' delerosos per participar en el saqueig del pressupost públic, és el camp de batalla on ens estem jugant el nostre futur, però també el futur de la Humanitat, la Civilització científica i el concepte de Sobirania Popular.

Al nivell de la realitat actual sembla prou revelador el cas del Brasil. Les poques esperances que podia haver suscitat el president Luis Inacio 'Lula' da Silva s'estan esfumant per moments. El seu discurs ve a dir: no puc fer una petita política social sense fer abans una gran política neo-liberal, el mercat mundial així m'ho imposa i contra això no puc fer res. Però la mentida se li veu per dos forats. Primer perquè 'que no podia fer res' ja ho sabia abans d'arribar al govern i ell sempre ha plantejat eixe objectiu (el govern federal brasiler) com l'últim i màxim que pot contemplar el poble de Brasil. Segon perquè fins els cegos poden vore que només un plantejament a escala Iberoamericana pot albirar un horitzó d'èxit teòric, i a més, en el seu cas, si no hi ha etapa següent de moviment supra-estatal per la sobirania sobre els recursos humans i naturals del continent, i no la hi ha perquè a ell se li ha 'oblidat' verbalitzar-la, això significa que ell ha arribat al govern 'per a no res' i sent-ne en tot moment conscient d'això, amb l'enormitat de lluites i llàgrimes que ha costat dur-lo fins allà dalt.

Eixa imatge d'esquerra babau, de conreadors de la decepció, és la que cal evitar.

L'esquerra en general pateix una greu pèrdua de credibilitat. Això és difícilment negable i, a més, no és negatiu ja que la situació anterior a la caiguda del mur de Berlin era pitjor. L'esquerra no gaudia tant de credibilitat com de credulitat. L'esquerra explotava directa o indirectament, segons fos comunista o socialista, la luminaria de la Revolució rusa i de la derrota del nazisme a mans de l'exèrcit roig, i tot es posava al servei del manteniment de l'statu-quo mundial.

De tota manera la metamorfosi de la 'nomenklatura' soviètica en burgesia bananera rusa no ha deixat de ser un espectacle bastant esperpèntic que ha abonat l'escepticisme polític a escala planetària. Per sort, o per desgràcia, les atrocitats que comet el capitalisme neoliberal per tot arreu són de tal calibre que no poca gent es veu obligada a tornar a fer-se preguntes i a buscar respostes. L'amenaça d'hecatombe social i/o hecatombe ecològica posa pressió a les consciències de milions de persones 'normals'.

I així es donen casos tan inesperats com els referendums de França i Holanda.

Aquestos fets són indicatius de l'estat de consciència de les masses. La gent sap (o més bé intueix) on està i què és el que s'hi juga. El que no sap és com escapar del soroll conceptual que obscureix la pràctica totalitat de l'escena pública, per a poder bastir la Idea, la Utopia realitzable, l'altre món que és necessari, tant si és 'possible' com si no.

Aquest estat de consciencia sembla haver entrat en un estadi de canvi. La massa intenta adaptar-se a les noves situacions i als nous fets i es mou. Es mou a Bolivia, a Panamà, a Europa i arreu del món. La sistemàtica desinformació ja no és capaç d'ocultar-ho del tot. Les organitzacions, els equips polítics existents entre l'esquerra sociològica, siguen tradicionals o no, intenten correr per posar-se al front del moviment, es penjen medalles sovint immereixcudes, mentre busquen, els agents del sistema, la fòrmula per a reconduir la massa al corral de la resignació, o per a deixar-se dur pel moviment, els grups més 'radicals', sense que sels note massa la seua inòpia.

Però són ben pocs els qui s'apresten per a donar-li al moviment de les masses allò que necessita: un projecte polític entenidor i creïble, una 'fulla de ruta' que concorde amb la situació en que es troben i les relacions socials i econòmiques que poden comprovar en la seua experiència quotidiana.

A la gent no cal fer-li ni un gram de propaganda anti-estatnació. N'hi ha prou amb no esmerçar ímprobes esforços per ocultar-li la realitat: que l'estanació no pot oferir-li un 'món més social' de forma duradora i estable. No pot, senzillament no pot, ni amb reforma ni amb revolució. Una i altra, la reforma i la revolució, s'han de plantejar des del primer moment com internacionals o supraestatals ... ¡per a que puguen ser creïbles! Perquè l'experència de cada dia en la vida real està demostrant a tots i cadascún dels habitants d'aquest planeta que la interdependència tecnològica i econòmica omple tots els àmbits de la vida i que sobrepassa en molt les fronteres dels estatnació. Potser no ho verbalitzaran així, però ho senten i ho saben així.

Les indivisibilitats de les pàtries són ja definitivament aigues que mai no menejaran molins. Poden provocar molts cadàvers, això sí, però ho faran a base de diners i més diners, cap moviment de masses espontani mourà un dit per la 'unité de la patrie'. Si més no a Europa on el mosaic d'estatsnació menudets posa la qüestió nacional al bell mig del combat per la, urgent i indefugible, unitat d'acció de la classe treballadora europea.

Es poden entendre vacil·lacions respecte a les consignes que configurarien el projecte possible, i exitòs a curt termini, de l'Europa Social. Feia anys que l'esquerra no es veia davant d'una responsabilitat tan real i tan immediata, i tan grossa. El NO francés ha tingut eixa virtut: ens obliga a explicitar una alternativa pràctica. Més difícil resulta entendre que a hores d'ara algú que es preten compromés amb els de davall encara contemple la Llibertat i el principi de Sobirania Popular, és a dir l'autodeterminació, com una amenaça per al poble treballador. Igualment és difícil entendre que algú que preten fer aportacions possitives en la finestra d'oportunitat que s'ha obert amb el NO francés, s'enteste en ignorar que sobirania i autodeterminació és l'únic cement que pot, legítimament, unir la Babel europea dels treballadors. Qualsevol vacil·lació en aquest terreny ens relliga immediatament amb els aparells més tenebrosos de l'Estat, amb la caverna mediàtica, i amb les forces més decididament reaccionàries del moment.

I tanmateix, en algun moment, però més prompte que tard, caldrà parlar també de programa.

València, 22/06/2005

Guillem Agulló i Francesc Santacatalina.

Tornar

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: ev@esquerra-valenciana.org , interromprem aquestos enviaments.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.