Els suplements de l'Avant

Butlletí de difusió de notícies i opinions:

Per la sobirania política del Poble Valencià

Per la confederació republicana del país valencià amb catalunya, les illes i la catalunya nord

Per una europa republicana, confederal i socialista

Per la sobirania dels pobles del món i la solidaritat internacional dels treballadors/res

Suplement nº: 13

(Avui presentem tres textos ben curiosos i que inviten a la polèmica.

El primer és una mena d'exabrupte de 'qualité' aparegut als foros (Vilaweb i Portaoberta, que sapigam). El publiquem perquè, encara que no compartim la major part de l'argumentació, la conclusió ens sembla altament moralitzant: cal anar a les trinxeres, reals i perilloses, de la política real actual i deixar-se les exègesis que no comprometen, ni aporten, ni solucionen res en temps real. A banda, d'això sembla que l'autor li té certa mania a algú que se preten marxista i que reb premis literaris. D'aquestes dues espècies n'hi han molts i molt diversos, per fortuna, així que encoratgem aquest escribidor a que ens amplie el seu pensament ja que, potser, té bones aportcions a fer a la nostra cultura comuna.

El segon és un article curt del compay Raimon Bono, pel que es pot demostrar a qui correspon la paternitat de l'estratègia d'Entesa, ja que està escrit al 2001, poc després del III Congrés. Esquerra Valenciana és el partit abanderat de la unitat de l'esquerra i el nacionalisme d'alliberament contra la caverna espanyolista i neo-liberal. Potser per això, perquè ha triat una trinxera real i realment perillosa, pel que molts se l'estimen però ben pocs s'hi afilien. Assenyalar sense vergonya l'enemic nacional i de classe és una funció necesària que algú ha de fer, però que sol estar premiada amb la solitud, si més no.

El tercer pertany a un personatge interesant: Thierri Meyssan, l'autor que es va atrevir a escriure 'La Gran Impostura' a penes tres mesos després de l'11 de setembre de les Twin Towers. El llibre demostra, al nostre parer més enllà de cap dubte raonable, com el suposat avió que va impactar contra el Pentagon NO PODIA SER UN AVIÓ SINÓ UN MISIL AIRE-TERRA, del que fins i tot avança una hipòtesi sobre el model concret del projectil. Aquest senyor porta una croada personal i col·lectiva contra el pensament únic en la seua vessant político-militar que, miraculosament, sembla mantenir-se en el temps sense defallir ni devaluar-se i que fins i tot sembla crèixer i prendre nova embranzida. Val la pena visitar les webs del Reseau Voltaire (Red Voltaire, en castellà)).

CANVIAR LA DRAMÀTICA REALITAT

EL MARXISME ARA I ACÍ.
A l'esquerra valenciana-catalana encara sol treure el cap un marxisme petrificat i anorèxic incapaç de copsar les “contradiccions principals” i les “secundàries” a ca nostra, que diria Mao, després de la riuada de l'enfonsament dels estats stalinians a Europa.
Vegem, companys: on rau el coratge de defensar el marxisme en uns moments en que tal filosofia no es més que DECORAT INOCU en el neoliberalisme salvatgement espanyolista dels mass media?. Algú digué que blasmar monstres passats és tan valent com blasmar la teva àvia.
A hores d’ara el cavall de batalla de l’Estat i els seus poders fàctics és estossinar com puguin els nacionalistes no espanyols. Es el real perill que hi veuen. És el tema central i roent, ho vulguem o no, ens hi sentim còmodes o desesperats amb aquesta situació. I ho es d’ençà l’opereta ordida el 23-F-1981 per espaordir el nacionalisme català (tan espaordible i provincià per la ressaca de l'enorme cop de maça del franquisme!) i justificar la segona Restauració borbònica, amb alternança de partits neocaciquils (PP,PSOE).
“Cal patir allò que els altres ignoren, quan hom estima com els altres no saben com. No hi ha recompensa per a certs patiments, i cal sofrir-los sens esperar-ne la torna” (M.P.M.B.Maeterlink). O sia, que ja estarà bé de cercar tanta medalla i medalleta, mentre el nostre Titànic nacional particular s’està enfonsant.

AUTOBOMBOS MUTUS.
Les societats d’autobombos mutus sobren. Resulten tristament patètiques i absolutament fora de lloc, en un lloc, Espanya, on la Veritat i la Justícia són, secularment, verges torturades, màrtirs amb els pits tallats. ”La nova estratègia militar passa per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació” (Alvin Toffler, científic nord-americà de Prospectiva). Els PP i els seus valedors (el BSCH,la Conferència Episcopal Espanyola-COPE, l’ansonisme, la CEOE...) ho han comprès i sobretot inverteixen en subtil i molt sofisticada propaganda –obsessiva, sistemàtica, totalitària, subliminar- espanyolista i neoliberal, pertot arreu. En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones i, gota a gota, s’omple la bota, i la gent s’empassa aquesta porqueria com si fos licor de whisky, per a dissort d’ells i de nosaltres. Goebbels deia que ell feia vera una mentida en repetir-la mil vegades, i aquesta gentola coneix be la gramàtica d’en Goebbels.
Enmig la magnitud de la tragèdia, n’hi ha, però, els qui volen ser reconeguts com a avantguarda i com a no sé què més, i fins i tot com a fidels lluitadors, pares de la pàtria i qui sap què més, contant vinga batalletes com l'abuelo Cebolleta. Però de fidel lluitador n’és qui rau a la trinxera on davant hi ha l’enemic. Qui el despulla de les seves trames actuals.
Lament dir que tinc prou dubtes de si els guanyapremis, espècie tan endèmica i estesa cals “nacionalistes” als Països Catalans, són fidels lluitadors, dit sia amb tots els respectes a llurs gloriosos temps passats (en qualques casos, si més no). El poder sempre ha tingut els seus intel•lectuals, fins i tot pot entretenir amb premis els ideològicament contraris, distreure’ls del canvi de temps, hivernar-los. Uns saben el que fan, i uns altres sols fan el que saben.

EL CATALANISME I LA NOSTRA SUPERVIVÈNCIA NACIONAL.
El catalanisme, usualment tan pansit, pusil•lànime, academicista i risible (sota la pantalla de civilitzat, culte i tolerant, exculpatòriament) ve a dir que, si vols ser-hi algú...que et publiquin un llibre. No és dolent, que te'n publiquin, però et fa sospitar que tants i tants vulguin publicar-ne quan tantes coses bàsiques queden miserablement sense fer, i els nostres enemics, mentre, se'ns van menjant tranquil•lament a trossets, com qui es menja una pitza. I ja es sabut que Jesucrist tingué a munió seguidors fins al Darrer Sopar, però ben repoquets fins al Calvari. Els catalans, però, som així de moderns i resabuts, i per això se'ns fumen tan bestialment.

"Car la mort s'endú I'home de ment pagada d'ell mateix, amb sos fills i ramats, talment el torrent s'emporta el poble adormit", diu malenconiosament el d’hammapoda, llibre de la Sendera de la Veritat budista. "La vigoria d'una nació ve mesurada pels qui fan coses; no pas pels qui en descriuen" (Edward de Bono).
Per al marxisme clàssic (no diguem ja de l'escolàstic, el dels roigs antics) la qüestió nacional sempre ha estat subsidiària i, fins i tot, negligible. No és igual creure en la llibertat de Catalunya com a necessitat de Veritat (desembossar les tenebres hispanes) i Justícia (plantar cara al genocidi racista) que creure-hi perquè ho diu la santa Doctrina marxista. Hi ha una abismal diferència vital, mental, espiritual, política, històrica. Tanta i tanta com entre la fe i la beateria, si bé ho analitzes.
Amics marxistes i pancatalanistes: Sortiu d'un món esbucat, de fantasmes granleninistes, de megalomanies damnades al fracàs perquè ignoren la tràgica limitació de la human nature. Aneu a les trinxeres reals i perilloses, que no són concursos, sopars ni auto lloances àuliques. Expliqueu com aplicar ara i ací, per a la llibertat catalana, els mètodes de lluita pràctica de la resistència contra l'actual caciquisme i dictadura mediàtica de la Restauració borbònica. Siguem concrets, actuals, reals i coratjosos.
Et la reste est littérature, estimats.

(Tornar al Principi)

ESQUERRA VALENCIANA:

DEL REFERENT HISTÒRIC ALS NOUS REPTES POLÍTICS

Esquerra Valenciana es va fundar al juliol de 1934. Quan han passat seixanta-set anys és un bon moment per a reflexionar sobre el paper històric del nostre partit i els nous reptes polítics que se’ns presenten, a nosaltres i a tota l’esquerra valenciana en general.

Esquerra Valenciana va sorgir de l’ala esquerra del blasquisme, dels sectors del PURA descontents de la col·laboració amb la CEDA nucleats al voltant del diputat Vicent Marco Miranda. Ràpidament s’hi incorporaren els membres del sector més nacionalista d’Esquerra Republicana del País Valencià, amb personalitats tan destacades com Gaietà Huguet. Esquerra Valenciana va aglutinar els elements més conscients del valencianisme polític en un moment històric crucial: d’una banda calia superar el bienni negre i tornar-li a la II República el seu tarannà progressista, d’una altra calia començar a recuperar les institucions polítiques valencianes, dotant el País Valencià d’un Estatut d’Autonomia com a primera passa en el llarg camí per recuperar el nostre autogovern. A les eleccions generals del 1936 Esquerra Valenciana, formant part del Front Popular, va obtenir un acta de diputat per a Vicent Marco Miranda, que es va integrar junt amb els diputats d’ERC al grup parlamentari d’Esquerra Catalana. Malauradament l'alçament feixista que va desembocar en la guerra d’Espanya va truncar els projectes polítics del Front Popular. La llarga nit del franquisme va caure sobre el nostre poble amb la seva bàrbara empremta d’afusellaments, presons, misèria i por.

Al maig de 1998 un grup de nacionalistes d’esquerra (Guillem Agulló, Víctor Baeta i Aureli Ferrando, entre d’altres) recuperen les històriques sigles del partit. El març d’enguany EV celebra el seu tercer congrés, el primer des de la refundació, amb l’objectiu d’actualitzar el seu discurs i convertir el partit en una eina útil al servei de la societat valenciana.

Molt ha plogut des del 1934. En un context on els Estats que formen la Unió Europea estan perdent competències en matèria de política econòmica i política exterior conceptes com sobirania o independència han de ser redefinits. Els valencians necessitem instruments polítics per a poder ser presents amb veu i vot a les institucions on es decideixen totes aquestes polítiques que tant ens afecten. Al mateix temps la Unió Europea necessita urgentment obrir un període constituent per a democratitzar les seves institucions i superar els greus dèficits de legitimitat que ara té: cal un Parlament Europeu amb capacitat de fer allò que es fa a totes les democràcies parlamentàries: aprovar lleis en l’àmbit de les seves competències, elegir el cap de l’executiu (el President de la Comissió Europea) i controlar l’activitat del govern europeu, que necessàriament ha de gaudir de la confiança de la cambra (establint-ne els necessaris mecanismes de censura en cas contrari).

La globalització, en la seva expressió econòmica, política, cultural i fins i tot judicial (Tribunal Penal Internacional), representa també per a l’esquerra un nou repte que ha d’afrontar d’una manera intel·ligent. No podem caure en la negació pura i simple, com els ludites que cremaven les màquines per oposar-se als efectes perversos de la primera Revolució Industrial, però tampoc podem deixar en mans de les multinacionals el disseny de les polítiques econòmiques. L’experiència històrica (recordem el crac borsari del 29 i les seves repercussions socials i polítiques) ens ensenya que el mercat necessita de mecanismes de regulació social i que el desenvolupament econòmic per se no garanteix automàticament el progrés social. Però la història també ens ensenya que l’estatalització per se i sense mecanismes de control democràtic tampoc no ho fa. L’economia ha de tornar a formar part de l’agenda política, al mateix temps que l’eixamplament de la democràcia, que ha d’esdevenir més oberta i participativa.

Les forces polítiques tenen una doble dimensió: per una banda representen els diferents punts de vista que hi ha a unes societats cada vegada més plurals, però per una altra banda també han de ser capaces d’introduir nous temes a l’agenda política i aportar noves solucions als nous problemes. Esquerra Valenciana està disposada a fer les seves aportacions i a treballar per una entesa de l’esquerra del nostre país per a disputar-li a la dreta que ara ens malgoverna la seva hegemonia social i ideològica, entenent que només una esquerra plural, arrelada al territori i a la gent i amb capacitat de produir un discurs coherent podrà menar el País Valencià cap al progrés social i l’emancipació nacional. Front al discurs neoliberal i neoespanyolista dels actuals governs espanyol i valencià cal articular un proposta alternativa creïble i engrescadora. Això és necessari i possible, si totes les forces socialment i nacionalment progressistes s’aboquen a la feina sense afanys de protagonisme, sense dogmatismes i amb la responsabilitat que requereix l’actual situació política.

Raimon Bono i Iranzo

Membre del Consell Polític d’Esquerra Valenciana

(Tornar al Principi)

Thierry Meyssan - La guerra de civilitzacions

La teoria del complot islàmic i del xoc de civilitzacions s'ha anat elaborant progressivament, des de 1990, per a proporcionar una ideologia de recanvi al complex militar i industrial nord-americà després de l'afonament de l'URSS. L'orientalista britànic Bernard Lewis, l'estrateg nord-americà Samuel Huntington i el consultor francés Laurent Murawiec van ser els principals creadors d'aquesta teoria que permet justificar, de forma no sempre racional, la croada nord-americana pel petroli.

Els atemptats de l'11 de setembre del 2001, que l'administració Bush va imputar a un «complot islamista», van ser interpretats als Estats Units i Europa com la primera manifestació d'un «xoc de civilitzacions».

El món arabo-musulmà hauria entrat així en guerra amb el món judeocristià. Tal enfrontament no podria trobar més solució que la victòria d'un en detriment de l'altre: triomf de l'Islam amb la imposició d'un Califat mundial (o siga, d'un Imperi islàmic) o victòria dels «valors d'Amèrica del Nord» compartits amb un Islam modernitzat en un món globalitzat.

Una doctrina apocalíptica

La teoria d'un complot islàmic i d'un xoc de civilitzacions proposa una explicació holista (totalitzadora) del món i estableix un ordenament mundial a partir de la desaparició de l'URSS. No existeix ja l'enfrontament aquest entre dos superpotències amb ideologies antagòniques sinó una guerra entre dues civilitzacions, o més exactament entre la civilització moderna i una forma arcaica de barbàrie.

En plantejar que l'Islam està en guerra contra els valors d'Amèrica del Nord, aquesta teoria dóna per assentat que l'Islam no es pot modernitzar. Aquesta cultura no podria ser dissociada de la societat àrab del segle VIIé les estructures de la qual estaria perpetuant, particularment l'estat d'inferioritat de la dona, i no concebria la seua expansió més que mitjançant la violència a l'estil de les guerres del Profeta.

Aquesta teoria suposa també que «Amèrica del Nord» és portadora de la llibertat, la democràcia i la prosperitat, que encarna la modernitat i representa el més alt grau del progrés, la fi de la Història.

L'11 de setembre del 2001 és llavors la primera batalla d'aquesta guerra de civilitzacions, com Pearl Harbor és -per als Estats Units- la primera batalla de la Segona Guerra Mundial. O siga, aquesta guerra no s'assembla a les anteriors.

Durant les dues primeres guerres mundials, unes coalicions militars s'enfrontaven en un combat de titans. Durant la guerra freda, els combats militars es limiten a zones perifèriques o a conflictes de baixa intensitat (guerrilles) mentres que l'enfrontament central oposa ideològicament a dos superpotències. Durant la Quarta Guerra Mundial que acaba de començar, les batalles militars clàssiques desapareixen per a donar pas a guerres asimètriques: una potència única, líder de tots els Estats, combat contra un terrorisme no estatal omnipresent.

No es tracta, no obstant, d'una guerra entre el despotisme d'Estats i grups de resistència sinó més prompte, al contrari, d'una insurrecció de les democràcies contra la tirania islamista que oprimeix al món arabo musulmà i tracta d'imposar el Califat mundial.

Aquesta lluita entre el Bé i el Mal té el seu punt de cristal·lització a Jerusalem. És allí on, després de l'Armagedón, ha de tindre lloc la tornada de Crist que marcarà el triomf del «destí manifest» dels Estats Units, «única nació lliure de la terra», encarregada per la Divina Providència de portar «la llum del progrés a la resta del món». A partir d'ací, el suport incondicional a Israel davant del terrorisme islamista és un deure patriòtic i religiós per a tot ciutadà nord-americà, encara que els jueus només puguen esperar la salvació a través de la conversió al cristianisme.

Un complex

Aquesta exposició de la teoria de la conspiració islamista i del xoc de civilitzacions no és en l'absolut exagerada. És, en canvi, perfectament fidel amb allò que divulguen els mitjans de comunicació i els partits polítics als Estats Units. Un pot, per descomptat, interrogar-se tot d'una sobre els prejuís que li serveixen de base, sobre la seua coherència interna i sobre la seua naturalesa irracional.

Els conceptes de món arabo-musulmà i de món judeocristià són en si mateixos discutibles. Originàriament, el terme «judeocristià» no es refereix al conjunt de jueus i cristians sinó, al contrari, al grupuscle dels primers cristians quan eren encara jueus, abans del moment en què l'Església se separa de la Sinagoga. Però, al final dels anys 60, o siga després de l'apropament israelo-estadounidenc i la Guerra dels Sis Dies, aquest terme adquireix un sentit polític. Designa llavors al bloc atlantista, qualificat com a Occident, davant del bloc soviètic, anomenat l'Est.

S'observa ara un reciclatge de conceptes. Occident continua sent hui més o menys el mateix que abans mentres que l'adversari no és ja l'Est sinó l'Orient. Aquests conceptes no tenen res a veure amb la geografia o la cultura sinó, únicament, amb la propaganda.

Així, Austràlia i Japó són políticament occidentals, igual que dos Estats europeus la població del qual és musulmana: Turquia i Bòsnia Hercegovina. Allí apareix a més un important problema: en molts Estats, i principalment al voltant del Mediterrani, es fa impossible distingir actualment la civilització judeocristiana de la civilització arabo-musulmana.

La guerra de civilitzacions suposa, per tant, que se susciten guerres civils per a separar les poblacions. Des d'aquest punt de vista, una experiència reeixida va tindre lloc a Iugoslàvia. La lluita pel projecte de separació i la realització del mateix implica la liquidació de l'idealisme laic. Es fa llavors inevitable, a llarg termini, que la resistència estructural més important dins del bàndol «occidental» siga la República Francesa[1].

D'altra banda, el prejuí segons el qual l'Islam és incompatible amb la modernitat i la democràcia suposa una gran ignorància. L'expressió «món arabo-musulmà» subratlla que l'Islam és actualment molt mes ampli que el món àrab encara que la representació que ens fem del mateix no pot ser més estreta. Són pocs els nord-americans que saben que Indonèsia és el primer Estat musulmà del món.

Pot dir-se raonablement que Abú Dhabi i Dubai són menys moderns que Kansas? Es pot afirmar sincerament que Bahrain és menys democràtic que la Florida? Un dels mecanismes d'aquest discurs consisteix a associar l'Islam a l'Aràbia del segle VIII. Però, a algú se li ocorreria assimilar el cristianisme a l'Antiguitat de l'Orient Mitjà?

Correlativament, aquesta teoria es basa en la creença en els «valors d'Amèrica del Nord». I es tracta precisament d'una simple creença perquè ¿com és possible tindre en tan alta estima un país la constitució del qual no reconeix la sobirania popular, el governant de la qual no és triat sinó nomenat, on la corrupció dels parlamentaris no està prohibida sinó reglamentada, on poden mantindre's incomunicades les persones que han de ser sotmeses a juí, que manté un camp de concentració en Guantánamo, que practica la pena de mort i la tortura, on els propietaris dels grans periòdics reben setmanalment les seues ordes de la Casa Blanca, que bombardeja poblacions civils a Afganistan, que segresta un president triat democràticament a Haití, que finança mercenaris per a derrocar règims democràtics a Veneçuela i Cuba, etc?

En fi, aquesta teoria està indissolublement lligada a un pensament religiós de caràcter apocalíptic. La revolució nord-americana va ser un moviment complex on es van entremesclar ideologies diferents. Però fon, en definitiva, un projecte religiós el que va servir de base a la fundació dels Estats Units i aqueix projecte religiós és el que l'actual administració diu defensar.

El jurament de fidelitat, en vigor des de la Guerra Freda i actualment impugnat davant de La Cort Suprema, implica que per a ser ciutadà dels Estats Units cal creure en Déu. George W. Bush va arribar a la Casa Blanca presentant la seua fe cristiana com a programa polític i ha professat creences fonamentalistes segons les quals la humanitat va ser creada fa només uns quants milers d'anys i sense evolució de les espècies. Va instal·lar, en la Casa Blanca, un Buró d'iniciatives fundades en la fe.

El secretari de Justícia John Ashcroft ha fet seua la divisa «No tenim més rei que Jesús». El secretari de Salut va retallar programes profilàctics en nom de les seues conviccions religioses. El secretari de Defensa va incloure en les forces de la Coalició enviades a Iraq missioners de l'Església del pastor Graham la missió de les quals consisteix a convertir iraquians.

Es podrien citar més exemples com aqueixos, que ens porten a preguntar-nos raonablement si Estats Units són en veritat un país modern, obert i tolerant o si no són més prompte l'encarnació del sectarisme i l'arcaisme.

Origen del concepte

L'expressió «xoc de civilitzacions» va aparéixer per primera vegada en 1990 en un article de l'orientalista Bernard Lewis, amablement intitulat 'Els arrels de la ràbia musulmana'[2]. Apareix allí el raonament segons el qual l'Islam no dóna res de bo i l'amargor que això provoca en els musulmans es transforma en furor contra Occident. No obstant, la victòria està assegurada, igual que la libanización de l'Orient Mitjà i l'enfortiment d'Israel.

Bernard Lewis, que a hores d'ara té 88 anys, va nàixer al Regne Unit i es va formar com a jurista i islamòleg. Durant la Segona Guerra Mundial va servir en els òrgans d'intel·ligència militar i en el Buró àrab del ministeri britànic de Relacions Exteriors. En els anys 60, es va convertir en un expert molt escoltat pel Royal Institute of International Affairs on es va erigir en gran especialista de la ingerència humanitària britànica en l'Imperi otomà i un dels últims defensors del British Empire.

Sota els auspicis de la CIA, va participar en el Congrés per la llibertat de la cultura que li va encarregar un llibre, L'Orient Mitjà i Occident[3]. En 1974, va emigrar a Estats Units. Es va fer professor a Princeton i va adoptar la ciutadania nord-americana. Es va convertir prompte en col·laborador de Zbigniew Brzezinski, el conseller de seguretat nacional del president Carter. Junts van concebre la base teòrica del concepte de «arc d'inestabilitat» i van planejar la desestabilització del govern comunista a Afganistan.

A França, Bernard Lewis va ser membre de la molt atlantista Fondation Saint-Simon, per a la qual va concebre, en 1993, un fullet intitulat 'Islam i democràcia' l'aparició del qual va donar lloc a què fóra entrevistat per diari francés Le Monde. En aqueixa entrevista, se les va arreglar per a negar el genocidi comés contra els armenis, la qual cosa li va costar una condemna judicial[4].

Malgrat tot, la noció del xoc de civilitzacions va evolucionar ràpidament. Va passar d'un discurs neocolonial sobre la supremacia de l'home blanc a la descripció d'un enfrontament mundial el resultat del qual és incert. Aquesta nova accepció es deu al professor Samuel Huntington qui no és, per cert, islamòleg sinó estratega. Huntington desenvolupa aquesta teoria en dos articles -'El xoc de civilitzacions?' i 'Occident és únic, no universal'- i un llibre el títol original del qual és 'Xoc de civilitzacions i redisseny de l'orde mundial'[5].

No es tracta ja només de lluitar contra els musulmans sinó de prioritzar aqueixa lluita abans de passar a combatre contra el món xinés. Com en el mite de la fundació de Roma, Estats Units ha d'eliminar als seus adversaris un a un per a aconseguir la victòria final. Samuel Huntington és un dels intel·lectuals més importants de la nostra època, no perquè les seues obres siguen rigoroses i brillants sinó perquè constitueixen el basament ideològic del feixisme contemporani.

En el seu primer llibre, 'El soldat i l'Estat', publicat en 1957, tracta de demostrar que hi ha una casta militar ideològicament unida mentres que els civils es mantenen políticament dividits[6]. Desenvolupa així una concepció de la societat on s'eliminarien les regulacions del comerç i el poder polític estaria en mans dels patrons de les multinacionals sota la tutela d'una guàrdia pretoriana.

En 1968, publica 'L'orde polític en les societats en procés de canvi', una tesi on afirma que els règims autoritaris són els únics capaços de modernitzar als països del Tercer Món[7]. Secretament, participa en la constitució d'un grup de reflexió que presenta un informe al candidat a la presidència, Richard Nixon, sobre la forma de reforçar les accions secretes de la CIA[8].

En 1969-70, Henry Kissinger, el qual aprecia el seu gust per les accions secretes, fa que el nomenen membre de la Comissió presidencial per al Desenvolupament Internacional[9]. Huntington preconitza un joc dialèctic entre el Departament d'Estat i les multinacionals: el primer haurà d'exercir pressió sobre els països en via de desenvolupament perquè adopten legislacions liberals i renuncien a les nacionalitzacions mentres que les multinacionals han de transmetre al Departament d'Estat els seus coneixements sobre els països en què han aconseguit establir-se[10].

S'uneix llavors al Wilson Center i crea la revista Foreign Policy, En 1974, Henry Kissinger el fa membre de la Comissió de Relacions EE.UU.-Amèrica Llatina. Huntington participa activament en l'entronització dels règims dels generals Augusto Pinochet, a Xile, i Jorge Rafael Videla, a Argentina. Allí assaja per primera vegada el seu model social i prova que una economia sense regulacions és compatible amb una dictadura militar.

Paral·lelament, el seu amic Zbigniew Brzezinski l'introdueix en un cercle privat: la Comissió Trilateral. En ella redacta un informe intitulat 'La crisi de la democràcia'[11] en el que es pronuncia per una societat més elitista que restringirà l'accés a les universitats i la llibertat de premsa.

Quan Jimmy Carter es desfà dels membres de les administracions Nixon i Ford, Brzezinski, transformat en conseller per a la Seguretat Nacional, li estén la mà al seu amic Huntington qui aconsegueix així romandre en la Casa Blanca i es converteix en coordinador de planificació del Consell de Seguretat Nacional.

És durant aquest període que Huntington comença a col·laborar estretament amb Bernard Lewis i concep la necessitat dominar primerament les zones petrolíferes de l'arc d'inestabilitat abans de poder atacar la Xina comunista. Encara que açò no s'anomena encara «xoc de civilitzacions», ja s'assembla prou.

Però el professor Samuel Huntington es veu obligat a afrontar un incòmode escàndol. Es revela que la CIA li paga per publicar en revistes universitàries articles que justifiquen les accions secretes com a mitjà de mantindre l'orde en els països on algun dictador amic mor sobtadament. Quan l'episodi cau en l'oblit, Frank Carlucci el nomena membre de la Comissió Conjunta del Consell de Seguretat Nacional i el Departament de Defensa per a l'estratègia integrada a llarg termini[12].

El seu informe servirà per a justificar el programa de «guerra de les galàxies». El professor Huntington és hui administrador de la Casa de la Llibertat (Freedom House), associació anticomunista que presideix l'exdirector de la CIA, James Woolsey.

Jerusalem i la Meca

La teoria de la guerra de civilitzacions es cristal·litza en les qüestions religioses. El control judeocristià sobre Jerusalem és un talismà necessari per a la victòria global. Si Occident perdera la ciutat santa, perdria la seua força per a complir el seu destí manifest, la seua missió divina. Recíprocament, si els musulmans perderen el control de la Meca, la seua religió s'afonaria. Clar, no res de tot açò és molt racional, però aqueixes supersticions estan sempre presents en la premsa popular nord-americana i formen part d'un discurs polític estructurat.

El 10 de juliol del 2002, Donald Rumsfeld i Paul Wolfowitz van convocar a la reunió trimestral del Comité Consultiu de la Política de Defensa[13]. Només hi assistix una dotzena de membres. S'escolta allí l'exposició d'un expert francés de la Rand Corporation, Laurent Murawic, intitulada 'Fer fora d'Aràbia els Saud'. La conferència es desenvolupa en tres parts amb la projecció de 24 diapositives. Al principi, Murawiec reprén les teories de Bernard Lewis: el món àrab està en crisi des de fa dos segles. Ha sigut incapaç de dur a terme tant la seua revolució industrial com la seua revolució numèrica.

Aquest fracàs suscita una frustració que es transforma en ràbia antioccidental, sobretot perquè els àrabs no saben debatre pel fet que en la seua cultura l'única forma de política és la violència. Des d'aqueix punt de vista, els atemptats de l'11 de setembre no són més que l'expressió simptomàtica del seu gran descontent.

En la segona part, Murawiec descriu la família reial saudita com incapaç de controlar els esdeveniments. Els Saud han desenvolupat el wahabisme en el món, per a lluitar tant contra el comunisme com contra la revolució iraniana, però hui no controlen ja el que han creat.

Finalment, el conferenciant proposa una estratègia: els Saud tenen al mateix temps el petroli (a la fi arribem al fons de l'assumpte), els petrodòlars i la custòdia dels llocs sagrats. Són el pilar central i únic al voltant del qual s'organitza el món arabo-musulmà. Desfent-se d'ells, Estats Units pot fer-se amb el petroli que necessita per a la seua economia, amb els diners provinents del petroli que va cometre l'error de pagar en el passat, i sobretot amb els llocs sagrats, i com a conseqüència amb el control de la religió musulmana. I quan l'Islam s'haja esfondrat, Israel podrà annexar-se Egipte.

Laurent Murawiec va ser consultant del ministre francés de Defensa Jean-Pierre Chevènement i va impartir cursos en l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials (EHESS, sigles en francés)[14]. Conseller de Lyndon LaRouche durant diversos anys, l'abandona de sobte i s'uneix als neoconservadors. Hui és expert al Hudson Institute de Richard Perle i col·labora en el Middle East Forum de Daniel Pipes.

Aquesta reunió va fer molt de soroll. L'ambaixador d'Aràbia Saudita va exigir explicacions i se li va demanar al senyor Perle, organitzador de la trobada, que fóra més discret durant algun temps. A Murawiec se li va invitar a deixar la Rand Corporation. En tot cas, la reunió havia sigut convocada per Rumsfeld i Wolfowitz amb total coneixement de causa. Només es tractava d'un assaig per a saber fins on pot arribar el Pentàgon.

Notes:

Thierry Meyssan: Periodista i escriptor, president de la Xarxa Voltaire i de la secció francesa Réseau Voltaire amb seu a París, França. És l'autor de La gran impostura i del Pentagate.

[1] Establim ací una diferència entre la República Francesa, com a idea, i França, com a Estat-nació.

[2] «The Roots of Muslim Rage» per Bernard Lewis, Atlantic Monthly, setembre 1990.

[3] The Middle East and the West, per Bernard Lewis, Weidenfelds & Nicholson, 1963 (an Encouter Book).

[4] Veure «Affaire Forum des Associations arméniennes de France & LICRA contre Bernard Lewis» [Cas Forum d'Associacions armènies de França i LICRA contra Bernard Lewis], juí del 21 de desembre de 1995, 17e Chambre du TGI de Paris.

[5] «The Clash of Civilizations?» i «The West Unique, Not Universal», Foreign Affairs, 19993 i 1996; The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order, 1996.

[6] 'The Soldier and the State' per Samuel Huntington, Harvard University Press, 1957.

[7] 'Political Order in Changing Societies' per Samuel Huntington, Yale University Press, 1968.

[8] Estaven en aqueix grup Francis M. Baton, Richard M. Bissell jr., Roger D. Fisher, Samuel Huntington, Lyman Kirkpatrick, Henry Lloomis, Max Milliken, Lucien W. Pye, Edwin O. Reischauer, Adam Yarmolinsky i Franklin Lindsay.

[9] Presidential Task Force on International Development, presidida per Rudolph Peterson.

[10] The United States in Changing Wold Economiy, US Government Printing Office, 1971.

[11] The Crisi of Democracy per Crozier, Huntington i Watanuky, New York Press University, 1975.

[12] Commission on Integrate Long-Term Strategy. Inclou a Charles M. Herzfeld, Fred C. Iklé, Albert J. Wohlstetter, Anne Armstrong, Zbigniew Brzezinski, William P. Clark, W. Graham Claytor, Jr, al general Andrew J. Goodpaster, a l'almirall James L. Holloway. III, Samuel P. Huntington, Henry A. Kissinger, Joshua Lederberg, i els generals Bernard A. Schriever i John W. Vessey.

[13] Presidit per Richard Perle, el Defense Policy Board Advisory Committee comprén a Adelman, Richard V. Allen, Martin Anderson, Gary S. Becker, Barry M. Blechman, Harold Brown, Eliot Cohen, Devon Cross, Ronald Fogleman, Thomas S. Foley, Tillie K. Fowler, Newt Gingrich, Gerald Hillman, Charles A. Horner, Fred C. Ikle, David Jeremiah, Henry Kissinger, William Owens, J. Danforth Quayle, Henry S. Rowen, James R. Schlesinger, Jack Sheehan, Kiron Skinner, Walter B. Slocombe, Hal Sonnenfeldt, Terry Teague, Ruth Wedgwood, Chris Williams, Pete Wilson i R. James Woolsey, Jr.

[14] Creada després de l'Alliberament de França per inspiració de la CIA, l'EHESS havia de servir de contrapartida al CNRS influenciat pels comunistes. Encara hui, aquesta Escola és generosament finançada per la Fondation franco-américain (Fundació franco-nordamericà).

(Tornar al Principi)

========================================

Si no desitgeu rebre aquest butlletí us demanem disculpes. Havíem suposat que us podia interessar.

Si ens envieu un e-mail advertint-nos-ho a l'adreça: esquerravalenciana.info@ono.com , interromprem aquestos enviaments.

I si conegueu l'adreça electrònica de persones que podrien rebre sense molestar-se aquestos missatges, agrairem que ens la passeu de la mateixa forma.

La publicació "Avant" i els seus suplements electrònics són administrats i suportats per Esquerra Valenciana. Però no són exclussivament seus. Estan oberts a totes les aportacions i col·laboracions que es facen dintre del marc ideològic del sobiranisme i l'esquerra. Els continguts dels articles són, per tant, responsabilitat dels autors.

31/03/2005