Esquerra Valenciana

Els suplements de l'Avant

Butlletí de difusió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 17

(Avui presentem dos textos que toquen al capdavall el mateix tema: com superar el fastigós i repetitiu drama històric que significa el desencís general que es dona després d'una victòria política de l'esquerra. Victoria que normalment haurà costat sempre una enormitat de temps i d'esforços.

El primer és un article del compay Ramon Salabert que ens anima a guanyar la Generalitat i a començar a donar-li continguts a eixa victòria tan desijable.

El segon és un pamflet (tract, en diuen ells) del grup francés que està al voltant de la revista 'Carré Rouge', de la que ja hem publicat alguna altra cosa. Ens parla de la campaya pel NO a la dita Constitució europea i l'hem trobat interessant per dues coses:

1. Per l'enveja terrible que ens dona el magnific ambient que s'està donant a França. Malgrat tots el malgrats, cal reconèixer que l'excepció francesa és, ara per ara, el millor punt de recolze que tenim tots aquells que ens plantejem una eixida progressista als greus problemes que afecten la societat actual.

2. Perquè aquest grup és dels que sol apuntar en la direcció correcta però, Ailàs! jacobinisme obliga, mai no acaba de disparar. Hem subratllat les frases que, al nostre parer, revelen això que diem. Reconèixen que no es tracta de salvar la 'Republique' sinó de bastir l'Europa dels treballadors, cosa que ja té merit a França, però no en treuen d'això cap conseqüencia. ¿Com pot ningú plantejar-se la construcció de qualsevol Europa sense prendre per les banyes el bou de la qüestió nacional? ¿Com gent aparentment seriosa pot plantejar un PROJECTE SOCIAL EUROPEU sense implicar-lo en un PROJECTE NACIONAL EUROPEU? ¿Què més haurà de passar per a que reconeguen que l'internacionalisme classic no ha estat altra cosa que l'expressió ideològica de l'adaptació al propi Estat, al propi Imperi? ¿Haurem d'arribar a viure un altre 1914 per a que se'n adonen que no es pot deixar a la dreta capitalista l'exclussiva de les 'utopies' nacionals?

CAL UNA UNIÓ GENERAL PER LA GENERALITAT

El País Valencià viu una situació d'emergència nacional, social i ecològica. Les raons i les manifestacions d'aquesta desgràcia general són ben conegudes per a tota persona amb alguna sensibilitat nacional, social o ecològica.

Per sort, persones amb aqueix tipus de sensibilitat n'hi han moltes i de moltes classes. Per això no paga la pena entrar a descriure o relatar el plec de greuges que s'han anat acumulat amb els anys de govern del PP. En són tants ...! I venen alguns de tan lluny! ... De tan lluny que en mols casos el pare de la criatura no és aquest govern, conegut per tots, sinó aquell altre ja oblidat per no pocs.

Però, tant se val. Cadascú sabrà reconèixer, intuir o sentir els aspectes de la cosa pública valenciana que li resulten més insofribles. Per això, només faré esment d'un aspecte que és generalment poc comentat, però que té, al meu parer, una importància capdal: hi ha un deute públic enorme, monstruós, d'un calibre certament 'bananero'. Repartit per igual, a cada valencianet li tocaria pagar un bon grapat d'euros. I el govern que entre en el 2007 haurà de fer front a eixa càrrega. Però, fer front al deute significa marcar el COM s'ha de pagar, i el QUI ho ha de pagar. El 'com es paga' és un tema polític que està molt entreverat de qüestions d'índole tècnica. Per contra, el 'qui ho paga' és un tema quasi netament polític ja que les alternatives són poques i clares:

1. No ho paga ningú. El deute es paga amb més deute ... i ja rebentrà el globus quan hi haja de rebentar. Aquesta és la 'solució' que més fan servir els nostres polítics, però sembla que el volum del que debem és tan gran que eixa eixida, si no està totalment tancada, molts la veuen com a problemàtica.

2. Ho paguem entre tots. Aquesta és la solució que adoptarà qualsevol govern que no tinga cap hipoteca política a la seua esquerra. De fet ja s'ha estat parlant a les Corts de posar un recàrrec als carburants per a que tots aquells que fan servir quansevol mitjà de transport omplim el cabasset, sense donar-nos compte. I, atenció, això no ha provocat cap escàndol ensordidor entre les bancades de l'esquerra. De moment sembla aturat, a l'espera de que arribe la baixada dels preus dels carburants que 'creanme, no les miento' portarà la guerra del Golf (Pèrsic, naturalment).

3. Ho paguen aquells als qui ha beneficiat l'endeutament de la Generalitat. Aquesta és la mesura més justa, i més educativa. I serà la que més es resistiran a aplicar qualsevol dels polítics de la nostra esquerra ... sempre que no estiguen enganxats amb una forta maroma que els lligue a l'esquerra social.

Les dues primeres opcions no ofereixen cap dificultat. La tercera tampoc. Al menys no ofereix cap dificultat tècnica. Tots els entrebancs serien polítics.

Per aplicar la tercera opció un govern de la Generalitat podria fer ús de les potestats que ja te. Podria, per eixemple, posar una taxa sobre determinats elements patrimonials especialment visibles, com ara, els habitatjes desocupats i acumulats per una sola unitat familiar o empresa, o els espais esportius especialment extensos en mans de societats mercantils o clubs de milionaris. O qualsevol altre element patrimonial que puga fer pensar que el propietari s'ha pogut beneficiar del saqueig de l'erari públic que ha organitzat el PP. La finalitat d'eixa taxa seria tornar el principal dels deutes acumulats pels successius governs de la Generalitat.

Sí, sí, ja ho sé ... pagaran també justos per pecadors. Sí, però de segur que els justos en seran pocs. En tot cas, en seran molts menys que amb la taxa sobre els carburants que afectaria tota la població i, per tant, a milions d'innocents. La pràctica totalitat de les lleis que es fan i es desfan per aquestes terres és molt més injusta ... i ningú diu res. Però si recordem el rebombori que va aixecar la taxa ecològica que va posar el govern balear d'esquerres (l'únic govern balear d'esquerres!), podem assegurar que aquesta taxa que proposem aixecarà també molta polseguera. Més o menys la mateixa que aixecarà qualsevol mesura de govern que intente augmentar el nivell de seguretat econòmica de les classes treballadores, la qualitat dels servicis públics gratuits, la redistribució de rendes via impostos, etc. Un govern que intente fer una política moderada i reformista, però sincerament d'esquerra, ha d'assumir d'entrada que va a actuar en un ambient mediàtic altament hostil. No pot ser d'altra forma donada la concentració de tots els medias més importants en mans del capitalisme financer.

El soroll ensordidor dels 'pensadors' al servei de les minories opulentes ben bé pot ser suportat resignadament quan els avantatges d'una taxa com la que es proposa serien múltiples i polièdrics. En podem destacar dos:

1. Si la taxa és prou progressiva, és a dir, si paga més qui més habitatges acumula, un efecte bastant segur serà la baixada dels preus del lloguer dels habitatges. En alguna mesura també serà esperable una baixada dels preus dels habitatges en general. Si s'acompanya la mesura amb un pla a llarg termini per a la construcció d'habitatges socials, els preus de tots els habitatges aniran apropant-se al seu valor de mercat ... dels habitages, no del mercat de les reserves de valor en forma d'habitatge. El desunflament de la bombolla immobiliaria pot donar-se per segur.

2. Una part del capital que avuí està cosificat en forma d'atabons es podrà alliberar i buscarà altres emplaçaments. I sobretot, una part del capital que flueix cap a l'atabó cada exercici, buscarà reorientar-se. ¿No podem esperar que una porció d'eixos capitals accepte orientar-se cap a alguna activitat productiva? Probablement no podem esperar tal cosa. Al menys, no podem esperar que això es done espontàniament. El capital sempre ha sigut poruc i ara ho és més que mai. Podrem gaudir, però, d'un moment durant el qual hi haurà molts diners ociosos que potser acudirien a una política de foment industrial que oferira bones perspectives ... o no. En tot cas sempre serà bo per al País que es redueixquen les possibilitats de que els diners puguen trobar refugis socialment improductius o socialment danyossos, com ha arribat a ser la hipertròfia d'habitatges desocupats al nostre País..

Amb la qual cosa, arribem allà on volíem anar. Si expulsem el cavernícoles més conspicus de la seu del govern dels valencians iniciarem un camí ple d'oportunitats. Oportunitats que podrem malbaratar o no. La forma de malbaratament més clara seria posar un govern que no canviara l'orientació general de la política actual. El pitxor que ens pot passar és caure en el 'más de lo mismo' que ens tenen preparat. I això serà inevitable si consentim que els nostres polítics continuen evitant parlar d'allò que realment interessa a la gran majoria. Sí els nostres polítics, que quan més nostres diuen ser, i més somriures ens dediquen, més perillosos són.

Exigim-los que ens parlen clar:

• Que el deute el paguen ells

• Que els habitatges siguen tractats com allò que són: un be de primera necessitat.

• Que la Generalitat tinga diners per fer una política de foment industrial que vaja més enllà de la plorada tragicòmica.

I això només per començar a fer boca.

Ramon Salabert. 16/05/2005

Tornar

PER ASSEGURAR LA VICTORIA DEL NO

REFLEXIONEM SOBRE LES IMPLICACIONS POLÍTIQUES

DEBATIM-HO TOT !

Dijous 19 de maig 2005 a les 19h30

Reunió-débat a l’AGECA, 177 rue de Charonne, 11°

métros : Charonne o Avron (estació Alexandre Dumas tancada per reparacions)

Dia a dia, la batalla pel NO contra un referendum que vol legitimar un Tractat que constitucionalitza el capitalisme en Europa, ha esdevingut una batalla social, amb un contingut de classe. La campanya contra un tractat que grava en marbre l'Europa del capital, dels fons de pensions, de l'opressió imperialista, no és una simple campanya electoral. S'enfronten dues legitimitats cada cop més clarament. D'una banda, la de la classe política, els experts i els periodistes que s'han posat al servei del liberalisme. De l'altra, la dels assalariats, els jovens, els explotats, els ciutadans que lluiten per un futur que no estiga sotmés a la benevolença dels accionistes, els inversors i els alts funcionaris asservits al capital.

Els debats apassionats al voltant del text del Tractat constitucional per tal de desxifrar-ne el contingut i comprendre'n el sentit, han convençut, les desenes i desenes de milers d'assalariats i de joves que hi han participat, del veritable contingut del vot del 29 de maig: el rebuig d'un món dominat per la lògica del mercat i al servei del capital.

Al principi iniciaren la lluita uns centenars de militants cegetistes, comunistes, socialistes, trotskistes, verts, membres del grup Copernic i d'Attac. Organitzant-se i mobilitzant-se aconseguiren primer deixar en minoria la direcció de la CGT(central filo-comunista) i prestar un fort ajut als corrents que al si del Partit Socialista i dels Verts empentaven per continuar el combat. Després la batalla s'ha convertit en el quefer de centenars de milers i prompte de milions d'assalariats. En la majoria de les ciutats, dels barris, dels instituts, les escoles, les empreses, l'anàlisi crítica del Tractat es relliga amb els temes plantejats durant els grans moviments contra les “reformes” de les jubilacions, de l'ensenyament, la privatització de les elèctriques.

La batalla contra la “Constitució europea” cristalitza un trencament radical amb el discurs de l'esquerra liberal, un esdeveniment d'una amplada que França no coneixia des de fa trenta anys llargs. Un trencament que parteix profonament el Partit Socialista en raó del la seua doble cara i del seu doble discurs. I al mateix temps, des de fa setmanes assistim a un moviment paral·lel, interconectat, de combats pels salaris, les condicions de treball, les condicions de l'assegurança per malaltia, així com contra l'arbitrarietat patronal. El NO està, doncs, ben arrelat. La seua consolidació (els nostres adversaris parlen de la seua 'incrustació') es refecteix als sondejos. El vot NO expressa el rebuig pregon dels assalariats contra les polítiques que s'han portat avant els darrers vint anys. El vot NO pren suport sobre una comprensió clarivident del desafiament vital que els llença el capitalisme, del qual el Medef (patronal) n'és l'encarnació, i el governs i el personal polític adscrit al liberlisme en són els instruments.

FINS EL 29, CAL FER TOT EL POSSIBLE PER UN REBUIG MASSIU DEL TRACTAT

La pujada del NO suscita inquietud i pànic entre els cercles del poder de l'Estat, el Medef i entre els dirigents socialistes. Aquesta és una dada que apareix en tots el sondejos. La victòria és posible, està a l'abast de la ma. Però encara cal abastar-la. L'ampliació de la mobilització entre els treballadors i la intensificació de l'activitat dels comités unitaris envers els indecisos i abstencionistes són la condició de l'èxit. Els partidaris del Tractat van a multiplicar les mentides, van a desencadenar la propaganda i el terrorisme verbal ('El No serà el caos, la Guerra!!!') per tal d'invertir la tendència actual. Tindran la col·laboració cada cop més intensa de tots els medias. La campanya oficial monopolitzarà les pantalles. Saben que la victòria del NO seria la derrota dels cohabitants del sistema capitalista que, des de fa més de vint anys han aplicat tots els tractats europeus, inclús quan s'havien compromés formalment davant dels electors a refusar-los. Aquest va ser el cas de Lionel Jospin amb el tractat d'Amsterdam, els acords de Lisboa (liberalització dels servicis públics), de Barcelona (reforma de les pensions) i del tractat de Niza.

Els militants que basteixen en les empreses i localitats una força unida contra el Tractat constitucional estan en situació d'ajudar al nèixement d'un nou espai polític. Una nova situació política està a punt d'obrir-se. I açò planteja importants qüestions:

Com fer per a que la campanya pel NO no siga una fita electoral sense continuitat?

Com fer per a que els i les militants que han possibilitat la victòria no se la deixen robar?

Com ancorar en les lluites i les iniciatives més diverses aquesta formidable presa de consciència que expressa el NO al Tractat?

Com fer també que aquesta victòria siga també la victòria de tots aquells que sense drets, sense papers, inmigrants antics o recents, estan exclossos del joc electoral?

La victoria del NO marcarà una derrota de tots els agents del liberalisme. Però es tracta de donar un contingut possitiu a aquest refús dels liberalisme tant de dreta com d'esquerra. Cal discutir-ho! Una nova aliança està forjant-se entre els militants. Com fer per a donar-li continuitat després del 29 de maig? Com fer per a que els treballadors/es comencen a autoorganitzar-se, a partir de l'acció, però també per a la definició d'un programa de canvi social?

La batalla contra aquesta Constitució no és només un assumpte francés: ateny a tots el treballadors d'Europa. Des d'ara, i encara més després del 29, és important reflexionar sobre les iniciatives a prendre. El front de resistència solidària s'ha de bastir a escala de tota Europa. El no en França al TCE només guanyarà tot el seu sentit si marca una etapa efectiva en la batalla per una Europa dels treballadors.

Pel lloc que se li dona a la dictadura del mercat (la competència principi suprem de la vida, reunió de tots els textos en la IIIª part del Tractat), el NO implicarà que al sendemà caldrà exigir l'abrogació de tots els tractats (Maastricht, Schengen, Lisboa, Amsterdam, Niza) que han posat en marxa la desregulació, la desreglamentació, la privatització dels servicis públics, etc.; la definició d'una política democràtica, anticapitalista, ecològica, que contemple les mesures que desitjem com ara la supressió de l'atur forçós, la renacionalització dels serveis públics que toquen l'equilibri ecològic (aigua, energia, transport), l'educació, la cultura, però també el crèdit i una voluntarista política d'habitatge, exigeix posar la ma sobre la dictadura dels fons de pensions, sobre la propietat privada capitalista.

Moltes són les qüestions a debatir. Per això la proposta de Carré Rouge d'obrir la discussió entre tots aquells que en reconeixen la necessitat

Autant de questions à débattre. D’où la proposition de Carré Rouge d’ouvrir la discussion entre tous ceux qui en reconnaissent la nécessité.

Uns dies abans de la data fixada per a aquesta reunió-debat -el dijous 19- el col·letiu de Carré Rouge enviarà un recordatori tot donant la llista dels/les militants i dels agrupaments que hauran expressat el seu acord i anunciat la seua participació.

Tornar

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: esquerravalenciana.info@ono.com , interromprem aquestos enviaments.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.