Els suplements de l'Avant

Butlletí de difusió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 15

(El Suplement de hui és monogràfic sobre les eleccions basques. Com sempre intentem dir el que pocs diuen i difondre el que pocs difonen: una visió científica i partidària dels temes polítics. Partidària sí. Partidària d'eixa majoria social que forma la humanitat productiva, front a la minoria parasitària.

El primer text és el comunicat que ens a enviat la Comissió Permanent d'Esquerra Valenciana.

El segon és un article sobre el mateix tema que ens ha fet arribar ROBERT MORA, presidente del C.P. D'Esquerra Valenciana que ens aporta un toc d'atenció sobre el nou 'mantra' que volen fer servir, i imposar-nos, els 'bonzos' de l'espanyolisme.

El tercer és un article que ens ha arribat per la xarxa, d'un dels intel·lectuals més intel·ligents i més odiats per la burrera governant: Alfonso Sastre. Per als molts que no tenen notícia els direm només dues coses:

1. Alfonso Sastre va deixar de publicar en El País, i va ser condemnat al silenci, arran d'una polèmica que va mantenir amb Fernando Savater a les pàgines centrals d'aquest diari. La polèmica s'acabà quan els amos digueren, ja n'hi ha prou!!! I des d'aleshores Savater ha esdevingut l'intel·lectual orgànic del règim.

2. Un valencià esperpentic, que ha molts anys que fa la carrera per Madrid, un tal Vicente Molina Foix, exigia en les pàgines del mateix diari i al rebuf de l'assassinat d'Ermua, que s'havia comés una setmana abans, que 'mataren de fam' Alfonso Sastre a base de no donar-li faena, no publicar-li res, no estrenar cap de les seues obres teatrals. I ho exigia després d'un breu preàmbul on explicava els efectes benèfics que havia tingut la cacera de bruixes, i la foguera subsegüent, en l'Europa dels segles XV al XVII.

Per a nosaltres aquestes són dues bones raons per a sentir-nos honorats per la possibilitat de difondre quansevol cosa d'Alfonso Sastre)

PEL PROTAGONISME DEL POBLE BASC

La democràcia no és només el govern de la majoria. És també el respecte per les possibilitats de futur de les minories. La legitimitat democràtica no es guanya només en l'origen -una elecció majoritària-, sinó que s'ha de confirmar en la gestió: les minories han de tenir permanentment obert un camí legal, segur i practicable per arribar a ser majoria. Això, i no altra cosa, són els Drets Humans. Són l'ambient jurídic que permet que els conflictes es puguen resoldre políticament, al donar una esperança de futur als derrotats avui en les urnes.

La democràcia espanyola, però, no és això. No és que no s'aprope massa a eixe ideal, com els passa a moltes democràcies que es pretenen exemplars, és que és just el contrari.

El PSOE i el PP no sols coincideixen en el projecte de societat i d'Estat, coincideixen sobretot en l'estil de govern. Per a ells governar és exceptuar els drets fonamentals que havien reconegut en la Constitució de 1978, que ja eren ben limitats. I aquestes exepcions són sempre permanents i universals, de forma que les lleis exceptuadores (pàcticament totes les que tenen res a veure amb l'ordre públic i judicial) esdevenen autèntiques reformes de la constitució encobertes. Franco declarava estats d'excepció limitats en el temps i l'espai (tres mesos i País Basc, normalment). Els subdits del seu hereu instal·len l'excepció en la 'normalitat' i la conreen i fan crèixer en un 'crescendo' espaordidor.

Eixe és l'autèntic esperit de la caverna: si un problema el podem resoldre a garrotades (policials, judicials, carcelaries, ... i sempres caríssimes), per què ens hem de preocupar per l'origen i causa del problema?.

Tota la parafernàlia victimista, tota la utilització demagògica de les accions violentes de resistència (real o, més probablement, provocada) al seu poder arbitrari, no pot amagar que l'objectiu és eliminar la competència política, assegurar-se la perpetuació en el poder. El que en cap cas volen consentir és que els electors puguen entrellucar la possibilitat d'una majoria social que es pose sobre la via d'arribar a ser majoria política. Aquesta possibilitat de majoria alternativa es va vore clarament en les pasades eleccions basques, quan l'espanyolisme que tan fortament havia apostat per guanyar-les va ser vergonyosament derrotat. La seua resposta, la garrotada cavernaria, va ser la Llei de Partits.

Aquesta llei és, en la nostra opinió, perfectament il·legítima ja que no limita sinó que ignora tots els drets bàsics relatius a l'acció política de les minories i als procediments i garanties jurídiques: quansevol pot ser privat del dret bàsic a associar-se per a presentar-se a les eleccions, a elegir i ser elegit per a càrrecs públics, basant-se només en la maledicència d'un funcionari, en les sospites d'un policia, ... en definitiva en la conveniència de la majoria en el govern. Cosa que es demostra fefaentment des del moment que el càstic per als delictes imaginaris que estableix eixa llei, ¡¡ es un càstic col·lectiu !!, és a dir, que no cal que hom cometa personalment eixe delicte, n'hi ha prou amb que algun funcionari considere que eixa persona té “alguna relació” amb aquella persona que s'ha dictat que és molt dolenta.

Aquesta és una llei medieval. Aquesta és la filosofia del Guillem d'Aymeric qui, quan el mercenaris del Papa li preguntaren com podrien distingir el habitants de Beziers que eren heretges dels que no ho eren, els respongué: “Mateu-los a tots, que Deu ja reconeixerà els seus”.

Què fer davant de la barbàrie?

En prime lloc és fonamental no perdre els nervis. I no perdre la perspectiva: l'únic problema polític -estrictament polític- que tenim els súbdits d'Espanya que intentem treure el cap fora de la caverna, és el PSOE. L'únic problema polític que tenim els europeus és la supervivència política de la socialdemocràcia europea. Abans, en teníem dos de problemes. Ara, l'herència estalinista està ja molt dissolta i en procés (sembla) de reconversió. El poble treballador té una necessitat absoluta de disposar d'una representació política que li done la presència i el pes que a la seua majoria social li pertoca, però es dona el cas que la representació de que disposa ara mateix està totalment mediatitzada -econòmicament, però sobretot mentalment- per la influència dels sectors capitalistes més monopolistes, més decidits a posar per damunt de tot criteri ètic el manteniment del valor del capital i una bona taxa de benefici per a les minories més ínfimes però més opulentes.

I per això, el major perill que ens amenaça consisteix en caure en la tentació de dir que el PSOE i el PP són la mateixa cosa. Que el majordom és el mateix que l'amo. En el 99% dels casos fan el mateix i només es diferencien en l'estil de la disfressa verbal que fan servir. Tanmateix són radicalment diferents. No sols per la història i els referents ideològics del PSOE sinó, fonamentalment, perquè els actuals militants, simpatitzants i sobretot votants del PSOE són els nostres militants, simpatitzants i votants de demà. Qualsevol posicionament polític ha d'estar orientat a constituir i reforçar la majoria que ha de tombar el bipartidisme i, per tant, ha de portar implícit o explícit el missage per a les bases del PSOE: 'Vosaltres sou dels nostres. Recapaciteu, perquè esteu votant al dimoni'.

En el cas concret espanyol i basc, la realitat és que, davant d'una crisi mínima i que apenes està començant, només la Guardia Civil pot retorna-li el protagonisme polític al bipartidisme espanyolista. En les properes eleccions 'autonòmiques' el protagonista absolut anava a ser el Poble Basc. Tenien, i encara tenen, un caràcter plebiscitari, en el que el Poble anava a preguntar-se quin futur prefereix. Espanya era ja només un referent secundari, amb el risc de vore's relegada al terreny del passat que cal superar. La intervenció repressiva no és més que el recordatori de que hi són, i que tenen intenció de fer tot el mal que puguen.

Bé. No hi ha res de nou sota el sol. Però cal prendre nota de qui és qui està a la defensiva.

El PP i el PSOE són allí tan iguals que, per tal de diferenciar-se han de recorrer a picabaralles artificials, com ara qui ha de ser lendakari quan 'guanyen' les eleccions. Els dirigents del PSOE saben que si s'aproximen més al PP, el seu partit serà deglutit en part per aquest, i la resta passaria definitivament al camp del 'tripartito vasco'. Tot dos estan molt interessats en aparentar grans diferències entre ells.

Les eleccions basques són encara plebiscitaries. La intervenció autoritaria ha fet impossible que es puga expressar l'autèntic sentir del poble, la pota espanyola s'ha posat ja dintre de les urnes. Però no hem d'enganyar-nos. Eixa pota està sempre present en major o menor mesura en tots els dèficits democràtics que adornen Europa i Espanya. A més, el poble basc sembla decidit a infligir una nova derrota electoral a l'espanyolisme i aquest és un criteri definitiu. Quan el Poble té alguna cosa importat a dir, cap dèficit democràtic li ho impedirà.

Per la nostra part, digam-ho clar:

AL PAÍS BASC, QUALSEVOL VOT QUE NO SIGA AL PP O AL PSOE ÉS UN VOT PER LA LLIBERTAT, LA LEGALITAT I LA CIVILITZACIÓ.

I açò és així objectivament, amb independència dels continguts ideològics i programàtics dels partits. L'agressió brutal contra la legalitat democràtica és tal que les matitzacions estan de més. A nosaltres, però, continua semblant-nos l'opció d'ARALAR la de major qualitat política.

A més, pensem que en cap moment es pot donar per bona la prohibició de la llista Aukera Guztiac, ni la prohibició de Batasuna, i el Parlament que ixca d'aquestes eleccions hauria de pronunciar-se per la il·legitimitat democràtica de la Llei de Partits i promulgar una Llei Basca de Partits que done eixemple a Espanya i a Europa de què és una democràcia de veritat. Potser així el nostre tripartit catalanesc, i la resta de les nostres esquerres provincianes, es donen per assabentats de quin és el tema del moment.

Tornar

COMISSIÓ PERMANENT. ESQUERRA VALENCIANA.

04/04/2005

AUKERA GUZTIAK: La impenitent tendència d’Espanya als Autos de Fe

AUKERA GUZTIAK, una nova associació d’electors apareguda al País Basc ha estat prohibida. La “raó”, “l’argument” emprat, ha estat que es tracta de la llista alternativa a Batasuna. La prohibició l’ha efectuada el Tribunal Superior de Justícia, i l’ha referendada el Tribunal Constitucional. Amb tota la càrrega jurídica i simbòlica que això comporta.

Als últims anys de govern del PP hem assistit a l’aplicació social i política d’una peculiar interpretació de la llei transitiva i commutativa (si A=B/B=A, si A= B i B=C, A=C) a l’esfera política, precedides per una deliberada confusió entre “la part i el tot”, entre “allò paregut i allò idèntic”: Si A semblant a B, doncs A=B. Des del punt de vista lògic, l'operació és barroera de mena, però des del punt de vista polític l'operació ha estat duta a terme amb una gran habilitat.

A finals del segle XIX, els psiquiatres Breuer i Jung , observaren com de vulnerable arriba a ser la consciència crítica d’una persona, quan es troba immersa en un estat d’intensa emocionalitat. Breuer va denominar el fenomen “abbaissement du niveau mental”: Descens del nivell mental i del nivell general de la consciència.

Doncs bé, aprofitant el lògic rebuig moral que els atemptats d’ETA provoquen en la majoria de la població i el subsegüent descens de capacitat crítica que es produeix, tant individual com col·lectivament en les consciències de les masses de bona gent, amanint-ho tot hàbilment, amb un coneixement envejable de les tècniques de propaganda de masses i tenint al seu abast un aclaparador domini dels mitjans de comunicació, les ments polítiques més brillants de la dreta espanyola, dissenyaren una operació que aconseguí que, en molt bona mesura, el poble considerés com un axioma incontrovertible, que un partit polític (Batasuna) fos vist i considerat com a idèntic a una organització terrorista (ETA), aprofitant el fet innegable que entre ambdues organitzacions existeixen contactes i complicitats ideològiques que ningú no posa en dubte. Amb tot, no són el mateix. Evidència llampant per a qualssevol amb dos dits de trellat.

L'equació final va ser Batasuna = ETA, per tant Batasuna tenia que ser tractada amb els mateixos paràmetres que ETA: Persecució policial i il·legalització. Així va néixer la “Llei de Partits”. Aquesta equació, allargant-la un poc més, arribaria a ser PNB= ETA, i en general “nacionalisme no-espanyol”= terrorisme. L’últim pas “lògic” ja va començar a donar-lo l’anterior govern del PP a nivell declaratiu, assistit sense massa entusiasme per un PSOE atemorit, titllant fins la nàusea al govern del PNB de filoterrorista.

El primer pas però: ETA=Batasuna/Batasuna=ETA (i per tant Aukera Guztiak=ETA) , va prendre àdhuc forma jurídica en forma d’una “Llei de Partits“ , amb la consegüent il·legalització de Batasuna i la inclusió d'aquest partit polític en el registre internacional d’organitzacions terroristes (¿!). Aquesta llei, va ser confegida ‘ad hoc’ per prohibir l'expressió política del nacionalisme radical basc, i com un ‘aviso a navegantes’ de tots aquells ‘rompepatrias’ d’altres contrades de l’Estat, que tinguessen la temptació de recórrer semblant camí . Un monstre jurídic amb una profunda càrrega de profunditat al seu sí acabava de néixer: Els seus progenitors, el PP i el PSOE, la llevadora del part CIU.

Com era d’esperar, una llei tan monstruosa només podia tenir conseqüències monstruoses. La nova llista basca d’Aukera Guztiak, ha estat rebutjada amb inconsistències de l’estil, que alguns dels seus integrants pertanyen al sindicat LAB, (SINDICAT LEGAL), altres anaven a visitar els presos d’ETA, (DRET CONSTITUCIONAL), uns altres estaven relacionats amb les gestores pro-amnistia, (SENSE COMENTARIS) etc.

D’immediat salta a la vista, que el problema no rau en militar o no en un sindicat, sinó fer-ho en un que siga “sobiranista basc”, ni en anar a visitar delinqüents, sàdics, assassins en sèrie, violadors, caníbals o de qualssevol altra mena, sinó que aquestos delinqüents siguen d’ETA, ni la d’estar proper a una “gestora pro amnistia”, sinó que aquesta siga explícitament defensora de l’àmbit de decisió basc, etc.

Amb aquest procediment s’estan invertint els termes de l'equació consubstancial al que entenem per democràcia, atès que allò que una democràcia considera són les conductes, i no consciències i/o idees, i per tant s’està vulnerant el tret fundacional d’una democràcia garantista com és l'espanyola, que pressuposa la innocència mentre no es demostre la culpabilitat; cosa que no s’ha demostrat en cap cas respecte de Batasuna. Cas contrari la direcció en ple estaria a la garjola!. Algú ho dubta?. A partir d’ara s’instaura la possibilitat de ser culpable mentre hom no puga demostrar la innocència. Culpable però de “consciència”, sí més no en allò que fa referència al nefand pecat de practicar un nacionalisme que no siga l’espanyol al si de l’Estat. El càstig per aquesta “aberració moral” no és penal , sinó que és l'expulsió del sistema democràtic amb totes les conseqüències que això comporta.!

Cal que copsem en tota la seua dimensió l'enormitat de l’assumpte, perquè les dues més altes instàncies jurídiques de l’Estat estan involucrades atenyent-se només a la llei amb la que els ha tocat jutjar, i sense pressuposar-les cap tipus de complicitat extrajudicial.

A partir d’ara, queda oberta la via: ja no es jutgen únicament “conductes”. A partir d’ara podran jutjar-se pensaments, investigar-se creences, esbrinar-se intencions, escatades degudament al davant dels tribunals. La semblança amb els procediments de la Inquisició emergeix amb una brutalitat espaordidora.

La condició més cridanera de totes, ha estat l'exigència a pronunciar el mantra de “condemnem la violència d’ETA”, sense acceptar cap altra formulació alternativa ni cap altre sinònim. És cert, que a tot arreu, s’utilitzen fórmules verbals estandarditzades i protocolitzades pels sistemes socials i jurídics per jurar o prometre càrrecs, en nom de texts religiosos o jurídics, però és que en aquest cas la fórmula que s’exigeix, és absolutament arbitrària. No consta en cap text jurídic d’obligat compliment. Els poders “fàctics” de l’Estat han decidit que “ha de ser així”, només així i no d’altra manera, a l’estil d’allò que “El florido Pensil”, que quan a l’escola ens preguntaven “Quienes eran ellos”? si no contestaves fil per randa “ellos eran los apóstoles” sense cap vacil·lació dubte o matís, (pobre de tu si se t’ocorria preguntar a que “ellos” es referien!) el menys que podies esperar era una bascollà entre cap i coll i a rintxo orella que et deixava estabornit mitja hora llarga.

Tot i la inequívoca condemna de tota violència i vulneració dels drets humans que Aukera Guztiak ha verbalitzat públicament, s’els ha exigit ara pronunciar l’equivalent del que seria això de “renunció a Satanas, a sus pompas y a sus obras...” o “Quienes eran ellos”? per ser acceptats en la sagrada confraria de la democràcia... ‘espanyola’.

Si més no, això és el que se li està venent a la ciutadania per justificar la seua exclusió del joc polític de la democràcia ‘espanyola’. Que no la basca, compte!, tinguem-ho clar!. Els adjectius respecte de la democràcia són precisament allò més important. Els aprioris nacionals, el tacitisme compartit per la col·lectivitat, els distints imaginaris col·lectius que comparteixen els membres d’un mateix poble, etc. requereixen d’aquests adjectius, pel que la exigència del ‘mantra’ és fa triplement il·legítima: Per arbitrària, al no estar contemplada en l’entramat jurídic de l’Estat, per ser estranya a una bona part de l’àmbit polític al que s’adreça (el basc), i per supèrflua i innecessària com a condició objectiva per participar en el joc electoral.

Amb aquesta brutalitat a més, inadvertida o deliberadament, els hi estan regalant una bandera, als que “no condemnen”. A aquells que si més no en aparença no s’arronsen davant el nacionalisme espanyol, al negar-se a pronunciar un ‘mantra’ que és percebut molt més com una submissió al nacionalisme d’Estat que no a una necessitat objectiva exigible i com a condició sine qua non per a participar en la contesa electoral. Cap relació doncs amb el ser o no elegit, amb el fet de participar o no en una elecció torne a repetir!!.

És per tots coneguda l'existència de persones amb vocació “de condemnar”. Res a objectar, ja s’ho faran!!. Que la practiquen si els fa feliços i allà ells amb la seua dèria, però el que no se’ls pot reconèixer és l’autoritat d’una fal·lera com aquesta, per a imposar-la a tort i a dret. Mala peça al teler ens trobarem si aquesta manera de fer acaba quallant.!

La qüestió -i aquí si que ve el més greu de tot-, és que aquesta imposició produeix una profunda indignació en tot un segment important de l’electorat basc, (la democràcia basca no és l'espanyola, recordem-ho!) i que té com a principal i indesitjable conseqüència el de barrar-li el pas a altres formacions, com ara ARALAR que d’antuvi si que condemnen la violència d’ETA sense cap imposició, al deixar-los en una posició ‘percebuda’ per part de l'electorat abertzale de carronyers polítics, fluixos de rems i sense conviccions fermes.

Hauríem de preguntar-nos doncs si en el fons no és això el que és pretén: MANTENIR VIU I ACTIU EL CONFLICTE BASC PER EVITAR LA SEUA RESOLUCIÓ POLÍTICA.

Des d’aquest punt de vista, seria una solució d’allò més higiènica, i des d’aquí ho proposem com a mesura política, que totes les forces polítiques basques aquelles que creuen que existeix una democràcia basca diferenciada de l'espanyola, feren seua la formulació d’AUKERA GUTZIAK a l’hora de pronunciar-se sobre la violència i la vulneració dels drets humans. Començant per ARALAR, finalitzant per EZQUER BATUA, i passant pel PNB i EA.

No crec ser alarmista, si afirme que amb aquesta qüestió ens estem esllavissant per una perillosa pendent sense aturador, si no hi posem remei, i al final de la qual ens esperen més i més retallades de drets polítics i socials.

Ni el PP ni el PSOE faran res per esmenar l'errada sent com són els pares de la criatura, tot i que en el PSOE estan començant a aparèixer indicis de reconeixement de l'equivocació comesa. Amb tot però, és altament improbable que el PSOE a mitja termini faça marxa enrera i reconega l'errada. Això en el cas que encara li quede alguna convicció que vaja més enllà dels càlculs electorals immediats. El seu camp de joc és tot un altre i no farà cap moviment en aquest sentit.

La resta de partits però, que de debò creuen en la democràcia no poden imposar-se idees, i que com deia Joan Fuster, “totes les llibertats són solidaries”, -fins i tot les nacionals fins arribar al dret a l’autodeterminació-, no poden deixar passar la qüestió com si res. És massa el que ens hi estem jugant, massa terreny el que hem perdut. Cal dons una reacció vigorosa en sentit contrari.

Com a últim apunt sobre el tema, cal fer notar que l’últim capítol del drama ha estat protagonitzat per l’aparició d’una altra suposada llista blanca de Batasuna que fins ara havia passat desapercebuda: EHKA/PCTV. La prohibiran?. Fins on estan disposats a arribar per evitar la manifestació electoral del nacionalisme radical basc?. Inquietant pregunta i encara més inquietant resposta,!

Algú va dir que l’autèntica maldat no rau tant en aquells que la practiquen, com en aquells que sent conscients de la mateixa, no fan res per aturar-la. Cal que tots prenguem bona nota de l’adagi.

Tornar

ROBERT MORA. President del Consell Polític d'Esquerra Valenciana

Tiempo de canallas   Alfonso Sastre   Tomo este título –“Tiempo de canallas”- prestado del libro homónimo que Lillian Hellman publicó a propósito de lo que se llamó una “caza de brujas” en los Estados Unidos, aquella tempestad que se abatió sobre sus ciudadanos bajo la acusación de ser comunistas o simpatizantes de comunistas o amigos de comunistas, para lo cual era suficiente una sospecha cualquiera, que podía producirse por denuncias más o menos coaccionadas por aquel Tribunal para la represión de “actividades antiamericanas”, de vergonzosa y sonrojante memoria. El efecto era la confección de listas de ciudadanos “sucios” a los que se vetaba la posibilidad de desempeñar una vida civil normal; por ejemplo, en Hollywood se les prohibía la posibilidad de ganarse honestamente la vida en sus profesiones. Efectivamente, un tiempo abierto a los canallas y sombrío para la justicia. Un tiempo en el que los canallas fueron tanto los políticos y los magistrados que administraron aquella gran represión -aquel ataque en tromba a la democracia-, como los cómplices vergonzantes de aquella operación, que colaboraron con ella mediante sus denuncias –muchas forzadas por las coacciones y por el miedo- de que tal o cual ciudadano era, a su parecer, comunista, o tenía relaciones con algún comunista o sospechoso de serlo. Fue un reinado del terror, que hizo a un gran actor como lo era Charles Laugthon denunciar, tembloroso, ante el Tribunal de Actividades Antiamericanas que había recibido de la RDA nada menos que una invitación para el funeral de Bertolt Brecht, de cuyo drama “Galileo Galilei” él había sido intérprete (cosa muy grave, al parecer) en los Estados Unidos. Recibir aquella participación para el funeral de B.B. encerraba en aquellas circunstancias un serio peligro para su carrera de actor americano en el futuro! Comportamientos, entonces, como los de Elia Kazan o Clifford Odets se explican en función de aquel ambiente político, que comportaba la muerte civil de muchos ciudadanos. Tal juicio es hoy una verdad generalmente admitida: la de que aquel período fue ciertamente vergonzoso; y lo que a mí me extraña es que hoy, en estos tiempos y en España, la memoria social no actúe como un elocuente recordatorio de aquella historia y no se asocie certeramente con la actual tempestad antidemocrática que se abate sobre una parte muy notable de los ciudadanos vascos, ajenos por cierto a la práctica de cualquier tipo de violencia política o de terrorismo. También podríamos traer a colación, en este caso nuestro, tan inquietante, la herencia de aquella práctica, que inauguró el franquismo, de la obligatoriedad, para poder vivir, de obtener certificados de “adhesión al Régimen”, o ,incluso, declaraciones juradas de tal adhesión, equivalentes, pues, a condenas del comunismo, del judaísmo y de la masonería. Entonces, ser “desafectos” al Régimen -o ser considerados como tales- era muy peligroso, y comportaba, sencillamente, la muerte civil. (Justo lo que hoy sucede en relación con los movimientos patrióticos vascos y catalanes en el marco de los Estados español y francés). Por ejemplo, sólo se podía ser profesor si se probaba -¿y cómo hacerlo? ¿y por qué hacerlo si no era verdad?- la “adhesión al Régimen”. Generalmente se le pedía tal favor a un conocido más o menos falangista o que era el cura del pueblo, y a veces se obtenía, afortunadamente, ese certificado. En aquellos años de la posguerra las Universidades españolas quedaron desmanteladas, y las vacantes docentes se cubrieron mediante exámenes llamados “patrióticos”, que tomaban en cuenta los antecedentes políticos del aspirante, por ejemplo, sus méritos de guerra, y ello hacía innecesario que tal aspirante supiera la materia que iba a enseñar. En aquellos años, los militares que había sido leales a la República eran juzgados, y muchas veces fusilados, por un delito de “rebelión militar”.(¡!). ¿Ha sido usted “rojo” o “demócrata”, o denunciado como tal, durante los largos años del franquismo? Entonces sabe de lo que estoy hablando. (¿Es usted partidario hoy de la independencia de Euskal Herria? Entonces también sabe de lo que estoy hablando). Volviendo nuestra mirada hacia un territorio más extenso ¿será necesario recordar lo que significaba en la Alemania hitleriana ser judío o gitano? ¿O, allí mismo, ser comunista o haber sido denunciado como tal? ¿O así mismo recordar lo que ha sido en la Unión Sudafricana el sistema del “apartheid”? ¿ O lo que fue y sigue siendo todavía ser negro en los Estados Unidos? ¿O lo que comporta ser puta en cualquier parte y en cualquier lugar del mundo? Regresando a la llamada Historia de España, con extensión a la América Latina, ¿qué decir de aquellos certificados de “limpieza de sangre”, y de las dificultades de vivir en la España de los Reyes Católicos siendo judíos o moros o, incluso, sin serlo, no “condenando” a los judíos y a los moros? ¿No acreditando su “limpieza de sangre”? Pero, ya en el día de hoy, ¿se es muy feliz en España viviendo “sin papeles”, en una condición de inmigrante, guineano o “sudaca”? Ciudadanos de segunda, subciudadanos, son las formas actuales de la no superada esclavitud de otros tiempos. Veamos, ¿se puede vivir aquí como cualquier otra persona cuando a uno le obligan a ser partidario ferviente de una España Una, Grande y Libre? Y si uno es partidario de una Euskal Herria reunificada, independiente, socialista y euskaldún, ¿qué pasa? ¿Es por ello un monstruo o un idiota, digno de ser encerrado en un manicomio o en la cárcel o condenado a la muerte civil sin mediar proceso judicial alguno? Es así, por raro que parezca, como opinan muchos patriotas españoles de hoy. La interdicción actual en España de la Plataforma Electoral Aukera Guztiak es una de esas tristes realidades que nos echan para atrás, que nos regresan a los tiempos de la Limpieza de Sangre, que acabo de recordar, o, en otras palabras, a la España de los Reyes Católicos, que fueron la Santa Insignia de un franquismo hoy redivivo por todas partes a nuestro alrededor.
Tornar

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: esquerravalenciana.info@ono.com , interromprem aquestos enviaments.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.

08/04/2005