Esquerra Valenciana

Els suplements de l'Avant

Butlletí de difusió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 14

(Presentem a continuació dos textos que ens ha semblat que fan aportacions originals.

El primer és de Juan Manuel Rodríguez, i en ell l'autor s'atreveix a tractar i relacionar dos temes que semblava impossible relacionar positivament: l'independentisme i la immigració. Feia falta ja que algú enfrontara el tema i marcara una frontera ideològica ferma entre la xenofòbia i el nacionalisme sobiranista.

El segon és una aportació original i espontània sobre la trama de l'11 de març, que segurament farà cabilar a més d'un. Assenyalar la nuesa real sempre és un exercici higiènic, si més no.

“La independència i la immigració”

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l’hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D’una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l’únic problema real és que l’espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l’anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d’Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d’acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d’Andalusia, d’aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l’àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s’integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d’una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l’entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d’haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l’acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d’Andalusia, la Xina o l’Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d’entendre i d’actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d’allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d’aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L’experiència diària, la manera com interactua la gent, l’estructura socio-econòmica i l’ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d’aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d’integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d’altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d’immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d’actuar mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d’estructurar la societat, d’integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s’intenta. Amb la interferència contínua de l’amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d’integració. Igual com se’n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l’espoli fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d’etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s’aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s’estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d’entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d’aquesta col·lectivitat diferenciada. No n’és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d’hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l’altre, es realimenten l’un a l’altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d’entrada ell no m’hagués considerat català, segurament no m’hauria parlat en català. I si jo no me n’hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l’escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d’altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d’Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l’agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d’aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l’enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d’altres que s’hi queden, deixen tot a la seva terra d’origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d’acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l’aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n’adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l’opció a una vida millor i més digna que no pas la de l’esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l’aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s’hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l’abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l’extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l’inici en comú d’aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d’energia positiva, el resultat afirmatiu d’un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l’esperit català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l’estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.

Juan Manuel Rodríguez

Conseller de Catalunya Acció

Email: juanmanuel.rodriguez@catalunyaaccio.org

Web: http://www.catalunyaaccio.org

Tornar

EL REI ESTÀ NU, O LA KERMÉS PARLAMENTARIA DE L'11 M

Potser afirmar que la hipocresia jesuítica d'aquells que escalfen els seients del Parlament espanyol amb la seua reraguarda bivalva no té límits, siga una mica exagerat. O potser no.

Anem al detall. El cas és que han tingut molts mesos per a donar-se per assabentats de les evidències en el cas del criminalíssim atemptat de l'11 de març de l'any passat a Madrid. Parle de les evidències públiques i notòries, publicades a la premsa, conegudes per tothom i ... aparentment oblidades per tothom. Que ho oblide la gent del carrer pase, perquè d'això ja s'en encarreguen el periodistes d'alimentar l'amnèsia pública. Que s'en obliden els periodistes pase, perquè al cap i a la fi és el seu ofici. Que s'en obliden els jutjes ja és més gros, però ja va dir el Pacheco que 'En España la justicia es un cachondeo' i ningú no l'ha pogut desmentir encara. Que s'en obliden els policies ... sense comentaris. Però que s'en obliden els representants del 'pueblo', això ja té més delicte.

I, per què?. Doncs vejam-ho. La cadena d'indicis, o més bé evidències, que s'han fet públiques són, pam amunt pam avall, la furgoneta aparcada, amb detonadors i altres estris relacionats amb explosius, amb un Alcorà o altres escrits religiosos de la mateixa corda. Aquest material és perfectament identificable i de seguida es coneix la data de fabricació, de venda, de transport i d'arribada al magatzem d'una o diverses mines asturianes. Els dies següents a l'atemtat la premsa fa públics els noms d'algunes d'aquestes empreses mineres. Al voltant d'una setmana després de la massacre l'empresa que semblava més implicada fa pública una nota en EL PAÍS on ve a dir que ells tenen signats tots els volants de les inspeccions reglamentàries per la Guàrdia Civil i en cap d'ells es fa menció de cap incidència i que si la Guàrdia Civil diu que no hi faltava dinamita, ells no són ningú per posar-ho en dubte. I com que tenen tota la raó, pasen immediatament a un segon pla.

Després, estranyament, tothom es posa a parlar de xivatos i confidents. Durant mesos i mesos fins avui, la seguretat nacional espanyola sembla estar en mans dels xivatos. És la mala qualitat dels xivatos el problema. Que el que passa és que tenim xivatos que són drogadictes i, per això mateix poc patriotes. Que tenim xivatos que es venen a qualsevol, que ja no són com els d'abans. Per arrodonir-ho una explosió i un suicidi col·lectiu la mar d'oportuns, després d'un assalt policial fet contra el criteri dels comandaments professionals i que li va costar la vida a un policia, van esborrar un munt d'evidències complementàries que ara faria goig conèixer-les.

La pregunta del milió seria aquesta: hi ha cap indici més sòlid que una signatura autògrafa?. Potser, però ... Signar en un formulari oficial que hi és tota la dinamita quan en falta un bon grapat, certament pot ser simple negligència, però també pot ser alguna cosa més. O no? I què seria més probable o versemblant, la negligència o eixe 'nosesapquè' més? Si en les pel·lícules de policies els col·laboradors necessaris dels dolents signaren la seua col·laboració, probablement el gènere policiac s'hauria acabat fa molts anys. En tota investigació sembla que el normal seria seguir els indicis més evidents en primer lloc. I no descartar-los fins arribar a una seguretat ben consistent. I fer servir els mitjans més professionals, més provats i fiables ...

Si vosté, estimat o estimada, i en tot cas pacient, lector o lectora, hagués estampat la seua signatura per afirmar que no falta dinamita allà on està provat en faltava, creu que la investigació s'hagués desviat cap a la senyora de la neteja de la seua oficina? ... perquè és que la molt burra llença al fem tots els papers que troba a la paperera sense ni tan sols mirar-los!. Com és natural, no s'ho pot ni imaginar. A vosté, a mí, a qualsevol, l'hagueren 'crusificat', li hagueren destrossat la vida, l'hagueren empalat en la premsa madrilenya i en l'altra, el seu nom, la seua família passarien a ser de domini públic per a ser vilipendiats molt abans que poguessin confegir una acusació formal. L'hagueren convençut, en pocs dies de reclusió a la comisaria del cantó, que vosté no sols és un consumat traficant de dinamita, sinó que determinats amics seus són narcos, el veí de dalt és proxeneta i aquella senyora que va saludar la setmana passada tingué alguna cosa a veure amb la mort de Manolete. I tot això sense que per a res faça falta ser basc, o haver-ne saludat un d'ells massa efusivament, ni res de tot això.

I si això és així per a tots els honrats contribuents i súbdits de l'Estat espanyol, i ho sabem tots, per què els notres diputats no li han pregutat al ministre Alonso una cosa tan evident com aquesta: 'Señor ministro, ¿por qué no ha aplicado usted la legislación antiterrorista a los colaboradores necesarios para la comisión del atentado del 11 de marzo?'.

Qui açò subscriu no té notícia que s'haja obert expedient a cap dels 'números' implicats, molt menys als seus 'mandos'. I per suposat, desconeix si algun alt comandament ha pres alguna mena de mesura cautelar, si més no. En una ocasió vaig llegir alguna cosa referent a un 'careo'. I res més. L'Audiència Nacional està en el seu paper. Qui espere més o està malalt d'espanyolitat o és encantadorament naïf. El PP també fa el que hom podia esperar: amb infinita desvergonya no para d'insinuar una suposada conspiració entre el PSOE i els xivatos, ja totalment barrejats amb el moros, per a furtar-li el govern al PP per la manipulació emocional de l'electorat que el salvatge atemtat permetria. El PSOE en lloc de respondre que qui tenia el 'mando' era el PP i qui pagava i contractava els xivatos, i qui controlava els dipòsits de dinamita, eren els seus subordinats, no respón sinó de forma especialment pusilànime i intentant descartar d'entrada la teoria de la conspiració 'española' insinuant que és ridícula i malintencionada, però mai no intentant redirigir-la en la direcció que qualsevol investigador imparcial seguiria.

Tot això és normal. Estan en el seu paper. Són el que són, i esperar més de tots ells seria desesperar. Però, què dir del nostre amic Puigcercòs? I de l'amic Agustí? Podem entendre que es resisteixquen a parlar de 'chapas'. Encara que estic convençut que el 120% dels seus votants actuals i potencials estem desitjant-ho. Però, també ells es van a negar a parlar de 'números'? S'han negat ja? Hem d'abandonar tota esperança de justicia, o d'alguna cosa que se li assemble?

Héctor Silvestre

Conservador de la Mala Llet Original

Tornar

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: esquerravalenciana.info@ono.com , interromprem aquestos enviaments.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.

06/04/2005